diumenge, 4 de març de 2007

La vida de los otros

“La vida de los otros”, òpera prima del director alemany Florian Henckel von Donnersmarck, film reconegut internacionalment i premiat arreu (inclòs l’Òscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa), és una cinta de factura impecable. Un film magistralment dirigit i interpretat, amb un guió esplèndid, que demostra un cop més la superioritat indiscutible del cinema fet fora de Hol•lywood.
Des del punt de vista ideològic, haig d’admetre que em sento submergida en un mar de contradiccions internes. La capacitat autocrítica dels alemanys em sembla molt envejable, sobretot tenint present que encara no deuen estar tancades del tot les ferides que van precedir i que van seguir (per què no dir-ho?: no passa res) la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no seré ingènua: no intentaré negar l’existència històricament documentada de la implacable policia secreta de la RDA. El que passa és que no puc evitar que el film se’m presenti com un mecanisme de propaganda anticomunista, amb detalls de promeses alliberadores com el diari al seient del cotxe amb la foto de Gorvatxov. Quan penso que el nostre món occidental exerceix un control de la llibertat individual i d’expressió molt similar, encara que sigui de manera tan sofisticada que no ens n’adonem, no em sento procliu a combregar incondicionalment amb la total desqualificació d’un sistema que encara es dibuixa amb aparença de dimoni amb banyes, cua i forca. Res no és negre ni blanc; la gamma de grisos pot resultar quasi infinita. Crec que estic obligada a fer-ho constar per no caure en la hipocresia d’aquest nostre món intocable, que no pot deixar ni un moment de mirar-se el melic des de l’autocomplaença neoliberal.
Tot seguit, però, vull tornar a recuperar el discurs que reconeix el mèrit indiscutible de la pel•lícula, perquè, consideracions polítiques a banda, en realitat és un film que s’ocupa essencialment de l’ésser humà. El protagonista, un solitari capità de la policia secreta, se sent atret pels personatges a qui espia (un escriptor i una actriu de l’elit intel•lectual de la RDA), per motius que no tenen res a veure amb idees polítiques. És tot una altra cosa: des de la seva solitud, des del seu aïllament, el capità descobreix l’existència de gent que s’estima, de gent que té amics, de gent que “viu”. Dels “altres”, que no estan sotmesos a la rigidesa buròcrata i castrant dins la qual ell passa els seus dies. Tots els personatges (tret del ministre corrupte, i fins i tot ell) són personatges rodons, que pateixen una evolució claríssima durant el film i que palesen les contradiccions de l’ésser humà. Ningú no és del tot bo o del tot dolent. Tothom té febleses, tothom pot trair, tothom pot arribar a l’altruisme i a la generositat.
La pel•lícula té un guió impecable. Res no es deixa a l’atzar. Tots els aspectes estan mesurats amb genialitat i pulcritud. No hi ha sortides de to, no hi ha exageracions, no hi ha sensibleria, no hi ha llàgrima fàcil. No hi ha res superflu. Les dues hores llargues passen en un sospir, com si estiguéssim encabits dins de l’univers cinematogràfic al qual assistim i hi forméssim part de manera intrínseca.
La pel•lícula és molt intel•ligent. L’acció, travada amb la naturalitat esfereïdora de la vida, ens va mostrant l’evolució imparable de tots els qui en formen part, la qual cosa inclou contradiccions i comportaments absolutament humans. En aquest sentit, em sembla fantàstica la utilització d’un literat com Brecht, que, després de viure a Occident, va retornar al Berlín oriental i que, malgrat l'exercici d'una inqüestionable llibertat innovadora des del punt de vista artístic (que el va mantenir al marge de tot tipus de rigidesa doctrinària), mai no va abdicar del marxisme. També trobo magnífica la música de la “Sonata per a un bon home”, composta especialment pel músic Gabriel Yared, que omple una de les escenes àlgides del film i que permet, amb el seu títol, lligar l’emocionant final. Una altra cosa, innecessària però efectista, és la frase sobre l’"Appassionata" de Beethoven i el camarada Lenin. No la vull desvetllar. És millor que aneu al cine.
Haig d’acabar per força remarcant la feina incommensurable dels actors, i en especial dels dos protagonistes masculins: Ulrich Mühe (el capità) i Sebastian Koch (l’escriptor). Un plaer sense precedents veure’ls a la pantalla.

8 comentaris:

Elies ha dit...

Em venen ganes de veure-la!.
Llàstima que no serà possible.

Bona feina; fins aviat.

Petons.

mireia ha dit...

La teva crítica m'omple de curiositat i ganes de seure'm al cinema i veure la pel·lícula. Després seure amb tu i comentar-la, com portem anys fent...

Tu m'has ensenyat l'amor al cinema, i també a saber destriar entre la valoració cinematogràfica (guió, actors, fotografia, banda sonora) i les valoracions polítiques, ideològiques.

No obstant, trenco una llança, com no pot ser d'una altra manera, per tots aquells models que s'han construit com a alternativa al neolibrealisme imperant.

Potser encara no hem acabat de trobar una fórmula perfecta (segurament serà perquè no n'hi ha una de sola. sinó que cada realitat necessita trobar la seva pròpia).

De tota manera, qui hagués pogut trepitjar la RDA, ni que fos, per poder donar la raó a qui apunta les seves febleses.........

Segur que gent com nosaltres, també haguéssim sabut trobar les seves virtuds.

Quan vagi al cine, comento més.

