diumenge, 27 d’octubre de 2013

Tots volem el millor per a ella




Després de rodar, l’any 2010, Tres dies en família, guanyadora del Goya a la millor direcció novella, la directora catalana Mar Coll se enfronta al seu segon llargmetratge, Tots volem el millor per a ella, una cinta destacable, intel·ligent i molt ben interpretada, que no pot deixar indiferent l’espectador. 
La pel·lícula va aconseguir afectar-me bastant, la qual cosa indica que la directora va reeixir en el seu propòsit. Des d’un realisme costumista i proper, però aclaparador, Tots volem el millor per a ella reflecteix el drama d’Eugènia, una advocada de prestigi que es troba en plena recuperació després d’un greu accident de cotxe que quasi li costa la vida. L'accident no apareix en la ficció. Ens situem un any després. Un cop superada la fase crítica, els traumatismes han deixat al personatge amb importants seqüeles físiques, sensorials i psicològiques.

Aquest plantejament em va evocar inevitablement una cinta que a mi m’agrada molt. Em refereixo a la pel·lícula protagonitzada per Harrison Ford, A propòsit de Henry. En els dos casos, els protagonistes tenen molts problemes per tornar a ser qui eren: recuperar la parla, reintegrar-se a la vida social i laboral, arribar a desenvolupar les seves antigues capacitats. Tanmateix, i malgrat els punts en comú, ambdues històries divergeixen diametralment. Allò que en l’americana servia per reconstruir, per recuperar, per tornar als orígens, en la catalana serveix per alliberar, per fer un salt endavant, per arriscar-se.
 
  
Intuïm que la protagonista, una Nora Navas que consuma una interpretació absolutament magistral, era una advocada competent, una dona brillant amb futur, bona situació econòmica, un marit comme il faut, una casa bonica i una família tan complicada com qualsevol altra (un pare, una germana casada i amb un fill que assumeix el rol de matriarca, i una germana soltera una mica excèntrica). També intuïm que Eugènia no era feliç i que l’accident, juntament amb el retrobament amb la seva millor amiga de joventut (una argentina bohèmia i sense lligams), l’abocaran a una reflexió profunda al voltant de la seva vida, una reflexió que marcarà definitivament les seves decisions.  
El film planteja dicotomies, disjuntives, riscos. Però Eugènia conclou que es poden fer altres coses, que es pot canviar, que es pot improvisar. Que podem deslliurar-nos de les cadenes d'una societat que ens encotilla i ens exigeix un comportament preestablert, estereotipat, indefugible. Diguin el que diguin la matriarca, el pare, el marit comme il faut, fins i tot la germana excèntrica...
En aparença, la desinhibició provocada per les seqüeles de l’accident justifiquen l’actitud de la nova Eugènia, però aquesta interpretació és només la convencional, la políticament correcta. La del públic que, assegut a la butaca, no pot (o no vol) veure més enllà del que sembla evident. En contrapartida, si hom es planteja amb sinceritat, encara que sigui una sinceritat dolorosa i feridora, allò que li està passant al personatge, s’adonarà que tot plegat és una manera duríssima de reflectir la nostra deriva, individual i col·lectiva, en una societat que ens obliga i aliena.
 
 
Benvolguts cinèfils, si aquest és el cinema català que s'està fent ara mateix, benvingut sigui. Us recomano la pel·lícula. Us farà pensar, cosa que sempre és altament positiva.             

     

8 comentaris:

Gemma ha dit...

Completament d'acord, una pelíl·lcula sensacional .

Anònim ha dit...

Una critica profunda i clara. L'haurem de veure per poder opinar.

IO

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sí que sembla molt interessant. Dubto que arribi aquí, però. Totalment d'acord amb que fer pensar és altament positiu.

Anònim ha dit...

Gràcies per la crítica, m'has fet venir ganes d'anar al cinema.


Marta Valls

Anònim ha dit...

M'agradaria veura aquesta pel·licula, veig que a Olot encara no està programada, hauré d'esperar.
Gràcies per la crítica!
Tura

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per la informació. L’hauré de veure.

Teresa ha dit...

Gràcies pel post!

Intentaré anar-la a veure ben aviat!

Pere ha dit...

Vam anar jo i la meva dona al cinema Boliche, un cinema dels d' abans que havia tancat les seves portes fa anys ja. I que sortosament ha seguit el camí a contracorrent, em refereixo que el cinema Boliche ha estat recuperat recentment. La peli "tots volem el millor per a ella" ens trasllada amb un ritme costumista, la historia d'una dona aclaparada que en realitat fuig, no sabem si d'ella mateixa, de la seva situació de convalescència o del seu marit que es tant "com il faut" que fins i tot resulta una mica plasta, el cas es que la dona vol fugir dels convencionalismes, de la família i vol estar sola.