Clint Eastwood i Antònia Font: quin tàndem!

Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc canònica, però no me n'he pogut estar. I com que el subtítol del bloc indica: "crítiques de cine i molt més", doncs apa, cap problema. L'entrada correspon al "molt més".
El cas és que m'encanta Antònia Font i després d'haver parlat tantes vegades de Clint Eastwood en aquest bloc, després d'haver manifestat l'admiració envers algunes de les seves pel·lícules (que m'han fet abandonar definitivament indesitjables prejudicis previs), no puc evitar sentir-me totalment identificada amb aquesta cançó. M'ha semblat que no era desencertat fer aquest homenatge a Eastwood i, alhora, manifestar que estic ben contenta per la fresca renovació de la música en català.

Si algú no coneix la cançó, que l’escolti bé. La trobo terriblement inspirada.

Un nou comiat: adéu a la gata

No vull enganyar ningú. Liz Taylor (nascuda Elizabeth Rosemond Taylor el 27 de febrer de 1932) no es trobava ni de bon tros entre les meves actrius preferides. No hi ha un motiu concret. Simplement era així. Tanmateix, quan ahir vaig conèixer la notícia de la seva mort, haig d'admetre que em va entristir. 

Suposo que tots sabem  que ja queden poques estrelles del Hollywood daurat, de manera que cada traspàs representa una pèrdua doblement sentida. Aquell univers amb el qual  molts de nosaltres ens vam criar, aquell món glamourós que ens va despertar l'amor pel cinema, aviat haurà desaparegut per sempre. Segurament ella n'era una de les darreres representants. La preciosa actriu d'ulls electritzants que va seduir el món sencer des que era una nena. Només cal recordar-la al costat de la gosseta Lassie o fent d'Amy March a Mujercitas.       

 

Com sempre que haig de confegir una elegia (massa sovint darrerament!) no em mou  la intenció de  reproduir la biografia del personatge ni tampoc la seva filmografia. Tots tenim l'oportunitat de resseguir per Internet allò que més ens interessi. En canvi, sí que m'agradaria retre-li un homenatge amb un record molt personal i entranyable que ha afavorit, al llarg dels anys, la pervivència de Liz Taylor en el bagatge de la memòria de la meva família.

Quan jo era una adolescent, un dissabte d'hivern (el recordo fred i emboirat, però no sé si es tracta simplement d'una deformació de la memòria) van emetre a "Sesión de tarde", per enèsima vegada, Mujercitas. La versió de 1949, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per June Allyson, Janet Leigh, Margaret O'Brian, Peter Lawford i, evidentment, Elizabeth Taylor. Un clàssic de clàssics que tota la família (pares, germans i àvia) ens vam posar a veure plegats. Després de 120 minuts de cine televisat (sense comptar els corresponents anuncis), quan ja tot estava a punt de concloure i els nostres ulls emocionats assistien el final del drama de Louisa May Alcott, va la meva àvia i trenca el silenci sepulcral, mentre la carona de la Taylor ocupava la pantalla, amb la següent interrogació plena de sorpresa: 

 

- oi que aquesta noia té una retirada a l'Elizabeth Taylor?

 

Les nostres riallades van arribar a l'altre cantó del barri, com ara mateix mentre escric aquestes línies. La meva àvia s'havia empassat tota la pel·li i, al final, encara no tenia clar que aquella actriu era Liz Taylor!!! He de reconèixer que en vam fer un gra massa de l'escarni de la iaia, fins el punt que la pobra es va enfadar amb tots nosaltres i va estar no sé quants dies fent morros i sense parlar-nos pràcticament. A partir d'aquell moment, la frase: "oi que aquesta té una retirada a l'Elizabeth Taylor? és famosa a casa meva. Serveix tradicionalment per prendre el pèl a tothom que palesa algun tipus de "despiste" d'aquestes característiques. 

Iaia, només és una brometa i un record amorós. Sisplau, no facis morros. Allà on siguis, perdona'm.  

 

Amb tot, benvolguts cinèfils, per a mi Liz Taylor sempre serà la gran actriu de Gigante i, per damunt de tot, aquella dona bellíssima, elegant i d'ulls impressionants que ronronejava eròticament a la vora de Paul Newman a La gata sobre el tejado de cinc. 

