dilluns, 2 de desembre de 2013

Blue Jasmine






Blue Jasmine, la darrera pel·lícula de Woody Allen, ha obtingut una allau de bones crítiques. Molt diferent a l’anterior, A Roma amb amor, que va ser enormement (i tal vegada exageradament) vilipendiada. I no diré que no ho entengui (malgrat la meva indiscutible flaca per ell i el meu convenciment que sempre se’l judica amb un barem de rigor especial), ja que el nostre director sembla entestat a fer estranyes oscil·lacions quant a la qualitat de les seves últimes propostes, especialment a partir d’aquella Vicky Cristina Barcelona tan esperada i, en canvi, (aquesta sí), de tan infausta memòria.  

Per justificar-ho, acostumem a apel·lar a la seva excessiva dèria de dirigir una pel·lícula anual, la qual cosa li impedeix, òbviament, confegir una obra mestra darrere d’una altra. Les coses ben fetes demanen temps. Però potser també hem de considerar la possibilitat purament “alimentícia”. Mentre les grans urbs europees li facilitin un munt de calers per promoure-les al llarg del planeta, les pel·lícules més senzilles li serviran per finançar les altres, les bones.


Sigui com sigui, Blue Jasmine pertany a aquest segon grup, tot i que al meu entendre no arriba a assolir el nivell de Match Point, Cassandra’s dream (diguin el que diguin) o Midnight in Paris. En qualsevol cas, explica una història punyent, de construcció perfecta, esfereïdora en la seva reflexió.

Una dona que ha ascendit socialment, casada amb un home riquíssim, adúlter i sense escrúpols: un lladre de guant blanc (o no tan blanc), que des de la banca i les altes finances s’ha lucrat brutalment jugant amb els diners dels altres, espoliant i robant. El tema no pot resultar més actual. Ens situa al bell mig de la crisi que estem patint. Tanmateix, la intenció d’Allen no es limita a l’aprofitament oportunista d’aquesta terrible circumstància coetània. El director novaiorquès planteja quelcom molt més profund. Encara que de retruc li sigui útil per indagar certerament en els problemes socials, el seu interès se centra en els conflictes humans i personals, aquells que, en el fons, ens converteixen en allò que som. Aquells que, ho vulguem o no, esdevenen atemporals, universals. Aquest funcionament no representa cap novetat. Allen sempre va del particular al general i sempre acaba disseccionant, com un cirurgià precís, la naturalesa humana.

Quan tot l’artifici de luxe en què viu s’esfondra, Jasmine, que no és un agent passiu en el desencadenament de la caiguda, també s’esfondrarà. Perdrà la dignitat, la identitat, tot. No haurà previst res, no sabrà què fer per aixecar-se. Així, buscarà aixopluc en una altra ciutat, a casa de la seva germana, una caixera de supermercat que du a les esquenes la càrrega de dos fills i un matrimoni fracassat.   

He llegit ˗ara no recordo on˗ que un crític apuntava un cert paral·lelisme entre Blue Jasmine i Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. I he pensat que l’encertava de ple. Jasmine és sens dubte una nova encarnació de la lànguida Blanche Dubois, desarrelada, perduda, trastocada. Una dona que no assumeix la pròpia degradació i que s’instal·la en la mentida, en el fingiment. Que està convençuda que, des de l’engany, es podrà salvar. També la germana de Jasmine i el seu nou promès, primitiu i rude, evoquen inevitablement Stella i Stanley Kowalski. M’agrada molt aquest brot d’intertextualitat. M’anima, m’esperona, em resulta engrescador.  

Gran part de l’èxit de la pel·lícula és responsabilitat dels actors, en especial de les dues protagonistes femenines. Cate Blanchett està espectacular, formidable, es menja la pantalla. Feia temps que no veia una actriu que m’emocionés tant en un paper.  Tant com emociona una banda sonora, al més pur estil Allen, que es converteix en una delícia de primer ordre.

També els recursos narratius m’han semblat adients, amb una successió de flash-backs que reconstrueixen l’enlluernador passat de la protagonista mentre, en la realitat estricta, els espectadors assistim a la seva caiguda i al seu fosc futur.     

