diumenge, 11 d’octubre del 2009

EL SECRETO DE SUS OJOS

Ha estat un plaer tornar a veure una pel·lícula (argentina) de Juan José Campanella. I dic “argentina” perquè el conegut (i reconegut) director d’El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia i Luna de Avellaneda és també el director de molts dels episodis de la meva sèrie americana favorita, Ley y orden, Unidad de Víctimas Especiales. Aquesta meva predilecció, per tant, no és gratuïta. La sèrie presenta un segell de qualitat indiscutible, al qual contribueix, sens cap mena de dubte, la feina de Campanella.

El secreto de sus ojos és una pel·lícula magnífica. Ben estructurada, ben interpretada, ben ambientada. Una pel·lícula de suspens, de gènere negre a l’estil argentí, amb escenes absolutament magistrals i un desgranar de les situacions eficient i característic. No vull explicar la trama. En aquest film menys que mai, però val a dir que ens trobem amb un thriller que aconsegueix mantenir l’interès al llarg de tot el metratge (més de dues hores) i que culmina amb una resolució del cas emocionant, sorprenent i increïblement humana. Vull advertir-vos que no us heu d’equivocar amb el significat que atorgo a l’adjectiu “humana”. En usar-lo, estic fent referència a tot allò que la nostra naturalesa (la de l’espècie de la qual formem part) porta incorporada atàvicament: sentiments d’amor, de violència, de venjança, de sentit de la justícia, de perseverança, de compassió, de por. La naturalesa humana pura i dura. Per bé i per mal.

Campanella no evita un enquadrament espacial i temporal on queden palesos els episodis més foscos de la història del país. Ni la corrupció administrativa, ni la política, ni la policial. Tampoc no s’amaga a l’hora de reflectir la disbauxa i la desorganització dels organismes públics. En alguns moments, les situacions derivades del descontrol i de la falta de mètode esdevenen autèntiques escenes de vodevil.

El secreto de sus ojos és una pel·lícula molt especial. Amb el rerefons d'una història d’amor, posseeix alhora un vessant humorístic i tendre que compensa la duresa i la tristor de l’afer criminal. L'equilibri està ben aconseguit. La faceta còmica es recolza indubtablement en el talent màgic de dos dels personatges: un Ricardo Darín tan colossal com sempre (quina joia que existeixi un actor com ell!) i el seu company de feina i alter ego a l’estil del Dr. Watson, Guillermo Francella, en el paper de Sandoval. Ambdós, enmig del tràgic teló de fons, protagonitzen moments d’humor, de tendresa i d’exaltació de l’amistat absolutament magnífics.

Malgrat tot, m’ha sorprès favorablement descobrir una certa contenció de l’excés verbal i gestual al qual el cinema argentí ens té acostumats. Ignoro si es deu a una voluntat d’apropament al mercat europeu o simplement a una maduresa cinematogràfica que tal vegada ha conduit el director a mantenir el caràcter autòcton sense caure en l’histrionisme. El cert és que les escenes còmiques mai no depassen la mesura justa, la qual cosa, ateses algunes de les situacions que es produeixen, no sembla del tot fàcil.

Sincerament, no puc afegir res més sense desvetllar qüestions que millor heu de veure amb els vostres ulls. Només em permetré constatar una realitat. El temps de la pel·lícula m’ha passat volant. Aquest fet, diria, implica per se (titlleu-me de pedant) una garantia de qualitat gairebé segura.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

La vaig anar a veure i em va agradar força

Unknown ha dit...

Amb tot el que dius,,,no me la perdré pas...no l'he anat a veure encara,,,

Anna Maria Villalonga ha dit...

És molt distreta i diferent dels típics thrillers que veiem sempre. I amb aquell ambient argentí... en fi, em va agradar força. M'agraden molt les pel·lícules on el més important és la feina dels actors, el desenvolupament dels personatges i de les situacions, etc. per damunt de l'acció.

Ramon ha dit...

Una altra petita joia d'en Campanella. Em va encantar.

sukkus ha dit...

Fa dies que la vaig veure però fins avui no he trobat el moment per escriure sobre ella. A mi em va encantar, en el seu dia Nueve reinas i El hijo de la novia em van convertir en fan de les grans obres argentines, i aquesta recupera aquell gran nivell. M'agradaria destacar la intensitat de la pel.lícula, sens dubte no deixa l'espectador indiferent.