dilluns, 30 d’abril de 2007

La vie en rose (Edith Piaf)

Ahir la meva amiga Susana i jo vam anar a veure La vie en rose, film dirigit per Olivier Dahan, que pretén ser un retrat fidel –i alhora allunyat de convencionalismes– de la vida de la famosa cantant Edith Piaf. El cert és que la pel•lícula impressiona una mica. Quan vam sortir del cine, la Susana i jo no vam parlar gaire. Crec que ambdues necessitàvem una estona per pair adequadament allò que acabàvem de veure.

Sens dubte, Piaf és una de les icones de la cançó francesa i mundial del segle XX. La seva vida, d’orígens miserables en plena Gran Guerra (va néixer el desembre de 1915), va esdevenir una voràgine de dolor, èxit, patiment i reconeixement públic. Una existència a cavall entre el cel i l’infern que la va conduir a una mort prematura l’11 d’octubre de 1963, a l’edat de 47 anys.

El film, recolzat en una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, no s’entreté en detalls superflus. Ni tan sols no fa un ús abusiu de la música. Les diferents èpoques de la vida de la protagonista estan lligades a la perfecció, sense que els constants viatges a través del temps representin cap problema per a l’espectador. La idea és oferir una visió de conjunt d’una vida intensa i contradictòria, sense pretendre glorificar la persona ni desmitificar el símbol. A França s’ha produït (era inevitable en un film biogràfic d’aquestes característiques) una certa polèmica. Detractors i defensors. Per a uns, el mite és intocable. Per a uns altres, és vital ser respectuosos amb la realitat històrica. És cert que la cinta posseeix imatges amargament explícites. Però jo crec, honestament, que Piaf no surt en cap moment mal parada. Tal vegada al contrari. Sembla una persona que va patir molt. En el fons, un ésser humà, un esperit d’artista superba que visqué submergida sota les aigües, de vegades fosques i espesses, del seu talent immens.

Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, la pel•lícula és interessant. Una mica llarga, com passa sovint avui en dia, però curosa amb els detalls i amb una feina dels actors absolutament esplèndida. Sobresurt de manera increïble la recreació que Marion Cotillard aconsegueix d’un personatge tan sui generis, d’una dona tan coneguda amb unes característiques físiques i una personalitat tan marcades. Molt allunyada de l’estil habitual de les pel•lícules biogràfiques (sobretot si són americanes), La vie en rose ofereix un espectacle diferent, ambiciós i legítim. Obre les portes a una visió digna de ser tinguda en compte sobre algunes contradiccions i lacres de la societat occidental que es desenvoluparen durant el segle passat i de les que en som inevitablement hereus.

Un homenatge i un apropament a una figura fascinant, que molta gent jove no coneix, malgrat que a tothom li resultin familiars els acords de La vie en rose. La Susana i jo vam sortir del cine amb un desig peremptori d’arribar a casa i posar en marxa el CD. Com l’Edith, seria bo que tots nosaltres poguéssim dir, al final de la nostra vida: Non, rien de rien, non! Je ne regrette rien.

5 comentaris:

Sandro Maccarrone ha dit...

Ostres Anna, realment m'han vingut moltes ganes d'anar a veure la pel·licula. i d'escoltar l'Edith Piaf. Com que no la tinc a mà, suposo que em posaré Brassens.

Felicitats per la crítica

Elies ha dit...

Celebro que t'agradés. Jo hauré d'esperar la versió en dvd.
Petons.

Elies

sukkus ha dit...

Doncs és la típica pel.lícula que suposo no hauria anat a veure perquè no conec a la protagonista de la biografia, però després de llegir la crítica realment entren ganes de veure-la. A veure si hi ha ocasió...
Ja he vist i contestat el teu comentari de Brokeback, realment és curiós la semblança de gustos que tenim.

Mireia ha dit...

Ja no alavo més les teves crítiques. Saps de sobres que m'encanten! Que sempre et demano opinió, sempre vull saber què opines d'una pel·lícula i fer un comenting amb tu d'aquests que ens agraden...

Ja saps que jo tinc ganes boges per anar a veure La vie en rose,i és que Piaf, com molts altres icones de la societat i cultura francesa, m'atrauen intensament...

Quan vagi en parlem.

MUA!

sukkus ha dit...

Hola Anna,

em podries enviar un mail? (al meu blog a la dreta trobaràs un link que diu Contacta'm per mail) Del 21 al 28 de maig estaré a bcn i m'agradaria poder contactar amb tú en cas de trobar un forat per anar a veure una pel.licula d'aquestes que costa trobar gent interessada ;) O si no coincidissin disponibilitats, com a mínim poder aconsellar-me, doncs ara mateix segur tens la cartellera catalana més controlada que jo xD

Gràcies

Jordi

PD: el comentari és perquè no tinc altra manera de comunicar-me de moment, pero no te res a veure amb la peli, aixi q si vols el pots borrar un cop tingui el teu mail