dilluns, 14 de maig de 2007

CIUDAD EN CELO


Ciudad en celo és una pel·lícula senzilla, amable i sense pretensions excessives que, no obstant això, ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi “Pilar Miró” del Festival de Valladolid. De producció hispano-argentina, és el debut cinematogràfic com a director de l’argentí Hernán Gaffet. Es tracta d’un film sense estridències, d’una d’aquelles petites troballes que gratifiquen l’ànima una tarda de diumenge i que fan que tothom surti de la sala amb un somriure fugisser als llavis.

Hi ha dos telons de fons que emmarquen la història: la situació poc esperançadora de l’economia argentina i la magnífica ciutat de Buenos Aires. Buenos Aires (el títol no enganya) és una de les protagonistes de la pel·lícula. Ho és tant, que els personatges s’arriben a preguntar quin és el seu gènere: és masculí... és femení...? L’interrogant es resol amb una explicació plena de poesia, una explicació que conclou que Buenos Aires és una “mina”. Com les dones estimades, de vegades et fa mal, però no en pots prescindir.

Ciudad en celo està catalogada com una comèdia i, tanmateix, s’ocupa de temes punyents per a l’ésser humà. Parla de l’amor, de la mort, de la solidaritat, de la comprensió, de l’abandó, de la misèria, de la solitud. Sobretot, parla de l’amistat, de l’amistat amb majúscules, de l’amistat inapel·lable. L’amistat, l’única cosa capaç de salvar el món i de salvar els personatges (malauradament, no tots). Malgrat això, em sembla bé que l’etiquetin de comèdia, perquè el tractament de qüestions tan transcendentals està absolutament allunyat de convencionalismes cinematogràfics lacrimògens i de melodrames barats. Ni tan sols el dolor de la mare que perd el fill s’expressa de la manera que podríem esperar. La mort del fill representa per a ella un punt d’inflexió, la sacseja per sempre en les arrels profundes de la seva monòtona existència.

Ciudad en celo és un producte honest, un teixit d’històries que s’imbriquen i que, en certs moments, arriba a semblar un conte, un conte màgic. La delicadesa, la tendresa, la realitat alhora terrenal i etèria d’allò que explica, la voluntat d’originalitat... tot conforma un conjunt encantador. Conjunt encantador amanit amb una feina dels actors molt remarcable, amb uns primers plans sovintejats que aporten realisme a les imatges, amb la cadència agredolça del tango “porteño” i amb la riquesa afegida que representa la llengua, en registre col·loquial però sense arribar a extrems, dels nostres amics argentins. Els diminutius, les frases fetes, la manera aparentment descuidada d’esmentar certes coses, la cantarella que bressola... Fantàstic.

No és el meu costum explicar l’argument de les pel·lícules en aquestes crítiques. I menys quan són d’estrena tan recent. Tampoc no ho faré ara, per més que em deleixi per escriure algunes coses. Més m’estimo despertar en l’hipotètic lector el desig d’anar al cinema, que és el que pertoca. Aneu-hi ara. Aneu a veure, sense esperar res de l’altre món, Ciudad en celo. No és una gran pel·lícula, us aviso. No és una superproducció, ni tan sols té pretensions dins la coneguda humilitat de la indústria hispanoamericana. Però com diu un dels protagonistes quan intenta explicar què és el cine a algú que no hi ha anat mai: el cine és com tenir un somni projectat en una espècie de llençol blanc molt gran.

El de ahir a la tarda va ser un somni molt bonic, us ho garanteixo.

5 comentaris:

sukkus ha dit...

Des de la crisi argentina, que aquest país ens està mostrant com reflexar la crua realitat dins d'un to de comèdia, sense que aquest trivialitzi la problemàtica en sí. Gran obres han sortit d'aquest gènere. Ara fa temps que no vaig a veure'n cap, després d'una gran onada de bones produccions, algunes ja començaven a ser repetitives. A veure però si tinc temps i puc anar-hi, perquè sigui com sigui una obra argetina, sempre tindrà com alicient l'expressivitat i aquest accent tan peculiar que a mi personalment m'encanta.

Anna Maria V. ha dit...

Exacte, és ni més ni menys això. Reflectir la realitat sense trivialitzar-la, però sense convertir-la tampoc en una tragèdia truculenta. És cert que va haver una època fantàstica en el cinema argentí i sudamericà en general fa uns 3 o 4 anys, i que, com tot, començava a repetir-se. Aquesta pel·lícula no és cap cosa fora de sèrie, però deixa un regust molt agradable.

Mireia ha dit...

Per a mi, Argentina és màgica. I Buenos Aires, és una de les meves ciutats somniades. A Martín (Hache) deien que no hi ha tejados más bonitos, que los de Buenos Aires. I la Cecília Roth, ens anunciava que la nostalgia tangera, no és una malaltia de poca monta, a la qual mostrar poca atenció; és crònica, de per vida....

En paral•lel a la ciutat, els argentins i les argentines. Totes elles, que semblen tocades per l’aura del realisme màgic. Els seus accents, els seus ritmes frenètics a l’hora de parlar, les seves ganes de menjar-se el món...

Potser arribarà un dia que veurem aquesta ciutat en persona... mentre, per sort, el cinem argentí, ens regala mil pedaços de quotidianitat, perquè ens fem una idea de com deu ser viure allà.

I també et tenim a tu... ens fas aquests relats tan delicats.. mmmmm m’encanten!
Gràcies ma!

Anna Maria V. ha dit...

De res, filla. Ja saps que, en realitat, escric per a tu. Mua.
Ma

Elies ha dit...

La crítica m'agrada, l'ensucrada conversa amb la teva filla,no tant.

Sou unes "adorables" bledes.

Petons i fins la propera crítica.

Elies.