dimecres, 14 d’octubre del 2009

ÀGORA
























Per primera vegada des que tinc aquest bloc de cinema (ja fa més de 3 anys), em poso a escriure una crítica des de la indignació. I ho faig amb el convenciment que no m’equivoco, però també amb la idea que, si algú pensa que sí, és el seu problema. Perquè ja estic tipa de la mediocritat i de la vulgaritat, perquè em canso d’haver d’argumentar la meva ànsia d’aprendre coses. Perquè tothom sap (o hauria de saber) que la recerca incansable i la inquietud per assolir el coneixement és allò que ha mogut i mou la humanitat. I perquè encara aniríem amb parracs i menjaríem carn crua si tots fóssim com aquests que ara jutgen tan severament la pel·lícula d’Amenábar, però que lloen i premien tranquil·lament gladiators amb accent anglosaxó, senyors anellats, guerres galàctiques i nens mags que volen amb escombres. I que consti, per si algú s’ofèn, que no és la meva pretensió desqualificar els forçuts gladiadors australians, les trilogies maratonianes o els portadors d’espases làser, siguin fosques o lluminoses.
El problema és el següent. Alejandro Amenábar, director jove i valent, de talent indiscutible ja demostrat, decideix fer una pel·lícula extremadament ambiciosa i que, no ens enganyem, no és a l’abast de tothom. Com que el noi té un palmarès que Déu n’hi do, culminat amb la darrera i esplèndida Mar adentro, tothom l’està esperant amb les antenes parades. Com que el noi, a més, és intel·ligent, culte i refinat, fa una pel·lícula meravellosa on destaca la vida d’un personatge de l’antiguitat pràcticament silenciat per la història oficial.
Atesa la preparació intel·lectual del noi, està enlluernat amb aquest personatge. No és un noi frívol i, per tant, li interessa compartir idees i coneixements. Per això, creu que a tothom li agradarà conèixer la vida d’una científica (una dona, per tots els déus!) del segle IV després de Crist, filòsofa, astrònoma, matemàtica, que va treballar, partint de les teories d’Aristarc de Samos, l’òrbita el·líptica dels planetes i la teoria heliocèntrica del sistema solar.
Ehem. Una dada. Després, la humanitat haurà d’esperar als segles XVI I XVII, a Copèrnic i a Kepler, per retrobar aquestes teories.
Però bé, continuem amb el noi cineasta. Es troba que fa una pel·lícula sòbria i esplèndida, amb rigor i seriositat. Una obra colossal, a l’estil de les grans produccions del cinema històric, però sense concessions a banalitats comercials. No hi ha sexe, no hi ha escenes gratuïtes, no hi ha grandiloqüència inútil. Per contra, apareix la Història, la Ciència, la crítica del fanatisme i de la intolerància, la voluntat de recrear un període molt poc conegut, entre l’etapa d’esplendor de l’Imperi Romà i l’Edat Mitjana.
I què passa aleshores? Doncs que la majoria de la crítica es menja el noi. Lloa la pel·lícula formalment, però la considera freda, lenta, sense atractiu. Per fortuna, una part del públic està per damunt de la crítica, inusitadament preparat. A tothom que conec li ha agradat Àgora i, a la sessió de cinema on vaig assistir, va aconseguir arrencar sentits aplaudiments. Malauradament, hom torna a la realitat, consulta la xarxa i comença a trobar una rècula inacabable d’insensateses sobre l’avorriment i el poc interès.
Per això estic indignada. Perquè a mi em va agradar molt conèixer Hipàtia. I la seva perseverança. I la seva lluita valenta. I la seva confiança en el coneixement. Perquè em va encantar la biblioteca d’Alexandria, centre del saber de l’antiguitat. Perquè vaig patir dolorosament contemplant la seva destrucció. I perquè em va semblar interessant constatar un cop més allò que ja sabíem: la superstició, la injustícia i la violència del Cristianisme des que va deixar d’estar a l’oposició i es va col·locar al costat del poder establert.
En fi, no em vull allargar més. Gràcies, Amenábar. Gràcies per ser com ets. Gràcies per Àgora. Ah, i sobretot, no et deixis subornar mai. Al cap i a la fi, noi cineasta, alguns crítics potser vesteixen roba d’Armani, però a l’ànima i a l’intel·lecte, t’ho asseguro, tan sols hi duen parracs.