Malgrat alguns tocs lleugers, que poden arrencar-nos un somriure o fins i tot una rialla, Blue Jasmine no és una comèdia, sinó un drama. No hi ha nous ancoratges per a aquesta Jasmine-Blanche, que baixa als inferns i ens aboca sense xarxa a l'abisme més profund de la nostra condició. Però, tanmateix, el director ens torna a proposar una actitud propera, tolerant. Com fa a Delictes i faltes, a Match Point, a Cassandra’s dream. Com ha fet tantes vegades: a Manhattan, a Hannah i les seves germanes, a Marits i mullers, a Annie Hall. I és que Allen reflexiona, dibuixa, ens mostra, observa. Però no judica. Per això ens permet sempre, absolutament sempre, empatitzar amb els seus personatges, independentment del seu estadi de degradació.  

Woody Allen pot mostrar-se demolidorament sincer, però li resulta impossible deixar de ser humà.




9 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic molt d'acord amb la crítica que has fet. No és una obra mestra, però està molt ben construïda, caracteritza molt bé els personatges i t'introdueix de ple en la història i en el drama humà de cadascú, especialment de la protagonista. Excepcional feina de la Cate Blanchet.
IO

Jordi Canals ha dit...

Doncs m’han agafat moltes ganes de veure-la. Gràcies !

Albert Gassull ha dit...

Bé, això em passa per parlar. A mi no em va agradar tant com a tu. De fet, quan vaig sortir del cine ho vaig fer pensant que no m'havia agradat gens. Però m'ha passat allò que em passa algunes vegades, que a mida que he anat recordant-la li he anat trobant cert gust. És realment una putada perquè de veritat que quan la veia no l'hi acabava de trobar en absolut. Era com si tota l'estona estigués esperant que em transmetés alguna cosa que no acabava d'arribar. Molt emprenyador. Potser era el dia, o no. És veritat que les actrius estan bestials, i els personatges són molt bons, potser són el millor de la pel·licula, molt més que la història i la manera d'explicar-la, em sembla. Gràcies per fer-me partícip de la crítica.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Subscric la teva crítica que, per cert, és exceŀlent, chapeau! No podria estar més d'acord amb tots els punts que comentes, inclosa la comparació amb l'obra de Tennessee Williams. Com ja saps, vaig veure la peŀícula fa mesos perquè al Canadà ens va arribar abans i de seguida vaig fer un post al facebook on deia com m'havia impactat i com trobava de genial la interpretació de Cate Blanchett. Tu i jo clòniques, Potato.

Nuria Queralto ha dit...

No sé quan la podré veure però no me la perdré. Per a mi el llistó de Woody Allen està a Match Point. Però això també passa amb cantants, escriptors..., un dia fan una obra mestra i després sempre estan rebent comparacions. Per això l'aniré a veure amb ulls nous i sense expectatives. Malgrat, després de llegir aquesta crítica, dubto molt que no m'agradi. Gràcies!

Teresa ha dit...

Ja m'havien parlat molt bé de la pel·lícula. No me la perdré!
Gràcies!!

Dolors Jimeno ha dit...

Anna, una crítica magistral. No he vist encara la pel·lícula però el teu escrit paga la pena per si mateix. M'alegre de tornar a llegir-te! De vegades la feina...

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies a tothom. Dolors, a mi em passa igual, anem de bòlit i no podem llegar-ho ni comentar-ho tot.

Potatito, clòniques, no és cap novetat.

Albert, això que expliques passa molts cops. A mi també m'ha succeït de vegades. Que una pel·li o un llibre no et faci del tot el pes en el moment i, en canvi, a mesura que reflexiones i passen uns dies, li vas trobant el què.

Jo no dic que sigui de les millors pel·lis del Woody, però evidentment és una bona pel·li, ben treballada, ben narrada i que diu força coses.

Els qui no hi hàgiu anat, paga la pena.

Petons!

Anònim ha dit...

Aquesta actriu, m'agrada molt. No crec que la pugui veure de moment.No, per falta de ganes. Tindre amb compte la teva valuosa crònica.

Gràcies

Carme Luis