dissabte, 4 d’agost del 2012

Prometheus



La ciència-ficció és un gènere molt delicat. Per tal que funcioni, la seva coherència interna ha de ser exquisida. Si no és així, el públic amb una mínima capacitat crítica se sent ràpidament estafat, amb la sensació que el volen fer combregar amb rodes de molí. Aquest és un dels motius pels quals molta gent s’hi posa en contra i considera la ciència-ficció una proposta de segona categoria.
Personalment, aquesta visió em sap molt greu, perquè sóc afeccionada al gènere des de petita, des que amb el meu pare vam anar a veure El planeta dels simis o seguíem a la televisió els primers episodis d’Star Trek, que aleshores es deia “La conquista del espacio”. Tanmateix, he de reconèixer que massa sovint els directors obliden la delicadesa d’allò que tenen entre mans. Es pensen que la ciència-ficció ho tolera tot i alberguen la presumpció que el pobre espectador, enlluernat amb les imatges, s’empassarà tranquil·lament les rodes de molí. 
Sento dir que això és exactament el que li ha passat al senyor Ridley Scott amb Prometheus, per més que tingui un nom tan potent i una trajectòria tan consolidada. Precisament la signatura d’Scott, juntament amb l’enrenou publicitari muntat al voltant de la pel·lícula, ens han de legitimar per ser molt exigents. Com a espectadors amants del gènere (i afortunadament amb capacitat crítica) podem judicar la cinta de manera rigorosa.
Abans de res, vull manifestar que he visionat la pel·lícula en 3D. Els efectes especials són d’una precisió, espectacularitat i sofisticació que talla l’alè. Des d’aquest punt de vista, les imatges m’han semblat senzillament brutals. No tinc paraules.
També vull destacar l’encert de triar una actriu com Noomi Rapace (la científica protagonista, abans Lisbeth Salander en estat de gràcia) i l’anglès Idris Elba (el Luther televisiu), que fa el paper del capità de la nau. Tots dos m’han encantat. No puc dir el mateix de la hieràtica Charlize Theron, que sembla una mala còpia d’ella mateixa de tantes vegades que ja deu haver trepitjat el quiròfan. Que es quedi anunciant “J’adore” i ens deixi tranquils.


Prometheus, nascuda d’alguna manera a l’aixopluc de la nissaga d’Alien (n’és una relativa preqüela, més aviat una picada d’ullet) comença esplèndidament. Té tots els ingredients que necessita: una arrencada potentíssima, una trama interessant i una magnífica posada en escena. Un grup de científics en busca de l’origen de la vida humana, que sospiten es troba en un planeta llunyà a causa de les pistes que han deixat diverses civilitzacions terràqüies de llocs i èpoques diferents. Parlem de la recerca del creador, que planteja –a través de les creences dels personatges i del paper essencial  d’un robot gairebé humà– una reflexió dialèctica al voltant de l’oposició entre  darwinisme i creacionisme.
Tanmateix, arriba un moment en què tot s’enfonsa. La pel·lícula cau en un estrany i innecessari desordre narratiu. És com si Scott hagués volgut donar complexitat a la trama i hagués anat afegint (sense solta ni volta) qüestions i explicacions semiparal·leles que s’allunyen del fil principal i que fan perdre solidesa al projecte inicial. No vull desvetllar res, evidentment, i per això se’m fa més difícil argumentar la meva opinió. Però sí que diré que l’escena més potent de la pel·lícula (una molt especial intervenció quirúrgica) és precisament el resultat d’un d’aquests absurds afegitons. Em corseca la terrible sospita que es tractava de col·locar aquesta escena tant sí com no, a desgrat de qualsevol altra cosa.
Això és imperdonable. El guió no pot de cap manera estar al servei d’una escena espectacular o d’uns efectes especials, per genials que siguin. Justament resulta imprescindible que sigui al revés. Els efectes especials i les escenes espectaculars han de ser necessaris, han de contribuir a la coherència, la versemblança, el sentit de la història. Els ha d’”exigir el guió”. No poden contaminar ni trair la trama. A Hollywood fa molts anys que això no ho acaben d’entendre.
Per desgracia, i mentre no ho resolguin, una part del públic continuarà pensant que la ciència-ficció els vol fer combregar amb rodes de molí.

17 comentaris:

Jofre Pervez ha dit...

Totalment d'acord..a mi no em feia falta aquest afegito...un inici que t'atrau i enganxa i de cop una necessitat futil d'unir l'historia amb "Alien" com una mena de justificacio que embolica l'argument..tot i aixo l'estetica te moments fantastics..d'una bellesa visual impactant..

