Vera Drake, pel·lícula anglesa de l’any 2004 que aquí es traduí com El secret de Vera Drake, és una magnífica mostra del cinema britànic de contingut social. Fou escrita i dirigida per Mike Leigh, cineasta i director de teatre sempre preocupat per aquest tipus de temàtica. La cinta va reunir una quantitat més que significativa de premis i nominacions: 3 nominacions als Oscar, 1 als Globus d’or, 11 als premis Bafta, per no parlar de Venècia, dels Premis del cinema europeu, del David de Donatello, del Festival de Toronto i del Cercle de crítics de Nova York. A banda de les distincions a la pel·lícula i al director, destaca sobretot el reconeixement unànime a l’actriu protagonista, Imelda Stauton, la feina de la qual tothom va lloar sense restriccions. Com va manifestar, arran de l’estrena, el crític Rodríguez Marchante: «Sin Imelda Stauton, la película no podría ser lo que es ni tendría la complejidad moral que tiene». Crec que tothom que hagi visionat Vera Drake no pot deixar de compartir aquesta afirmació.
La pel·lícula respon indubtablement a l’estil contingut i mesurat del bon cinema britànic. Amb una tècnica narrativa molt teatral, les imatges van desgranant una història que ens introdueix amb viva sensació de realisme en l’ambient de la societat anglesa de l’inici dels anys cinquanta, en plena postguerra. Amb un aire de minuciositat que quasi ratlla el naturalisme, l’espectador se sent des del primer minut absolutament implicat.
L’acció té lloc en un barri obrer del Londres de 1950. Vera Drake és una mare de família de classe baixa que treballa de sol a sol: el paradigma del personatge femení, generós i servicial, que dedica la vida a tenir cura de la gent del seu entorn. Fa feines a diverses cases riques, s’encarrega de les tasques domèstiques, del marit, dels fills (un noi i una noia ja adults, però joves) i de la mare malalta, sola i alcoholitzada. Per si això fóra poc, sempre troba un moment per ajudar els veïns que ho necessiten (un home invàlid i la seva esposa deprimida o un jove al qual convida a casa a sopar perquè pensa que s’alimenta malament i que acaba esdevenint el promès de la filla). Vera exerceix d’autèntic àngel del barri. No es queixa mai. Sempre té bon humor, el somriure als llavis i un mot de consol per a tothom.
El tema central de la pel·lícula fa referència a una qüestió tan vella com l’espècie humana i, alhora, encara de rabiosa actualitat. I no només en el temps de la ficció cinematogràfica, sinó també en la nostra societat del segle xxi. Es tracta de l’avortament. Vera, sense rebre res a canvi, de manera absolutament desinteressada, es dedica a “ajudar” noies que ho necessiten. Amb naturalitat, amb amor, envoltada de l’anonimat i del silenci. Plena de delicadesa, porta vint anys “ajudant” les dones que es troben en situacions insalvables. La casada que enganya el marit mentre ell és a Corea i que s’ha quedat embarassada; la mare de família nombrosa i sense recursos que no pot mantenir més criatures; la immigrant de color que no té ningú; la dona sense escrúpols que ja ha passat repetidament per l’experiència d’avortar; l’adolescent acompanyada per la seva mare... un ventall de problemes humans que acaben configurant el punyent mosaic de la societat del moment. Una societat on el fantasma de la recent acabada Segona Guerra Mundial encara és molt present. Sovint els personatges en parlen, de la guerra: dels amics perduts per sempre, de les penúries passades, dels bombardeigs, de les batalles.
L’Anglaterra de l’any 1950 és una Anglaterra en reconstrucció, plena de mancances i amb una marcada divisió social. En aquest entorn, Vera Drake creu fer un servei a les dones que ho necessiten. Mai no jutja ningú. Mai no demana explicacions. La filosofia que la mou és absolutament altruista. I no acaba d’entendre l’enrenou que s’organitza quan la policia la descobreix: una de les intervencions surt malament i la noia pateix una greu infecció que quasi li costa la vida. Evidentment, Vera és detinguda, interrogada i empresonada. El seu món personal i familiar s’enfonsa, però ella no nega res. Simplement s’explica. El jutge, malgrat la manifesta bona voluntat de Vera, no pot minimitzar l’assumpte. No deixa de ser un delicte greu que, a dreta llei, posa en perill la vida de les afectades. Per tant, creu que ha d’aplicar un càstig exemplar. Per aquest motiu condemna Vera a la pena màxima estipulada per a algú sense antecedents: quasi tres anys de presó.