23 comentaris:

Unknown ha dit...

No l'he vista...Però darrere això que expliques que tan sovint es troba en les crítiques hi ha una sola cosa: ENVEJA.

I sovint també: NEGATIVITAT, INTOL·LERÀNCIA I HIPOCRESIA.

Vaja, el que comentem a vegades en aquelles bones discusions polítiques feisbuqueres..què fàcil és destripar ben arrapapat en un sofà de cafè piju amb un habà a una mà i un McCallan a l'altre,i un galdós títol universitari a la butxaca sense aixecar un dit per fer quelcom profitós: per exemple sortir al carrer i empapar-se del que pensa, del que viu i del que neguiteja i del que fa realment feliç a la gent.

És el que em passa sovint quan llegeixo el Salvador Sostres. Penso....a quin planeta viu aquest senyor que sap encadenar molt bé les lletres i les paraules però i què més???

Judit Bergadà ha dit...

Jo vaig anar a veure la pel.lícula el dissabte i també em va agradar molt. Hipàtia és un personatge que mereix ser recordat, massa dones han estat oblidades en la història, que generalment ha estat escrita per homes. És una dona intel.ligent, que té una gran passió per la ciència i que aconsegueix traslladar aquesta ciència als espectadors, fins i tot als que ens considerem de lletres...
També voldria remarcar l´escena de la crema de la biblioteca, fa esborronar pensar les joies literàries i tot el saber que allí es van cremar, tot per la intolerància dels cristians...
I també voldria destacar el final, que no desvetllaré, evidentment, però que ens mostra com Hipàtia aconsegueix ser fidel i coherent a si mateixa fins a les últimes conseqüències.

Aurèlia ha dit...

Quines ganes de veure la pel·lícula! Ja en tenia abans, però després de llegir la teva crítica encara en tinc més. I estic convençudíssima que coincidiré amb tu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. No us la perdeu. Ja veieu que a la Judit també li ha agradat.

Llaudal ha dit...

Les crítiques negatives han fet forat en la persona amb qui vaig al cine. Hauré d'espavilar-me pel meu compte. Per això encara no puc donar la meva opinió. M'alegra saber que no hi ha tergiversació històrica; ja és una gran cosa després de Troya i Gladiator i ...

Parlant de Woody Allen, Si la cosa funciona. Bona. Potser li manca una mica d'espurna. El desengany davant de la vida creix amb l'edat i els fracassos. La pel.lícula també creix al llarg dels minuts. Però només que et retrobis amb l'amor, el panorama reprèn els colors de la vida. Això sí, sense els autoenganys idealistes i atorgant a l'atzar el seu paper.

elisabet ha dit...

Anna, estic completament d'acord amb tu. Les coincidències als cinemes es repeteixen: a la sala on vaig estar jo, plena a vessar d'un públic de tota mena (des d'adolescents, fins a famílies o parelles d'enamorats), la gent va aplaudir amb ganes a l'acabament (feia segles que no em passava, això). També coincideixo amb l'emoció de l'escena de la destrucció de llibres (increïble el moment en què els cristians semblen escarabats!!!): vaig plorar com una magdalena.
És una pel·lícula magnífica, sense cap mena de dubte, i ja feia temps que tocava fer una pel·lícula històrica d'aquesta mena.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Narcís, tota la raó pel que fa al Woody i convenç a la persona que va amb tu al cine. Tanmateix, jo hi vaig sovint sola i t'haig de dir que, per a mi, és una bona manera. És un moment de retrobament amb mi mateixa, de calma i d'estar absolutament centrat en la pel·lícula (tot i que la meva parella i jo quan hi anem junts pràcticamente ni ens parlem, estem pel que s'ha d'estar).
Elisabet, no podem estar més d'acord. Ja sé que he fet una crítica una mica destroyer i poc semblant a les que faig sempre, però no me n'he pogut estar després de llegir tantes burrades a Internet o als diaris.
Gràcies a tots dos per participar i per les vostres opinions.
Anna

Elies ha dit...