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Veig que ho has pogut arreglar. EL PLANETA DELS SIMIS i ALIEN em van agradar. I STAR TREK, o VIAJE AL FONDO DEL MAR. Després d'això, res, fins a l'EXPEDIENT X o TWIN PEAKS, encara que aquesta última és molt més que ciencia-ficció, especialment, els episodis dirigits pel David Lynch.
Per cert, GLADIATOR no em va agradar gens ni mica.

Anna Maria V. ha dit...

I hi ha moltes més coses, Jofre. Però no les puc desvetllar.
Alícia, què hi té a veure Gladiator amb això?

Salvador Macip ha dit...

La trama té uns forats per on hi passa un planeta sencer. Visualment molt bé, com sempre, però aquí l'Scott ha oblidat que cal començar amb un guió sòlid.

La Meva Perdició ha dit...

Estic emprenyat, sí. Una nova oportunitat de fer una gran pelicula amb un director consagrat, molts diners al darrera, mitjans i bons actors desaprofitats: Michael Fassbenders com a sintètic histriònic (tenyint-se les arrels per semblar-se a Peter O'toole a Laurence d'Aràbia, arghhhh!), o Guy Pearce amb un maquillatge penós interpretant un octogenari obsessionat amb la vida eterna (sospitosament semblant a Ebenezer Scrooge), del personatge de la Charlize millor no en parlo, la veritat és que encara no sé que pinta (la nena emprenyada amb el papa, dolenta i altiva, que rep el càstig que mereix?

L'escena de l'operació (amb aquella mena de sípia), és de les més trites juntament amb la tornada a la nau d'un dels tripulants convertit en què? Una mena de mort vivent? No ho entenc.

L'ús de l'imaginari de Giggers també penso que ha estat massa. És com si haguessin agafat tot d'elements de l'obra d'aquest artista i els haguessin encaixat a la força al servei de la idea dels guionistes.

La fotografia dels primers minuts de metratge però és molt bona. Una llàstima que la raça d'humanoides alienígenes no hagi sigut més ben aprofitada (també em recorden a personatges que havia vist fa molts anys en revistes de gènere com Metal Hurlant).

I per rematar, el final obert que deixa espai a noves parts on la doctora anirà, desenganyada, a trobar-se amb els creadors per esbroncar-los.

Respecte a “Planet of the Apes” en sóc un fan a mort de la sèrie de films antics. Tinc guardats com or còmics de l'època, cromos i figures i les cintes en vhs. ^_^

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies pel comentari, Salvador, amb el qual combrego al cent per cent.
Ja he dit que no podia aclarir detalladament aquests forats en el guió dels quals tu també parles, però n'hi ha un munt (no m'agrada fer d'spoiler i menys quan l'acaben d'estrenar)

Sergi, gràcies per un comentari tan detallat. Veig que estem d'acord. AI,,,, som fans de la Doctora Cira i de l'Aurèlio, eh????

Elies ha dit...

Crec que és una pel·lícula clarament prescindible. És una llàstima.

Anònim ha dit...

Comfio molt, amb la teva crítica, ancara que tinc una mica de curiositat, si puc l'anirè ha veure, aquest téma ancara desconegut, ens interessa tant als humans, ancara que sigui siència ficció!!i per decomptat amb 3D, s'hi disfruta .

Carme Luis

Anònim ha dit...

NO L'HE VIST, PER TANT NO PUC JUTJAR-LA... PERÒ EL QUE M'HA ARRIBAT S'ASSEMBLA MOLT AL QUE TU DISU ANNA MARIA... A M I EM VA AGRADAR EL PLANETA DELS SIMIS...
EM SEMBLA QUE AQUESTA PUC PASSAR SENSE VEURE-LA, OI???

MARTA VALLS

Laura ha dit...

No l'he vist, i la veritat és que tenia esperances de que no fos tal com dius, però ja em temia que fos una altra pel·lícula no de ciència-ficció, sinó d'efectes especials. És una llàstima que sovint es redueixi aquest gènere a només això; castells de focs. A banda de les opinions sobre aquesta pel·lícula en particular, estic totalment d'acord amb tu que es tracta la ciència-ficció amb molt poca delicadesa, quan és un genère que demana molta rigurositat i solidesa en la trama si no se'l vol desprestigiar i es vol que la història sigui seriosa, versemblant.

Carlos ha dit...

Creo que esteu subestimando a Scott que, tan sols amb el títol, ja ha avisat i molt del que es realitat la pel·lícula.

