dissabte, 27 d’octubre de 2007

El somni de Cassandra

A Barcelona, la tardor significa moltes coses, entre elles l’estrena de la nova pel•lícula de Woody Allen. Cauen les fulles, s’ennuvolen els cels i els incondicionals del director novaiorquès restem a l’espera, impacients, del darrer lliurament de la seva obra. Si en aquest bloc l’any passat vaig parlar d’un film, Scoop, que no passava de ser un divertimento menor, ara no puc deixar de constatar que, ben al contrari, El somni de Cassandra és una mostra indiscutible de la maduresa d’un cineasta genial.

El somni de Cassandra és l’última entrega de la trilogia que Allen inicià amb Delictes i faltes i que continuà amb Match Point. El tema no està exhaurit, de manera que hom no pot garantir que la trilogia no pugui créixer, malgrat que la reflexió profunda al voltant del bé i del mal, de l’existència de Déu, del lliure albir, del determinisme del destí i de l’atzar arribi a un punt àlgid i tal vegada a alguna conclusió.

Qui llegeix aquestes crítiques, sap que la meva consigna bàsica és no desvetllar res significatiu de la trama de les pel•lícules, però, en el cas d’El somni de Cassandra, aquesta autoimposada discreció esdevé un imperatiu. Perquè un dels mèrits indiscutibles del film és un increïble crescendo dramàtic que fa que l’espectador es mossegui les ungles enganxat a la butaca. I no només per la intriga envers el desenllaç final, sinó sobretot pel fet d’estar assistint a una intel•ligent indagació al voltant de la naturalesa humana. Woody Allen aconsegueix, com ja va fer a Match Point, mantenir-se intensament vinculat als esdeveniments que narra i alhora rabiosament allunyat d’aquests mateixos esdeveniments. La delicadesa i la brutalitat amb què descriu l’ésser humà responen a la contradicció que és dins de tots nosaltres. Allen és tendre i tolerant amb els defectes humans, però a El somni de Cassandra és també menys obscenament incorrecte que a Match Point, malgrat que la seva tendresa i la seva tolerància siguin encara més grans. O precisament per això.

Hi ha un altra reflexió important a la pel•lícula: la de les relacions familiars i allò que representen. Tampoc no és nova. Segueix la línia de Hanna i les seves germanes o d’Interiors. És una meravella el privilegi d'estar assistint, des d’aquell llunyà Toma el dinero y corre (i amb totes les errades que els detractors vulguin), al desenvolupament de l’obra completa d’un artista que ha estat capaç de crear un corpus complex i seriós i, a hores d’ara, absolutament madur.

No us la perdeu, si us plau. La banda sonora, original de Phillip Glass, és molt intensa. I fixeu-vos bé en la feina esplèndida de tots els actors, però especialment dels dos protagonistes, Ewan Mc Gregor i un Colin Farrell en estat de gràcia.

6 comentaris:

Elies ha dit...

Ja m'estranyava que no l'anessis a veure ;-)

Petons i celebro que t'hagi agradat.

Elies

mireia ha dit...

Ganes enormes d'anar-la a veure!!!!
El pont de la setmana vinent tindré prou temps, per prendre'm amb calma una tarda i anar a fer un cine i veure al nostre Woody.

Mai podré agrair-te prou que me'l fessis conèixer de tant petita, a aquest home!!!

mua,mua,mua!

Anònim ha dit...

noia,

després dels misteris que amagues (amb estatègia de mestre) sobre el desenvolupament del film, no tenim cap altra obligació que anar a veure-la. segur que ens sorpren. i si la banda sonora és d'en glass (pell-de-gallina que provoca el seu opus a candyman!), ja no hi ha excusa per perdre-nos-la!

un petó.

i.

Anònim ha dit...

Molt bé.

Fa ganes d'anar-la a veure, però abans hauria de veure les anteriors...

Jordi.

sukkus ha dit...

Jeje, sabia que l'amic Woody ens treuria de la sequia de crítiques amb què ens has castigat últimament ;). Jo també la vaig anar a veure dissabte passat abans de tornar cap a Alemanya. Espero publicar la meva crítica aquest cap de setmana, ja que he anat per ordre cronològic i aquesta setmana sí que vaig aprofitar l'estada a Barcelona per anar al cinema.

sukkus ha dit...

Bé, ja està escrita. Crec que com és habitual coincidim en quasi tot, només que trobo el final excessivament precipitat, no trobes? Després de tanta tensió in crescendo que dius, de tanta angoixa, el final és com molt ràpid i accidental.
En tot cas una bona pel.lícula per suposat.

Jordi: encara que tots els crítics tendeixen a posar-la (jo com amateur també) dins de dues trilogies (londinenca i de melodrames criminals), la història és completament independent de les anteriors, així que pots anar-la a veure perfectament al cinema, sense haver vist les anteriors. La classificació per trilogies es refereixen només al lloc de rodatge i a la temàtica de les obres.