dijous, 12 de juliol de 2007

PERQUÈ SÍ


Barcelona, 12 de juliol de 2007

Lloc de l’esdeveniment: Rambla de Catalunya entre Consell de Cent i Aragó

Avui m’he comportat com una fan adolescent i m’he plantat al rodatge d’en Woody Allen. A priori, suposava que seria una sort aconseguir fer-li una ullada, però, contra tot pronòstic, l’he tingut davant quasi dues hores. Fins que jo (no ell) he marxat amb l’esquena feta pols i les cames de suro (és obvi que, d’adolescent, només em queda l’actitud, no l’esquena ni les cames). Això sí, després d’haver-li fet un munt de fotos.

Impertorbable, xiulant de tant en tant, abillat indefugiblement amb el seu “uniforme” habitual (camisa blanca, pantalons beige, inefable barret de platja marró), en Woody feia la seva feina, aliè a l’enrenou que la seva figura genera. I no em refereixo a la fresa de la gernació d’admiradors que l’envoltàvem, sinó a l’espectacle deplorable que ofereixen els polítics.

No vull entrar a debatre la qüestió en el meu bloc cinèfil, com tampoc no vull esdevenir una mitòmana empedreïda incapaç d’emetre un judici amb equanimitat. Està clar que una subvenció milionària pot semblar excessiva, però també està clar que en cap altre país no es qüestionen tant totes aquestes coses. La imatge de Barcelona que el Sr. Allen pot transmetre al món sencer és un regal impagable i, al cap i a la fi, la majoria de la feina la fa personal autòcton. És a dir, una part important dels diners reverteix en inversió en els nostres mateixos mitjans.

El debat que em sembla realment seriós té a veure amb decidir si als ciutadans ens interessa que Barcelona continuï essent un aparador de cara al turisme o desitgem un altre model per a la nostra urbs. Aquesta disjuntiva, però, és complicada i plena d’imbricacions, i no crec que ara hàgim de ser tots plegats més papistes que el Papa i engegar la controvèrsia al damunt de les espatlles del Sr. Allen.

A mi m’honora que hagi triat la meva ciutat per a una de les seves pel·lícules. És un fet que passarà a la història. Així de fàcil. Ens iguala amb Nova York, amb París, amb Venècia, amb Londres... Què carai. I m’importen un rave els pseudointel·lectuals que el posen verd i qüestionen el seu geni. I m’importen un rave els qui el sobrevaloren exageradament.

El Sr. Allen, en Woody Allen, m’ha regalat alguns dels millors moments que jo he passat davant de la pantalla (i n’he passat molts). M’ha regalat algunes de les frases més enginyoses i intel·ligents que he sentit mai. No és infal·lible i de vegades s’equivoca, però la meva relació amb ell ja dura massa temps com per no acceptar que tots som humans. Per això l’he anat a veure avui, perquè per a mi és una vivència que mai no hauria imaginat. L’Allen d’Annie Hall, de Manhattan, de Hannah i les seves germanes, de Dies de ràdio, de Poderosa Afrodita, de Misteriós assassinat a Manhattan... L’Allen de Match Point. Tots eren allà, davant meu, amb un rebregat barret marró que els hi amagava la cara.


És una qüestió privada, entre ell i jo. Per això l’he anat a veure. Perquè m’ha donat la gana.

5 comentaris:

Elies ha dit...

Felicitats!

El millor que hi ha és no perdre mai aquest punt adolescent que tots portem dins.

Ja friso per veure l'estrena de la pel·lícula.

Petons

mireia ha dit...

mmmmm... quina enveja!

jo t'entenc molt, perquè gràcies a tu, també m'he passat moltes amb en Woody.

m'hagués encantat compartir aquest matí adolescent amb tu... com a mínim em queden les fotos! Que, per cert, on són??

Jo també tinc ganes de veure la peli i aquesta segur que hi anem juntes!!

Visca la nostra barcelona hermosa! jeje!

pimu.

sukkus ha dit...

Doncs al final jo no ho vaig aconseguir, ni Woody, ni Scarlett... Un dia em vaig acostar al mateix lloc que tú perquè havia llegit en un fòrum que potser rodarien allà però res.
M'alegro molt que tú si poguessis cumplir aquest petit desig, sobretot sent tant fan d'Allen com ets.

Llaudal ha dit...

Una justa recompensa per a una mitòmana com tu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

hehehehe. Gràcies, Narcís.