diumenge, 28 de setembre de 2008

ELEGIA PER A EN PAUL


De sobte ja no hi ets. I aquest fet ens recorda indefectiblement la fugacitat de la vida i el destí de l’home. Memento mori. En aquesta nostra societat que viu d’esquena a aquesta màxima, avui m’he despertat amb la notícia. Sabia que estaves malalt, però ara, per sempre, s’ha acabat.

Veig les teves imatges a la tele, el teu rostre bellíssim d’ulls blaus increïbles. I, sense esperar-m’ho, com arrossegada per un riu que es desborda, retorno vívidament a la infantesa. Quan les tardes de dissabte o les sessions matinals de diumenge (beneïdes matinals desaparegudes!) anava amb el meu pare al cine i t’hi trobava. Feien dues pel·lícules, excepte si era una sala d’estrena del centre de Barcelona. Hi anàvem plegats i contents, de vegades amb el meu germà, sense saber del cert què ens depararia la cartellera.

I aleshores, l’emoció del teu nom a les lletres de crèdit. Et recordo molt bé en papers memorables. A El buscavidas, per exemple, mostra inequívoca del teu pas per l’Actor’s Studio. A Marcado por el odio, Harper, La Leyenda del Indomable o Veredicto final, film que m’encanta. O a la teva recreació fabulosa d’un dels personatges més torturats de Tennessee Williams, en Brick de
La gata sobre el tejado de zinc caliente.

Hi ha records que són estranyament significatius, sense que nosaltres ho volguem i sense que en coneguem massa bé el perquè. A mi, quan veig en Gene Kelly cantant i colpejant amb el peu els tolls d’aigua sota la pluja, sempre se’m fa un nus a la gola. És com el punt suprem, la culminació del plaer del cinema de la meva infantesa. Una sensació similar m’embarga en contemplar Butch Cassidy i Sundance Kid cridant i llançant-se, com uns suïcides, des del penya-segat de Dos hombres y un destino. O quan et veig, enmig del fred alemany, fingir ser un científic traïdor a Cortina Rasgada. També m’agrada especialment un film senzill, de pur entreteniment, que he vist moltes vegades, El premio. Tothom es pensa que és d’en Hitchcock, perquè efectivament en té reminiscències. No és així, però tant se val, perquè jo sempre em quedaré sense alè contemplant-lo i contemplant-te. Amb el teu posat despreocupat, la teva mirada fugissera i la teva tendresa endevinada rere un estudiat gest d’ironia.

Sé que has viscut força i que has tingut una bona vida. Sé que al final, com desitjaves, has estat envoltat dels teus. Però, tanmateix, has deixat un buit especial, estrany, una mica irracional. Molts que jo admirava han marxat abans. I m’ha emocionat. Però tu, precisament tu, semblava que hi series sempre. Eres un home jove quan jo era una nena petita, una adolescent. I em fa mal recordar com la meva amiga Cristina i jo demanàvem diners als pares per tornar al cine i repetir un cop i un altre el visionat d’
El golpe.

Em sembla que és així com he decidit guardar-te a la memòria. Amb tirants i descamisat, amb un mig somriure burleta i un got a la mà, en el paper magnífic de Henry Gondorf a la partida de pòquer més memorable de tota la història del cinema.

Un adéu emocionat, Paul. Una presència eterna.

10 comentaris:

Elies ha dit...

Impressionant el teu panegíric.
És una veritable llàstima, però ningú viu eternament,tot i que ell serà recordat per sempre a l'Olimp dels actors.
Cada cop en queden menys, d'aquella fornada d'actors mítics de la nostra època d'infantesa.
Un petó.
Elies

Sandro Maccarrone ha dit...

Deixa'm només afegir un altre nom imprescindible en l'univers "newmanià", a més del de Henry Gondorf: Eddie Felson. Del "Buscavidas" a "El color del dinero".

Anna Maria V. ha dit...

Sí, sí, és clar. Ja esmento "El buscavides", que, en el seu moment, em va impactar molt. Em va semblar un paper descarnat i terrible. Jo era, és clar, molt joveneta. Però vaig copsar clarament que era una forma diferent d'interpretar.
Anna

mireia ha dit...

Oh, sí... quan en sandro m'ho va anunciar ahir em vaig quedar amb un nus al coll. Un nus de pena, de saber que això passa -és el cicle de la vida, clar...-, però que és estrany quan marxa gent a qui sense conèixer una ha passat a situar al seu univers particular, a la història de la seva vida.

A mi em passarà una cosa similar el dia que em falti el Sabina, bé que ho saps. Ese Joaquin que em recorda recorreguts en cotxe al seient del darrere i vosaltres dos als de davant....

Anònim ha dit...

El teu escrit m'ha donat la noticia de la seva mort. Colpidor el teu escrit. Hi estic d'acord. Ja van quedant poquets dels mítics.
Llei de vida.

Una abraçada,

Jordi.

sukkus ha dit...

Felicitats Anna per la teva primera crítica professional, ho sento però últimament vaig bastant liat i fins avui no l'he llegida... A veure si l'acabo anant a veure, tot i que ho veig difícil per temps i per altres prioritats.

joanda ha dit...

Hola, fa temps que et llegeixo, i avui he decidit escriure't perquè m'agrada com escrius, i perquè torno un altre cop a gaudir del cinema després d'anys en què tenia d'altres prioritats.

En Paul Newman em porta a la memòria grans records, no com els teus, ja que quan tenia edat d'anar al cinema no en feia gaires de pel·lícules ja, però si a través de la meva mare, que juntament amb en Serrat, era un dels seus ídols de joventut.

No he vist totes les seves pel·lícules, però si que he de dir que n'hi ha dues que m'han marcat per sempre, "Dulce pájaro de juventud" i "La leyenda del indomable" (mai entendré la traducció del títol original, ni del nom de la noia rossa que neteja el cotxe, que passa a dir-se de Lucille a Genoveva!).

Ara ens ha deixat, però quan penso en la seva mort, em ve al cap l'últim diàleg de "cool hand luke":

--->
Dragline: They took him right down that road.
Convicts: What'd he look like, Drag?...Yeah, what'd he look like?..He had his eyes opened or closed, Drag?
Dragline: He was smiling...That's right. You know, that, that Luke smile of his. He had it on his face right to the very end. Hell, if they didn't know it 'fore, they could tell right then that they weren't a-gonna beat him. That old Luke smile. Old Luke, he was some boy. Cool Hand Luke. Hell, he's a natural-born world-shaker.

Anna Maria V. ha dit...

Moltes gràcies, Joanda.
I no deixis de passar per aquí, eh?

Anònim ha dit...

Anna, com m'agrada la sintéssis, que n'has fet, sembla que el puc veure, en totes les escenes que recordes. Sublim, a la Gata sobre la teulade de cinc calent, recordo molt l'escene d'ell i el seu pare, bonissima. El recordo molt bé a totes.
Moltissimes gràcies Anna, ha sigut un regal per mi, recordar aquest gran actor, que ens tenía totes enamorades. Mai l'oblidarem.

Una braçade, Carme.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ai, sí, com t’entenc Anna Maria. Com a molta altra gent sempre em va agradar aquest actor fabulós, carismatic i atractiu potser sense rival i, a més, una persona exceŀlent. Una llàstima la seva mort, però així és la vida, i la seva va ser prou afortunada, la qual cosa celebro.