Que descansi en pau.  

El cisne negro

“Tremenda” és l’actuació de Natalie Portman al thriller psicològic El cisne negro, que li ha valgut la preuada estatueta de Hollywood d’enguany. Res a dir d’aquesta preciosa actriu, que em té el cor robat des que, essent ella ben joveneta, la vaig descobrir a la magnífica cinta de Ted Demme Beautiful Girls.

El cisne negro, dirigida per Darren Aronofsky, i amb la presència, a banda de Portman, de Vicent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey i Winona Ryder, m’ha semblat una pel·lícula correcta, ben narrada i estructurada i que manté l’interès. Tanmateix, n’esperava més, possiblement per la publicitat de la qual ha anat acompanyada (tema Oscars inclòs). El cas és que, sens dubte, el millor del film és el vessant interpretatiu (i em refereixo a tot el repartiment).

Nina, la protagonista, pateix una terrible obsessió. Podríem dir que viu i respira amb un únic propòsit: la recerca constant del perfeccionisme, de l’excel·lència, de l’èxit. Treballa incansable, fins a l’esgotament, sobreprotegida per una mare que ha dipositat en ella totes les seves esperances. Les esperances que la filla aconsegueixi allò que ella no va poder. La mare (una magnífica Barbara Hershey) sublima la pròpia frustració a través de la carrera artística de la seva filla. Aquest fet, indestriable de la vida d’ambdues dones, converteix en malaltissa la seva relació. Però el problema no conclou aquí, perquè Nina cau en un espiral de tortura interior, cada cop més absorbent, que l’emmena directament a la disgregació de la personalitat, a l’autodestrucció. A la bogeria.

Bulímia, anorèxia, autolesions, al·lucinacions, deliri. Tot un món esbossat (que no esmentat pel seu nom) que no deu ser aliè (en la vida real) a disciplines tan ferotges per a la gent jove com la dansa o l’esport d’elit. N’estic segura. Des d’aquest punt de vista, la cinta resulta força reveladora.

L’ambientació m’ha semblat bona i, per descomptat, com no podia ser d’una altra manera, la música de Tchaikowsky ha emplenat el cinema, sublim. En resum, una pel·lícula correcta, que es deixa veure sense problemes, però que tampoc no arriba als nivells d’obra d’art que jo (potser erròniament) m'esperava trobar.

 

Más allá de la vida

Clint Eastwood no deixa de sorprendre’m. De fet, penso que em repeteixo massa, atès que aquest comentari ja l’he fet diverses vegades en aquest bloc. Però no puc evitar pensar que aquell home que més aviat em feia mandra, al qual considerava un fatxenda violent i molt americà que no m’interessava gens, ha esdevingut un grandíssim cineasta. Potser la idea era totalment errònia, potser es tractava de la percepció que, tendenciosa i esbiaixada, arribava aquí en aquells moments. En qualsevol cas, rectificar és de savis. I jo, pel que fa a Clint Eastwood, fa molt de temps que he rectificat.

Tant se val que, en aquest cas, la pel·lícula no estigui a l’alçada de Million Dolar Baby, Mistic River o Gran Torino, que em semblen molt millors. Independentment que el tema ens interessi o no, ningú no pot discutir que les pel·lícules d’Eastwood són tècnicament (música, ambientació, estil narratiu, fotografia, tractament de l’espai) perfectes.

Más allá de la vida és un producte de llarga durada (això ja sembla impossible d’evitar en el cinema d’avui) que se centra, de manera mesurada, en la indagació al voltant d’allò que ens espera després de la mort. Triangulant la història a través d’una jove periodista francesa, un nen anglès de família desestructurada i un parapsicòleg obligat per les circumstàncies, la pel·lícula planteja respectuosament els grans interrogants que, fet i fet, tots alberguem en el nostre interior.

Que ningú no pensi que es tracta d’un film de mèdiums o de fenòmens paranormals. No és una pel·lícula fantàstica, ni de ciència-ficció. No és un producte comercial a l’ús típic del gènere de suspens, sobrenatural o de terror. Simplement ens trobem, narrades de manera impecable, una sèrie d’experiències humanes a partir de les quals podem reflexionar.

