Amb reminiscències llunyanes d’”El Chico” de Chaplin (llunyanes, Déu me’n guard de sacrilegis) i no tan llunyanes de “La vida es bella” de Benigni, ha arribat a la nostra cartellera la darrera pel·lícula protagonitzada per Will Smith, “En busca de la felicidad”. Es tracta d’un producte una mica estrany, dirigit per l’italià Gabriele Muccino, responsable de films tan remarcables com “L’ultimo bacio” i “Ricordati di me”. “En busca de la felicidad” és la seva primera incursió fora del cinema italià, i el resultat genera sensacions contradictòries.
Anem a pams. Abans de res, cal dir que Will Smith ho fa molt bé. És un ferm candidat a l’Òscar i possiblement el guanyarà. D’altra banda, a mi no em sorprèn. És un bon actor, i el film posseeix tots els ingredients (és un drama amb nen inclòs) que agraden a Hol·lywood. Un cop aclarit aquest punt, que en un moment o altre havia de sortir, parlem de la pel·lícula.
“En busca de la felicidad” es pot considerar un producte típic del cinema americà. Fins i tot està basat en fets reals. Previsible melodrama on un pare caigut en desgràcia (inclòs l’abandonament conjugal) lluita per tirar endavant enmig de la misèria amb el seu fill de cinc anys. Lluita sense defallir fins que, oh poderós somni americà, aconsegueix un lloc de treball fantàstic que li salva la papereta i l’acaba fent ric. Amb aquesta sinopsi, òbviament massa coneguda, hem de donar per suposat que Muccino s’ha venut al mercat cinematogràfic més potent del món. Tanmateix, ja he avançat que “En busca de la felicidad” és un producte estrany. Ho és perquè, si li suprimim el final previsible que redunda en la bondat del sistema americà, el decurs del metratge ens ofereix altres possibilitats d’interpretació. Potser Muccino no ha pogut evitar que trasllueixi la seva vena europea.
Per exemple: jo em quedo amb tot una sèrie de qüestions que indubtablement també estan a la pel·lícula. El reflex de l’existència, dins l’opulenta societat americana, de gernacions d’indigents, persones sense esperança ni futur que s’arrosseguen pels albergs públics, que passen fam, que palesen les flagrants injustícies del sistema. El protagonista se salva, però és només un individu enmig de la multitud silenciosa i resignada.
Em quedo amb el to contingut de la narració, que no té dramatismes exagerats ni concessions a la llàgrima fàcil.
Em quedo amb la mare que abandona, amb el pare que estima, amb el nen com a motor de la superació personal. Amb la veu en off del protagonista, que ens va explicant la història des de la prosperitat ja aconseguida, però que no cau mai en el triomfalisme.
A “En busca de la felicidad” apareixen un parell d’observacions del protagonista prou importants com per convidar a la reflexió, però hem d’estar alerta perquè no ens passin per alt. Una, en la línia de Woody Allen a “Match Point”, afirma que l’atzar i la sort juguen un paper important a la vida. El talent i la intel·ligència no ho són tot, i sovint el sistema, per desgràcia, acaba engolint l’individu, per molta vàlua personal que posseeixi. L’altra, utilitzant paraules de Thomas Jefferson, ens invita a meditar al voltant de la felicitat. Thomas Jefferson (i de retruc el nostre personatge) es preguntava si la felicitat existeix o si és només quelcom que els homes busquen i buscaran sempre, però que no aconseguiran mai. Interrogant suprem.
He de confessar que jo he tingut un desig no aconseguit mentre veia la pel·lícula. He demanat que el final no fos el que tothom esperava. Que el protagonista no aconseguís la feina, que no se’n sortís, que fos més real que el personatge real al qual recreava. No ha pogut ser. El somni americà, el somni de la fàbrica de somnis que és Hol·lywood, ha guanyat la partida un cop més a la creació artística. Llàstima.
Anem a pams. Abans de res, cal dir que Will Smith ho fa molt bé. És un ferm candidat a l’Òscar i possiblement el guanyarà. D’altra banda, a mi no em sorprèn. És un bon actor, i el film posseeix tots els ingredients (és un drama amb nen inclòs) que agraden a Hol·lywood. Un cop aclarit aquest punt, que en un moment o altre havia de sortir, parlem de la pel·lícula.
“En busca de la felicidad” es pot considerar un producte típic del cinema americà. Fins i tot està basat en fets reals. Previsible melodrama on un pare caigut en desgràcia (inclòs l’abandonament conjugal) lluita per tirar endavant enmig de la misèria amb el seu fill de cinc anys. Lluita sense defallir fins que, oh poderós somni americà, aconsegueix un lloc de treball fantàstic que li salva la papereta i l’acaba fent ric. Amb aquesta sinopsi, òbviament massa coneguda, hem de donar per suposat que Muccino s’ha venut al mercat cinematogràfic més potent del món. Tanmateix, ja he avançat que “En busca de la felicidad” és un producte estrany. Ho és perquè, si li suprimim el final previsible que redunda en la bondat del sistema americà, el decurs del metratge ens ofereix altres possibilitats d’interpretació. Potser Muccino no ha pogut evitar que trasllueixi la seva vena europea.