La pel·lícula posseeix un conjunt de matisos molt ben dibuixat, sempre amb l’objectiu, quasi documental, de mostrar la realitat de la societat de l’època. Així, coneixem l’antítesi de Vera, una amiga de la infantesa que la posa en contacte amb les dones que necessiten avortar. Vera hi confia plenament. Tanmateix, l’interès que mou aquest personatge és ben distint del seu: es tracta d’una d’aquelles supervivents que apareixen en tots els conflictes, que sap treure profit de les situacions límit i embolicar tothom. Viu de l’estraperlo, cobra pels avortaments i enganya Vera, que, en la seva bona fe, havia cregut cegament, al llarg de tota la vida, en l’altruisme compartit.
A banda del vessant de testimoniatge social, destaca fortament la magnífica construcció de la psicologia dels personatges. La família és el centre del món de Vera Drake, el refugi on tot està en calma. El marit l’estima profundament i reconeix la seva dedicació callada i constant. Malgrat la pobresa i la dura vida, l’home se sent feliç perquè es tenen l’un a l’altre. No pot desitjar ni demanar res més. També els fills són bones persones. La noia, callada i poc afavorida, treballadora i prudent. El noi, modern i dinàmic, però vinculat per damunt de tot als pares i a l’entorn. Gent senzilla i unida que es manté forta sota les ales protectores de la lluitadora Vera Drake.
El descobriment del delicte mostrarà escletxes en aquesta unió. No tothom pot afrontar des del mateix punt ideològic el tema de l’avortament. La divisió de la societat queda palesa en la divisió de la família i, de fet, és la disjuntiva que Mike Leigh planteja a l’espectador. El fill no pot aprovar l’actitud de la mare. Avortar és assassinar. La filla i el pare no van tan lluny. El més important és fer costat a aquella dona que els ha dedicat, sense una queixa, tots els instants de la seva vida. La panoràmica familiar es completa amb el germà petit del marit, més ben situat econòmicament i que, per gratitud passada, no els deixa sols. També és un bon home, però està casat amb un altre arquetipus femení, absolutament antitètic del personatge de Vera: la dona capriciosa i coqueta, materialista i exigent, que dóna prioritat a l’estatus social.
Hi ha una escena veritablement colpidora: Vera ofereix bombons a tothom. Agafar un bombó de la capsa significarà estar al seu costat. Qui no la recolza, no en menjarà. Amb tot, la família acabarà tancant files unànimement entorn de Vera. Tothom, sense excepció, patirà per ella, plorarà amb ella, sentirà com a propi el dolor intens de la sentència judicial.
El final de Vera Drake és impactant. Quan arriba a la presó i parla amb altres recluses, s’adona amb sorpresa que no és única al món. Allà, preses com ella, en alguns casos reincidents, troba companyes que també havien dedicat la seva vida a “ajudar” les dones que patien. L’espectador té la sensació d’assistir a un fet inevitable de la vida humana. A una mena de ritual compartit i ancestral.
Sempre hi haurà dones que ajudaran altres dones a resoldre el problema que pot trencar les seves vides per sempre. Sempre existirà l’estranya cadena femenina enllaçada per les baules solidàries del patiment i de la comprensió.
Mitjançant la història qualsevol d’una dona qualsevol en una ciutat qualsevol (per més que la pel·lícula, com he volgut fer palès, sigui molt britànica), Mike Leigh eleva el particular a la categoria d’universal. Posa damunt la taula un problema omnipresent, inherent a la condició humana, que referma la nostra feblesa i les misèries eternes de la nostra societat.
Avui ha mort Leslie Nielsen, conegut sobretot pels seus papers còmics en les pel·lícules de la nissaga d'Aterriza como puedas.
També em ve al cap un dia, quan la meva filla era encara una nena, que vam anar totes dues al cinema, a l'aventura. Hi feien Atrápalo como puedas 33 1/3. No en teníem ni idea de què anava i, en visionar les primeres imatges, vam pensar, però què és això? Què estem mirant? Tanmateix, al cap de breus instants, així que vam acceptar les regles del joc humorístic que la cinta ens proposava, ens ho vam passar de meravella. Ara, després d'anys i panys, encara ho comentem de tant en tant. I, per descomptat, tornem a riure.