Espero a veure-la per a poder donar una opinió més acurada, però jo també he llegit les fredes crítiques dels mitjans. Ja veurem.
En qualsevol cas, visca el coneixement!

Anònim ha dit...

Espero també poder anar-hi aviat, però de ben segur que coincidirem.

I Galileo Galilei?

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Galileo també, però ve després. Precisament Galileo va ser censurat per defensar les teories copernicanes. Jo he esmentat els noms de Copèrnic i Kepler com a primers que vam poder tornar a trobar parlant de l'heliocentrisme. Després, evidentment, Galileo.I molts d'altres, és clar, les contribucions són grans. De tots aquests homes que, com Hipàtia d'Alexandria, van lluitar per les seves idees, pel saber i, sovint, i s'hi van deixar la pell.
Espero els vostres comentaris, Elies i Jordi, quan hi aneu. Aquesta no te la perdis, Jordi.

Mireia Mora ha dit...

A mi el cinema històric no m'entusiasme, se m'acostuma a fer una mica pesat, però t'asseguro que després de llegir la teva crítica tinc moltes ganes d'anar a veure Àgora. A veure si en breu m'apropo al cine... avui tinc el plaer d'anar a la preestrena de New York I love you, a veure si m'animo jo també i et faig una crítica pel blog, no? hihi.

un petó.

Anna Maria Villalonga ha dit...

I tant. Cap problema. Si t'animes, ja ho saps. Com més serem, més riurem. Jo vaig veure el tràiler de "New York I love you" l'altre dia i haig de dir que em va fer goig.
Petons.

Ramon ha dit...

Hi vaig ara a les cinc, a veure-la. Ja saps que si a pel.lícula és rigorosa amb la història, a mi m'agradarà molt. Ja sabem que el rigor històric poques vegades va lligat a la comercialitat. Que hi farem!

Ramon ha dit...

Ja he tornat del cinema. M'ha semblat fantàstica. La veritat és que jo no havia llegit les crítiques que s'han fet d'aquesta pel.lícula, i no puc entendre que hagi tingut crítiques negatives. Val la pena i és molt recomanable, il.lustra perfectament el xoc entre església i ciència, que es manté encara als nostres dies. Espero que es facin més pel.lícules com aquesta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estem d'acord, doncs, Ramon. M'interessava molt la teva opinió d'historiador. Si entres a Internet, podràs constatar l'existència de totes aquestes crítiques, que m'han fet sortir de polleguera. També sé de gent que les ha sentides reiteradament a la ràdio.
Tristament, l'enfrontament ciència - església està condemnat a continuar mentre l'església no faci un tomb radical o, simplement, desaparegui.
Gràcies pel teu comentari.

Elies ha dit...

M'ha semblat una pel·lícula excel·lent. Es constata amb tota cruesa la barbàrie i la intolerància religiosa per part, no només dels cristians (estan en plena efervescència) sinó també de les altres religions.
La contraposició entre ciència i credo és evident al llarg del film, tenint la culminació en l'intercanvi de frases entre Hipàtia i Sinesio, quan ella li diu que ell no pot qüestionar-se el que creu (fe) i ella té el deure de fer-ho (ciència).
Pel que fa a les escenes matemàtiques, és deliciosa -per passional i extremament didàctica- la que ella expressa la teoria de l'òrbita el·líptica de la Terra amb la construcció d'una el·lipse fent servir la propietat que els seus punts mantenen constant la suma de les distàncies als focus, estan el Sol en un d'ells.
Visca el bon cinema i visca les matemàtiques!