Per exemple: jo em quedo amb tot una sèrie de qüestions que indubtablement també estan a la pel·lícula. El reflex de l’existència, dins l’opulenta societat americana, de gernacions d’indigents, persones sense esperança ni futur que s’arrosseguen pels albergs públics, que passen fam, que palesen les flagrants injustícies del sistema. El protagonista se salva, però és només un individu enmig de la multitud silenciosa i resignada.
Em quedo amb el to contingut de la narració, que no té dramatismes exagerats ni concessions a la llàgrima fàcil.
Em quedo amb la mare que abandona, amb el pare que estima, amb el nen com a motor de la superació personal. Amb la veu en off del protagonista, que ens va explicant la història des de la prosperitat ja aconseguida, però que no cau mai en el triomfalisme.
A “En busca de la felicidad” apareixen un parell d’observacions del protagonista prou importants com per convidar a la reflexió, però hem d’estar alerta perquè no ens passin per alt. Una, en la línia de Woody Allen a “Match Point”, afirma que l’atzar i la sort juguen un paper important a la vida. El talent i la intel·ligència no ho són tot, i sovint el sistema, per desgràcia, acaba engolint l’individu, per molta vàlua personal que posseeixi. L’altra, utilitzant paraules de Thomas Jefferson, ens invita a meditar al voltant de la felicitat. Thomas Jefferson (i de retruc el nostre personatge) es preguntava si la felicitat existeix o si és només quelcom que els homes busquen i buscaran sempre, però que no aconseguiran mai. Interrogant suprem.
He de confessar que jo he tingut un desig no aconseguit mentre veia la pel·lícula. He demanat que el final no fos el que tothom esperava. Que el protagonista no aconseguís la feina, que no se’n sortís, que fos més real que el personatge real al qual recreava. No ha pogut ser. El somni americà, el somni de la fàbrica de somnis que és Hol·lywood, ha guanyat la partida un cop més a la creació artística. Llàstima.
4 comentaris:
La gran maquinària yankie que s'ha dotat d'aquesta fàbrica de somnis i il·lusions, per mostrar al món les mil i una meravelles del seu sistema.
Un sistema, que com molts sabem, està en crisi i no pot continuar molt més temps...
És per això, suposo, que mai una pel·lícula pot acabar malament, no fos cas, que algú qüestionés alguna cosa...
Sobre Muccino, saps de sobres, que és un dels meus directors favorits.
Les seves històries italianes, transpiren una quotidianitat màgica de la meva estimada Roma.
En tot cas, però, que no s'entretingui massa pel camí i torni ràpid cap a Itàlia, on segur que l'Stefano Acorsi l'està esperant.
Tot i estant d’acord quasi amb la totalitat de l’anàlisi que fas de la pel•lícula, m’agradaria fer un parell de puntualitzacions:
Quan dius: “Em quedo amb el to contingut de la narració, que no té dramatismes exagerats ni concessions a la llàgrima fàcil”. No estic gens d’acord. És possible que tingui a veure amb les percepcions personals de cadascú, no ho discutiré pas però, pel que fa a mi, vaig tenir el cor encongit al llarg de la pel•lícula. És cert que tot el que es descriu forma part del paisatge social dels E.U.A. És cert que no diu res que no estigui passant als baixos de la prepotent societat ianqui. Però veure aquell nen dormint a lavabos, al metro... és la manera més fàcil de cridar l’atenció de l’espectador i de tocar-li la fibra sensible.
Penso que la “crítica” hauria funcionat igual de bé sense la criatura. No calia ser tan explícit. Només trobo dues qüestions per a l’aparició del nen. La primera, tocar l’espectador on més mal li fa: la seva sensibilitat. Segona, potser perquè Smith (no ho trobo reprovable) volia que el seu fill co protagonitzés el film.
L’altra puntualització se’m va acudir en veure una imatge molt sibilina. Dura només uns segons. Temps suficient per a veure que, un cop més, la “crítica” al sistema no és tal. En un moment determinat, Will Smith va a l’edifici on farà les practiques de correduria. Mira al cel i es troba amb la bandera americana onejant, de la qual cosa es dedueix, un cop més, que no és el sistema el que falla, sinó els individus.
Quant a la resta, combrego plenament. Enhorabona, per la teva extraordinària crítica.
El detall de la bandera americana és cert, però no contradiu la meva percepció ni res del que dic a la crítica.
Pel que fa al tema del nen, sembla (ho he llegit a diversos llocs) que es tracta, com apunto a la crítica, de la recreació d'un fet real que incloïa l'existència del nen. És veritat que "peli amb nen" és un dels tronats esquemes melodramàtics del cinema americà. Però això no treu que hi hagi molts nens en situació d'indigència. Jo quan deia això de la llàgrima fàcil, em referia a que no s'abusa d'escenes lacrimògenes ni excessivamente sensibleres de manera gratuïta.
Quant a que el nano sigui el fill de Will Smith, bé, ¿qui no col·locaria una criatura tan bufona si tingués ocasió? El cas és que el nen no desmereix al conjunt, que és vàlid o no al marge de la seva aparició.
Gràcies per col·laborar en el blog.
Anna
Publica un comentari a l'entrada