diumenge, 2 de setembre de 2007

Caótica Ana

La meva filla recorda que una vegada, a propòsit d’haver assistit a la projecció de Lucía y el sexo, li vaig dir que el cinema de Medem consistia bàsicament en explicar de manera complicada allò que, en realitat, hom podia narrar amb senzillesa i naturalitat. No cal dir que Lucía y el sexo no forma part del meu inventari de pel·lícules favorites, però també vull remarcar que, en aquella ocasió, jo estava fent un simple comentari i no tenia cap intenció de pontificar. Sorprenentment, les meves paraules formen part del bagatge de records de la meva filla i just és que li agraeixi la credibilitat que m’atorga, encara a hores d’ara. El cas és que avui, uns quants anys més tard, hem anat juntes a veure Caótica Ana, la darrera creació de Julio Medem.

La pel·lícula no deixa indiferent ningú, per bé o per mal. Lluny de l’hermetisme que alguns li atribueixen i que jo mateixa esperava, Caótica Ana és un film absolutament entenedor, fet que no invalida la indagació del director a la recerca d’un llenguatge cinematogràfic propi i innovador. Certament, la tècnica narrativa és interessant i molt personal, i palesa la voluntat explícita de destacar els elements sensitius: el color, la llum, la música, el tractament dels paisatges. Amb una fotografia excel·lent, la pel·lícula esdevé un magnífic espectacle visual.

Em sento escindida en una mena d’ambivalència estranya respecte a Caótica Ana, ambivalència que, d’altra banda, em suscita tota l’obra de Medem. Resulta que el tipus em cau bé i no vull col·locar-li l’etiqueta de pretensiós que molts utilitzen. Tothom que innova, tothom que té voluntat de crear amb honestedat i que és conseqüent amb ell mateix, mereix per a mi tots els respectes. A més, tinc un bon record de Los amantes del Círculo Polar i, sobretot, admiro la seva capacitat de compromís demostrada amb el documental La pelota vasca, la piel contra la piedra. De fet, em vaig solidaritzar amb ell contra la campanya de descrèdit que va rebre a causa d’aquest film, que intentava mostrar imparcialment el debat polític obert a la societat basca.

El cas és que la pel·lícula ha aconseguit la meva total atenció (i la de la meva filla). És d’agrair, des d’un punt de vista femení (que no feminista), la visió del món, plena de sensibilitat, que suggereix. Tot i no ser un film críptic, utilitza un llenguatge metafòric que ja apareix a l’escena inicial, amb els dos ocells –la víctima i el botxí– que simbolitzen l’essència del femení i del masculí. Però no cal fer un gran esforç intel·lectual: al llarg de la cinta s’anirà reafirmant aquesta visió tant amb recursos implícits com amb recursos explícits (les paraules del personatge interpretat per Bebe, per exemple, ho expliquen diàfanament). Caótica Ana es una al·legoria al voltant dels grans temes que preocupen la humanitat, una al·legoria feta de dualitats: la vida i la mort; la bondat i la maldat; la pau i la guerra; la justícia i la injustícia; la veritat i la mentida. La protagonista haurà de trobar el seu camí i conèixer el seu paper (el paper femení amb majúscules, passant del particular al general) en aquest món.

Ja sabeu que el meu lema és no desvetllar més del compte, però no hi ha dubte que el problema de la pel·lícula rau en el poc encert de la culminant escena final. Medem no ho resol bé. El trencament del ritme narratiu deixa l’espectador amb un interrogant sense tancar. I no em refereixo a ambigüitats relacionades amb el sentit de la pel·lícula, sinó a un interrogant que es pregunta: Com és que ha triat aquest final? No ho podia fer millor?. Honradament penso que tothom esperava una opció més poètica, més a to amb la resta del film, encara que el desenllaç fos el mateix. No qüestiono el fons, qüestiono la forma.

Tot i això, us animo a anar al cinema. Cinema europeu amb lletres grosses, que consti. Amb dues actrius fantàstiques, Bebe i la recent descoberta Manuela Vellés, de la qual, temps al temps, en sentirem a parlar.

8 comentaris:

mireia ha dit...

Caótica Ana es mereix un fort aplaudiment: clap-clap-clap-clap!

És difícil postejar sobre aquest film, especialment, quan som curoses de no desvetllar parts fonamentals de la pel·lícula o el mateix final...

"engendraré un ejército de hombres buenos"

això hauríem de fer totes.

com sempre, ma, un plaer infinit d'anar al cinema amb tu i compartir el cometing al metro.

mua!

Elies ha dit...

M'agrada molt aquesta unió mare-filla. Celebro que la pel·lícula us hagi agradat.
Jo en canvi, si que vaig trobar que "los amantes del círculo polar" era una mica pomposa.
En canvi, la que em va agradar sobremanera va ser "la ardilla roja".
Fins aviat.
Elies

MANEL MORA ha dit...

No vaig poder anar a veure la pel·lícula, però he disfrutat tant amb la teva crítica que pràcticament ho he fet com si hagués anat.

sukkus ha dit...

Benvinguda de nou al món de la crítica, se't trobava a faltar llegir-te en el teu propi blog. La veritat que afirmo el què diu el Manel, les teves crítiques es disfruten sense haver vist la pel.lícula.
Personalment no sóc massa fan de Medem (sí que comparteixo el teu sentiment de la Pelota Vasca), estic d'acord amb la descripció que vas fer fa un temps a la Mireia. També les trobo massa lentes pel meu gust, però sí se li ha d'atorgar el mèrit de tenir un estil propi, diferent, per la qual cosa quan he pogut he anat a veure les seves obres.
Difícil serà que arribi aquí o que la pugui veure en els meus viatges llampec, però sempre quedarà Internet quan surtin els DVDRip:).

Anònim ha dit...

Una vegada més, gràcies per les teves crítiques. No sé ben bé, si aquest és el cas de Julio Medem, a mi tampoc no m'han agradat mai els directors pretenciosos, siguin intel.lectuals o del tipus que siguin, aquestes pretensions.

Recordo les paraules de John Ford quan la cacera de bruixes: "Em dic John Ford i faig westerns" ... Amb aquesta humilitat parlava de si mateix un dels grans del cinema.

Susana

Anònim ha dit...

anna m., no podria estar més d'acord amb tu. Médem és Médem, i qui no ho entengui així, que s'hi posi fulles. el fet que una persona obri de bat a bat les portes del seu món interior (i tant ric com la d'aquest basc!), ja és tota una troballa.
potser hi ha un element que desequilibra un xic tota l'harmonia: Manuela Vellés no crec que acabi arrodonint el personatge. li manquen massa recursos per a la complexitat de l'Ana medemiana. ara: els seus ulls són un llac d'emocions.
per més, et remeto a la ressenya publicada al meu bloc.
i.

Anna Maria V. ha dit...

M'agradaria llegir la ressenya del teu bloc, però no sé qui ets. Sisplau, envia el link.
Pel que fa a la Manuela Vellés, a mi sí que em va agradar, precisament perquè la seva inexperiència lliga bé amb una Ana que, fins cap el final del film, en realitat està perduda i no sap què li passa. Jo crec que aquesta era la intenció de Medem en triar una actriu novella. Ja veuràs com farà un bon paper als Goya.
Salut,
Anna M.

Anònim ha dit...

aquí tens l'adreça del meu bloc: http://voxpopulis.blocat.cat/

a veure si així saps qui sóc ;)

i.