diumenge, 20 d’abril de 2008

ELEGY

No he llegit la novel·la de Philip Roth, L’animal moribund, en la qual està basada Elegy. Tampoc no he vist ni sentit cap de les entrevistes que Isabel Coixet ha concedit als mitjans de comunicació durant el període de promoció del film. Puc assegurar que ahir vaig anar al cinema amb la mentalitat absolutament verge respecte a allò que anava a presenciar. I, després de fer-ho, he decidit confegir aquesta crítica amb el mateix esperit. No penso documentar-me, no penso passejar-me per Internet a la recerca d’una informació que complementi (com d’altra banda correspon a una tasca mínimament rigorosa) el meu coneixement al voltant de la pel·lícula.

Em vull enfrontar a l’anàlisi d’Elegy nua de prejudicis aliens a mi mateixa. És allò que l’art de vegades, només de vegades, es mereix. Perquè un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència. Des del trencament de l’automatisme perceptiu que massa sovint ens atrapa en idees preconcebudes. Elegy és un cinema pur, fet de silencis. D’imatges sense paraules que ho diuen tot. De diàlegs extremadament curosos que no fan cap concessió a la banalitat. De primers plans antològics.

Però, per damunt de tot, sento que haig de cercar la nuesa mental perquè no vull creure que la primera lectura que admet el film n’és la principal. No vull caure en el parany de pensar que es tracta d’una reflexió més al voltant de les relacions amoroses entre un professor prestigiós i la seva alumna, bonica i jove. O que s’ocupa de les massa repetides males relacions entre un pare carismàtic i un fill que se sent abandonat.

Elegy no és res d’això. Ni tan sols és un film sobre la por al compromís o la por a les convencions socials. Elegy va de la vellesa, del pas del temps, de la dificultat d’acostumar-nos a ser joves per dintre i vells per fora. Elegy va de la bellesa i de la seva fragilitat extrema, de l’efímer de la vida, de com n’és de relatiu tot el que ens envolta. No sé si aquesta era la reflexió de Philip Roth, però certament és la d’Isabel Coixet. Si més no, des del meu voluntari i difícil exercici de nuesa mental, n'és la meva. Suposo que respectable, com totes.

Vellesa i bellesa, joc de paraules enganyós i cruel. Com la vida, com la feblesa humana.

No vaig quedar enganxada a la cadira amb un nus a la gola com després de veure La vida secreta de les paraules, perquè de vegades hi ha moments irrepetibles. Però ningú no pot negar el talent de Coixet ni la seva capacitat de fer-nos sentir persones. I, és clar, amb un Ben Kingsley que se sortia de la pantalla, va haver moments que Elegy va ratllar la perfecció.

9 comentaris:

sukkus ha dit...

Quina alegria el retorn a la teva activitat. Certament la crítica està molt ben escrita i entren moltíssimes ganes de veure-la, a veure però quan ho aconsegueixo (el tema Internet aquí s'està posant complicat, però al meu retorn ja proper espero que encara estigui en cartellera). La vida secreta de les paraules encara la tinc pendent, però La vida sense mi també em va encantar.

Elies ha dit...

Com sempre, és més que probable que no la vagi a veure.
De tota manera, celebro tornar a llegir les teves crítiques.
Petons,

Elies

Labana ha dit...

Te invito a que veas la entrevista que Mara Torres le ha hecho a Isabel Coixet en La 2 Noticias, en nuestra página tienes el vídeo unto a otras entrevistas. Y si te apetece comentar, opinar al respecto, puedes utilizar allí tb los comentarios.

Vídeo de la entrevista a Isabel Coixet (Elegy) en La 2 Noticias

Saludos,

Mara Torres Página no oficial (Labana blog)

Anna Maria V. ha dit...

M'alegra que us agradi la crítica. I a tu, amic Sukkus, et recomano sens dubte veure "La vida secreta de les paraules". La veritat és que m'ho he passat molt bé fent la crítica, perquè també em va agradar molt veure una pel·lícula diferent, per variar. No vol dir que sigui la pel·lícula del segle, ni molt menys, però ens recorda que encara es pot fer un cinema digne que digui coses.
Els actors estan fantàstics. Penélope Cruz també ho fa molt bé i demostra que és una bona actriu al marge dels paperots insuportables que ha fet durant aquest temps, típics del cinema americà. Sempre que la dirigeix una persona amb cara i ulls, en treu profit.
I Dennis Hopper, sense comentaris.
Gràcies per la fidelitat al blog.
Anna M.

Sandro Maccarrone ha dit...

Fer una crítica destripadora i punyent acostuma a ser una forma fàcil de transmetre les emocions que una película ha suscitat als que, en canvi, només s'hi apropen a través dels ulls del crític.

Compartir la satisfacció i l'admiració a una bona obra, sense caure en el comentari banal o en el sentimentalisme excessivament edulcorat, ja em sembla més difícil.

Amb aquesta crítica, tu ho aconsegueixes.

Anònim ha dit...

Bravo.

Per la valentia de fer una anàlisi tan personal i creatiu.

Redacció impecable, com sempre...

Petons,

Jordi.

mireia ha dit...

Elegy és bellesa en sí mateixa. Un tracte impecable de les imatges, de la curosa banda sonora, de cada fotograma. L’encertes moltíssim quan dius que és una pel•lícula de silencis. Les paraules callades, que no es pronuncien, prenen més relleu encara. I Kingsley, animal cinematogràfic, espanta. Espanten els seus ulls, cada gest, l’entendre com no es pot aixecar del llit quan Consuela l’abandona, com trenca a plorar quan la retroba amb els cabells curts.

A mi la Coixet m’encanta des de Lluvia en los zapatos i em rendeixo davant el seu objectiu.

Anna Maria V. ha dit...

Carinyo, m'alegro que t'agradés "Elegy" i que estiguem d'acord en l'opinió al seu respecte.
Sento dir-te, però, que "Lluvia en los zapatos" la va dirigir Maria Ripoll.
Un petó ben fort,
Mama

mireia ha dit...

ooooooh! quina pedra! encara sóc pimpolla i no sé tan cine com una que jo em sé...