Pel que llegeixo, esteu amb el benentés que els gegants són els creadors qui ho va dir? Gens més començar, es veu una escena brutal amb uns platerets volants, neix que no es torna a veure, ergo podem deduir que no és una nau “dels gegants”. Si Prometeu va robar el foc als déus, pot ser que els gegants els robessin el seu ADN als déus (fins i tot que simplement creguessin haver-lo fet) pot ser que li sintètic (únic capaç de llegir l'escriptura dels gegants) s'adonés del tema i pensés que és més fàcil modificar ADN humà en estat embrionari, que no en estat adult. I si els gegants es dirigirien a la terra per a dur-los el regal dels déus i no per a destruir-nos? En la pel·lícula, només tenim la interpretació humana d'unes quantes holografías, i donem per assegut que el que interpreten és el que va passar. Això pot així en una pel·lícula acte conclusiva, però això no es veu que està programat per a diversas parts. Els diàlegs són tremendament subtils, però creo que encaminen aquí i el crucifix de la doctora és un símbol important “els gegants no són déu, però qui diu que Déu no creo als gegants”.


Creo que això ha estat moltíssim més que efectes especials, però la gent esperava altra pel·lícula estil “que et menja, que et menja” i Scott vol contar què és l'alien d'una forma diria que fins a mística. Cura amb aquesta saga, que en la primera part promet molt.

Anònim ha dit...

Com en Carlos no puc estar més en contra de totes les opinions negatives que dieu sobre Prometheus i precisament és aquest mite que dona sentit a tota la trama que em sembla la clau de la pelicula i que me la fa tant interessant, veure com uns prometeus moderns busquen robar el secret de l'adn i reben el càtig dels deus. Ja veig no aniré pas al cine amb el Sergi, ja que a part de que m'ha agradat la peli, m'ha atret el plantejament i m'ha semblat molt apropiat el paper de la Theron, no m'he avorrit gens i m'ha aportat molt més com a film que moltes coses que he vist ultimament, em sembla interessant, el que es planteja a Prometheus i espero veure quin serà el desenllç de David i la doctora a la recerca d'aquests prometeus descontrolats. No es cap Kubrick evidenment, pero té molta més chicha de la que em sembla, heu captat, potser és d'aquelles pelis que ara envoltada de polemica i critiques costa de copsar i que dins uns anys valorareu diferent. Jo espero la extesa, perquè crec que l'Scoot sovint li tallen al final les idees més brillants.

Alícia

Unknown ha dit...

Totalment d'acord amb tu i el Sergi.
Tot i haver anat a veure-la el divendres a la nit, avui encara tinc tot el cos adolorit de lo tensa que em va posar...

felicitats per la crítica ^O^

Anònim ha dit...

No tinc temps per anar al cinema, però les de ciència-ficció no m'agraden gens; els efectes especials tenen que ser perfectes per ser creibles, prefereixo altres temes. La crònica, com sempre, molt bona. Gràcies Anna i bona nit, Tura.

Unknown ha dit...

Reconec que em pica la curiositat i segurament acabaré veient-la.

Segur que els vostres comentaris em faran estar més alerta de tot plegat.

Gràcies a tots!

Parteixo de la base que sí que m'agrada la Ciència Ficció. Anna, recordes la sèrie Espacio 1999? Quins temps! Que bé que m'ho passava amb la sèrie!

Una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

He estat una fan d’Star Trek i m’agraden les bones peŀlícules de ciència ficció. Més ben dit: m’agraden les bones peŀlícules, punt. Tanmateix, a Hollywood fan molt això de que tot hi cap en aquest gènere. Passa el mateix amb la fantasia. Com que no és “real”, apa, s’hi pot ficar qualsevol cosa i de qualsevol manera, pensen. Per això fan tant rebombori d’efectes especials, per tapar el nyap que ens volen fer empassar. No tinc res contra els efectes especials si no n’abusen i tenen una funció, però si és per tapar nyaps no ho suporto. En fi, divago una mica perquè no he vist aquesta peŀli. Si la veig, ja et diré si coincideixo amb tu.

Anònim ha dit...

No pensaba anar a veure, els trailers que he vist no hem van agradar molt, això que sempre possen lo mès expectacular.
Soposo que a part de las que he vist ara anirè a veure "Elefante blanco".
Al meinys Ricardo Darìn m'agrada.

Ahhh!! i com no podia faltar ja he vist Batman, i El Dictador... no hi hà rès com tindre nets...
Gracies per la teva opiniò, acostumo a fer.te càs. (heheh)
Ara falta que trobi lo del català, ja saps del que parlo...
Una abraçada.
Mercè