Quedi clar que Eastwood no sembla creure en fantasmes ni en poders extrasensorials. S’ocupa de deixar-nos ben clar que el parapsicòleg s’ha trobat amb la seva anòmala capacitat de percepció a causa d’una malaltia neurològica i d’una intervenció subsegüent. Per tant, emmarca el desenvolupament del seu “do” en un àmbit científic que no per desconegut deixa de ser possible. S’aparta de qualsevol al·lusió religiosa, de qualsevol interpretació en clau de “fe”, per posar damunt la taula, asèpticament, allò que el preocupa. Tanmateix, no s’està de donar versemblança a la història. De fet, el missatge entranya una clara crítica als poders fàctics, a la societat occidental en general, tombada d’esquena a l’hora d’admetre, de voler esbrinar la veritat.

Què veiem en el moment de morir? Hi ha alguna cosa comuna a tots nosaltres? Podem creure que no tot s’acaba aquí, en aquesta nostra Terra? Aquests són els dilemes d’Eastwood, articulats a partir del cas concret i humà de tres persones concretes i humanes. Tal vegada aquesta deriva era lògica en la filmografia de Clint Eastwood si tenim en compte les pistes que ens va donar tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino. En ambdós films, i sempre presentant l’Església Catòlica com una interlocutora que no resol cap problema, ja es planteja un munt de qüestions sobre la vida i la mort.

Els actors estan magnífics, especialment Matt Damon, ben allunyat del seu paper d’espia en la nissaga Bourne, i un Frankie McLaren (el nen) absolutament creïble. Más allá de la vida no és un pel·liculon, però es deixa veure bé. Cal desprendre’s de certs prejudicis de gènere abans d’entrar al cinema. Això sí, no perdono la concessió comercial de l’escena final entre Damon i Cécile de France. No feia cap falta.

Premis Gaudí 2011

Anit se celebrà, al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona, l'acte de lliurament dels "Premis Gaudí 2011" del cinema català. La gran guanyadora fou la pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, que ja partia com a clara favorita i que es va alçar amb la majoria de guardons. 

A continuació d'aquest petit apunt us anoto la llista dels guanyadors, però no me'n puc estar de destacar que el premi al millor actor va ser per al meu admirat Eduard Fernández, pel film La mosquitera. Com mai no he amagat, Eduard Fernández és des de fa molt de temps el meu actor preferit del món mundial. Avui he trobat una excusa de pes per penjar la seva foto en aquest espai cinèfil! 

Aprofito per destacar el triomf del nostre cinema, que, a tots els efectes, està vivint un dolç moment de projecció i de qualitat. 

Millor pel·lícula en català:       
‘Pa Negre’, d'Agustí Villaronga

Millor director:                               
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor guió:       
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor protagonista masculí:  
Eduard Fernández (‘La Mosquitera’)
Millor protagonista femenina:     
Nora Navas (‘Pa Negre’)
Millor actor secundari:
Roger Casamajor (‘Pa negre’)
Millor actriu secundària:         
Marina Comas (‘Pa negre’)
Millor pel·lícula documental:   
‘Bicicleta, cullera, poma’, de Carles Bosch

           
        ENHORABONA A TOTS ELS GUARDONATS

De sobreposar paraules (article a CatalunyaPress)

Per als cinèfils que no l'hàgiu llegit, aquí us enllaço el meu darrer article a CatalunyaPress. Com que aquesta setmana va de cinema, m'ha semblat que estava bé compartir-lo amb tots vosaltres. 

Fins aviat, benvolguts. 

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2011/01/de_sobreposar_paraules_42330.php 

Cartellera de cinema en català

Em sembla que no hi havia millor manera de començar l'any en aquest bloc que fent-nos ressò d'un lloc a Internet on podem trobar tota l'oferta setmanal de cinema en català arreu del territori. És fàcil i ràpid per consultar les pel·lícules que, en cada moment, tenim la possibilitat de visionar en la nostra llengua.

Vull agrair al meu amic Jordi Llord, lluitador incansable pel català, que m'hagi facilitat aquesta adreça. Jo em complac en publicar-la aquí per a tots vosaltres, cinèfils.

Feliç any i feliç cinema (en català).