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Mireia, pel teu comentari. M'agrada pensar que he despertat en tu (malgrat Stalingrado) l'amor per un art tan meravellós com el cinema. No en va t'hi arrossegàvem tant sí com no cada diumenge.
Jo també espero que vagis a veure la pel·lícula per parlar-ne.
Mua i remua
Ma

Anna Maria V. ha dit...

Elies, perdona, no t'he dit res. Gràcies per llegir-me. Llàstima que no et pugui dir, com a la Mireia, que quan la vegis la comentarem. Als cines de Sant Cugat segur que no la fan. En tot cas, haurem d'esperar al Canal+.
Germana

Charo ha dit...

Sóc una gran apassionada del cinema, però fa molt temps que no vaig. És una de les coses que haig de recuperar, encara que signifiqui anar a Barcelona (no saps quan em costa això! sóc animal de muntanya i d'espais oberts i com ells em sento presonera a les grans ciutats) De tant en tant, si vaig a la FNAC(això és un parell de cops l'any) em compro una d'aquelles pel·licules que ja no trobes a cap lloc perque no han tingut l'exit de les grans superproduccions americanes.
De totes maneres, seguiré les teves opinions "cinefals" i les aniré comentant amb el meu germà que ell si que no es perd ni una. I si aconsegueixo veure alguna, no dubtis que t'ho diré.
Una abraçada ben forta

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Charo. Potser pots fer servir algun video club, si més no per veure les que valen més la pena. Jo no et pensis, abans hi anava més, però ara, entre el poc atractiu general de la cartellera i altres problemes i circumstàncies personals, no hi vaig tant com m'agradaria.
De tota manera, estic molt contenta de la teva presència al meu blog. També t'agraeixo el detall d'escriure'm en català.
Molts petonets,
Anna

sukkus ha dit...

hola, m'ha fet gràcia perquè avui per casualitat he descobert el teu blog (a través d'algú que ha entrat al meu venint del teu) i m'ha encuriositat veure que feies crítiques de cinema. Però el més fort és que la crítica que em trobi és de la pel.lícula de la qual vaig escriure ahir a la meva xD. Em quedo però amb la teva, et seguiré llegint, a mi m'encanta el cinema però ara no en puc veure massa perquè estic en una ciutat mitjana alemanya on no fan res de bo, però quan estic a Barcelona sóc cinèfil addicte. Què ha passat des del març? Espero que ben aviat continuis per saber què veure els caps de setmana que baixo a bcn. Petons

Jordi

http://sukkus.blogspot.com

sukkus ha dit...

Et responc aquí el teu comentari en meu blog:

Hola Anna,

a veure contestant per parts:

1) He arribat al teu blog a través del meu comptador de visites. Amb ell puc veure com ha entrat la gent a la meva pàgina, i algú va entrar venint de la teva (la seva identitat però ja m'és desconeguda). Com no tens lògicament cap link al meu blog, probablement seria a través de la blogger navbar, que et permet anar aleatòriament a un altre blog.
A mi em va fer molta gràcia la coincidència de la pel.lícula i dels noms dels blogs (el racó de...).

2)A veure, mai he viscut a Alemanya de l'est, excepte un mes a Berlin, on vaig estar a ambdues parts. La resta he viscut a Aachen i ara a Ingolstadt, és a dir, sempre a l'oest. És a dir, la meva mostra no és àmplia, però si que tinc amics a Dresden i Schwerin, a qui he visitat. Sobre una mostra de 6 persones cap d'ells ha sigut capaç de respondre'm sí o no a la pregunta: Esteu millor ara que abans? La resposta sempre ha estat, no sé, ni millor ni pitjor, diferent (al més pur estil Buenafuente). Això sincerament em va sorprendre.
Naturalment tot canvi permet que hi hagi gent que se n'aprofiti, i aquests sempre el defensaran. També hi ha els què els hi va malament, i aquests sempre anyoraran el passat. Llavors hi ha els què tampoc els hi ha canviat massa la vida (la gran majoria), i aquests són els què han de valorar si és bo o dolent. Els 6 entren en aquest grup.
Com a coses bones senyalades: major llibertat, possibilitat de viatjar, major informació i coneixement i major comoditat en la vida diària.
Entre les coses dolentes: el gran nombre d'aturats, pobresa, gent amb problemes de debò (en un percentatge molt elevat en aquestes regions). Abans tothom treballava i per tant més o menys es guanyava la vida. No et podies enriquir, però podies anar tirant. Ara amb aquest sistema, si les coses et van malament i ets exclòs ho passes malament. Una altra aspecte senyalat el major individualisme i egoïsme actual, enfront al cooperativisme que hi havia quan eren comunistes. I finalment l'esport. Abans la RDA obligava a cada nen a fer un esport, s'estudiava quin era el millor per les seves aptituds i l'havia de practicar. Lògicament té de dolent la imposició, el nen no triava què volia fer, però com a bo tenia dues coses: gent sana perquè feien esport i perquè no tenien temps de caure en les drogues com ara per exemple; i un país que era una potència mundial esportivament a pesar del poc nombre d'habitants (jo potser seria un excel.lent piragüista i no ho sé, a la RDA ho hauria sabut xD).
Així que lògicament, mai res és blanc o negre, tot té els seus matissos. Jo personalment em quedo però amb el seu estat actual, perquè per mi la llibertat és un dret important. El comunisme podria haver estat una alternativa, però va fracassar perquè és utòpic implantar-lo tenint en compte la condició humana. Probablement el capitalisme lliberal cap al què anem també caurà algun dia, perquè s'està radicalitzant i cada cop aporta més beneficis a un nombre més reduit de gent. I sortirà quelcom nou, amb avantatge i inconvenients, forma part de l'evolució humana.

3) Espero impacient les teves següents crítiques :)