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'alegra molt que t'hagi agradat i també constatar que és rigorosa des del punt de vista històric i científic. Sí, les escenes que t'ho dius són clau, igual que l'escena terrible de la destrucció de la biblioteca i l'ànsia d'Hipàtia per salvar els llibres (preservació del saber per damunt de tot) o l'escena en què diu als deixebles que allà dins tot són iguals i tots van a una (no recordo la frase literal). Peró queda clar que la ciència està per damunt de creences i supersticions.
L'escena sobre l'el·lipse que tu comentes em va encantar. Quasi em sentia dins d'ella. I trobo que la Rachel Weisz és una elecció força encertada i que ho fa molt bé.
La mesura i la contenció sòbria de tot el film també em va agradar molt.
En fi. Que els únics que conec que la critiquen són els crítics, precisament. Això em fa molt contenta. Diu molt a favor de la gent que tinc al meu voltant.
Visca el bon cinema, les matemàtiques, l'astronomia, l'art, el saber!
Visca la cultura que ens fa millors.
Un petó, Elies.

sukkus ha dit...

Anna!!!

Per fi he aconseguit anar a veure una pel.lícula de les què has vist, així que recuperarem els temps de la crítica doble en cadascun dels nostres racons :) Mica en mica vaig agafant el ritme cinèfil de nou, només que suposo les últimes que he vist (Rec2, Malditos bastardos i Moon) no devem haver coincidit.

Avui és massa tard per fer la crítica, però t'avanço ja que coincidim, a mi també m'ha encantat, i això que tenia amics que no els hi havia acabat de convèncer. Suscric el què dius a la teva crítica, la meva no serà tan guerrillera contra els crítics... perquè tampoc he llegit cap altra crítica que la teva :)

Bé, ara em falten les del Darin i el Woody per enganxar-te ;)

Bona nit

Jordi

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Jordi. Et trobava a faltar. I aquest cop he estat guerrillera, tens raó. Però mira, va com va.
Efectivament, no hem coincidit en les altres tres pel·lis.
A veure si és veritat i ens posem al dia.
Bona nit i un petonet,
Anna

Aurèlia ha dit...

Deures fets i gaudits: ja he anat a veure Àgora i m'ha passat el que em temia, que m'agradaria molt. S'agraeix que de tant en tant es facin pel·lícules tan bones, profundes i artístiques (a més, històrica, un dels meus gèneres favorits!). Crec que no cal que insisteixi en les excel·lències de la pel·lícula; seria redundant, ja que és el mateix que dieu tots vosaltres. Només voldria dir que he sortit del cine impactada i amb la necessitat de reflexionar sobre totes les idees que plasma -i com- aquesta pel·lícula tan densa. Per a mi aquesta sensació és un indicador de la qualitat de la pel·lícula.
Només un detall: no és una mica inversemblant l'aparició de l'estàtua de la lloba capitolina -etrusca? medieval?- amb uns Ròmul i Rem del Renaixement? Gran error històric, però li ho perdonem, no?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Li ho perdonem (bé, el tema lloba és més fàcil de perdonar. El tema Ròmul i Rem no ho és tant). Però estic contenta que t'hagi agradat i, evidentment, estem absolutament d'acord.
Jo també he estat donant voltes a les escenes i a les frases molts dies.

alejandro m e ha dit...

Hola Anna
Es un peliculón donde los haya, la ciéncia sobre la religión, la religión contra la ciencia, y sereno ante las terribles batallas físicas, emocionales y de ideas del ser humano "homnipotente" y "creador", el universo impasible con sus silencios y sus insondables mistérios. Gracias Amenábar.
Salud. Alejandro m e.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gracias por pasarte por aquí, Alejandro.