diumenge, 31 de desembre del 2006

Babel

No em resulta fàcil fer la crítica de “Babel”, perquè, per sentir que no em deixo res, hauria de ser massa extensa. Crec que és una pel·lícula de la qual se’n pot parlar molt. Per tant, exigirà de la meva part un important esforç de síntesi si no vull allargar-me massa ni tampoc desvetllar res que sigui significatiu.
Després d’”Amores perros” i “21 gramos”, Alejandro González Iñárritu ens ofereix aquesta tercera proposta, amb un guió escrit conjuntament amb Guillermo Arriaga. Novament presenta tres històries independents amb lligams diversos, que indaguen al voltant de les qüestions més transcendentals de la vida humana. Crec que aquesta estructura narrativa, que a “21 gramos” va aconseguir un punt àlgid de perfecció i lucidesa, ja ha de quedar exhaurida a “Babel”. A partir d’aquí, em sembla que és important que Iñárritu busqui noves vies d’expressió, perquè la repetició excessiva d’un recurs que funciona i que innova, pot acabar fulminant fins i tot els bons productes inicials.
Dit això, “Babel” és una pel•lícula remarcable. Les històries aquesta vegada estan localitzades en indrets absolutament allunyats: Marroc, Mèxic i Japó, relacionades entre si per l’atzar més absolut. Ja Woody Allen havia reflexionat sobre el tema de la “sort” a “Match Point”, i crec que aquí Iñárritu afegeix una volta de rosca. Un joc de nens pot esdevenir una tragèdia mundial. Iñárritu crítica explícitament la globalització. Un fet aïllat al desert marroquí pot desencadenar un incident internacional i incidir en les vides de persones que, aparentment, només tenen en comú habitar el mateix planeta.
Però només aparentment, perquè l’ésser humà (japonès, marroquí, mexicà o nord-americà) té moltes més coses en comú. Tothom pateix, tothom se sent sol, tothom té por. Aquest és el gran tema de la pel•lícula: la solitud, la incomunicació, la manca d’enteniment. La incomunicació a tots els nivells, també entre persones que s’estimen. Per això em sembla magnífica la metàfora del títol: Babel, el símbol bíblic que va separar els homes a causa de la divisió de les llengües imposada com a càstig per Déu. La pel•lícula, molt intel•ligentment, està filmada en les diverses llengües dels personatges (inclòs el llenguatge dels signes japonès, ja que la protagonista japonesa és sordmuda), amb la qual cosa el títol triat encara adquireix una significació més elaborada. Tot convergeix en una estructura circular que porta l’espectador a la catarsi, però que no és optimista. L’escletxa de llum esperançadora és molt prima. L’ésser humà no és dolent, però està espantat i és difícil que se’n surti a aquestes alçades i en aquestes circumstàncies.
El metratge és una mica llarg. Potser uns minuts menys s’haurien agraït. En canvi, la música (que puja increïblement de volum a la festa mexicana), la fotografia i les diferents tècniques de filmació utilitzades (16 mil•límetres a Marroc, 35 a Mèxic i al Japó unes lents que deformen la imatge), són un encert inqüestionable. La interpretació dels actors també em sembla digna de ser destacada, en especial en el cas de l’adolescent japonesa i dels nens marroquins, que em van semblar genials.
La catarsi no aconsegueix a “Babel” que hom surti de la sala compadint els protagonistes i pensant que allò no té res a veure amb ell. Tristament, la globalització també invalida la finalitat aristotèlica més important de la tragèdia. Assistim a una tragèdia, però no ens purifica ni ens uneix. Crec que l’espectador només té la possibilitat d’acceptar que allò que Iñárritu proposa pot malauradament correspondre a la realitat.
La “solitud” a “Babel” és molt més que una paraula o una imatge.

1 comentari:

sukkus ha dit...

Novament coincidim en la visió d'aquesta obra. Poc em queda a afegir davant aquesta excel.lent crítica.