dilluns, 31 d’octubre del 2011

EVA

¿Qué ves cuando cierras los ojos?

Pregunta inquietant que tothom entendrà quan vegi la pel·lícula. Mentrestant, us en faré cinc cèntims.



Eva, una producció cent per cent catalana dirigida per Kike Maíllo, és la cinta que va inaugurar enguany la 44 edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges. Ahir, un cop estrenada a les sales comercials, la vaig anar a veure. Cinema en català, perfecte.
Eva és una pel·lícula de ciència-ficció, ambientada en un futur pròxim, que aconsegueix un alt nivell de lúcid decòrum. D’entrada, aquest detall em sembla molt important. No hi ha res pitjor que la manca de versemblança en un gènere que, per ser creïble dins del seu propi univers (per imaginari que sigui), exigeix mantenir delicadament i escrupolosament la coherència interna.

Gairebé des del començament, la pel·lícula es revela com quelcom més ambiciós que una simple especulació futurista o un típic relat de robots. En un to contingut i sense estridències, Eva planteja alguns debats ètics i humans molt interessants. En primer lloc, el límit del progrés científic, en aquest cas de la robòtica, que, sens dubte, hauria de regir-se per unes lleis internes prou ben definides. No parlem de moralitat, sinó de les fronteres de la permissibilitat des d’un punt de vista ètic. Fins a quin punt està bé crear un androide amb emocions humanes? És lícit dotar una màquina de sensacions i sentiments que la poden fer patir com patim nosaltres? Fins on serem capaços d’arribar?
En segon lloc, i aquest és el plantejament més important del film, on es troba la línia divisòria entre robots i humans? Podem els humans desenvolupar vinculacions plenes de sentiments envers una màquina? Podem sentir simpatia, empatia, dependència emocional, gelosia o amor per un robot? És prou sa tot plegat?

La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats. Que la investigació robòtica es desenvolupi estrictament en el món de la Universitat i de la recerca científica  contribueix a la versemblança. La història, revestida d’una ambientació càlida i quotidiana, no s'allunya de l'entorn actual. Així, en unes localitzacions i uns espais com els que nosaltres freqüentem, hi trobem encabit un futur que s’endevina pròxim i que ens resulta fàcil d’imaginar. Res a veure amb àliens gegantins, apocalipsis inenarrables, catàstrofes naturals, virus mutants o viatges interplanetaris.

Eva és una faula, una tendra història perspicaç i de plantejament amable que no pot desagradar ningú, malgrat que té una pega que no podem obviar. És excessivament previsible. Tanmateix, l’estructura narrativa en forma de llarg flashback des de l'inici, a partir de la primera escena de la neu (des d'on es reconstrueix tota la història), afavoreix que la manca d’un desenllaç sorprenent no es converteixi en un escull seriós. Tothom sap com aniran les coses, però tothom vol tirar endavant i jugar el joc que la pel·lícula proposa. L’aparició dels robots (sobretot del androide de servei, Max, i del gat Gris, una rèplica perfecta d’un felí domèstic real), contribueixen a mantenir l’atenció de l’espectador. La seva presència suplirà amb escreix el problema que representa la previsibilitat de la trama.  


Els actors m’han agradat molt. Marta Etura, sempre tan elegant i mesurada;  Lluís Homar, en el fantàstic paper d’en Max; Daniel Brühl, per a mi encantador des que vaig descobrir-lo a Goodbye Lenin i, per descomptat, a Salvador. De tota manera, la gran troballa d’Eva és la nena Claudia Vega, absolutament creïble i versemblant en el seu paper protagonista.
Jo diria, cinèfils, que el gran mèrit de la cinta és, a banda de fer-nos passar una estona magnífica, situar un gènere com la ciència-ficció dins de l’univers de la cinematografia catalana. Normalitzar un país és normalitzar totes les seves manifestacions artístiques. Per tant, benvingut sigui tot allò que ens ajudi a construir una cultura que no s’està de res.   

22 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Gràcies per aquesta magnífica sinopsi, he d'anar a veure aquesta pel.li

Anònim ha dit...

L'aniré a veure així que pugui! Moltes gràcies pel teu comentari, Anna Maria!

Absenta Esclarmonda Aurembiaix (Fois, Occitània).

Gemma ha dit...

Com bé saps he vist la pel.licula i estic completament d'acord amb el que dius. A mi en va encantar i questa nit hi he somiat. Molt maca, no trobo millors paraules per descriure-l'ha.

Anònim ha dit...

El film és bo, no deixa indiferent i la previsibilitat és ambigua, perquè el desenllaç podria haver estat un altre (de fet es juga amb aquesta ambigüitat des de la meitat de la pel·li)... Un servidor, que va veure la versió suposadament en català, no va acabar d'entendre per què en aquest cas bona part dels actors parlen en castellà (per a no ser doblats, potser? Aleshores em pregunto si a la versió castellana Eva, Àlex i Max parlen en català). El mateix lema per desactivar el software dels robots és enunciat en una llengua diferent de la versió de la pel·lícula. Per què? Potser no estem del tot normalitzats en els registres narratius...
JdM

Anònim ha dit...

Sembla prou interessant i entretinguda... Serà qüestió d'anar al cinema... Gràcies Anna Maria!!!



MARTA VALLS

Unknown ha dit...

Procuraré anar a veure-la!
Hem de fer país, i si a més a més la pel·lícula val la pena molt millor.
Això que diu Anònim és per pensar-ho!
Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Certament, Jordi, jo esperava aclarir aquest punt de la llengua fent recerca per Internet.
Pel que fa a la previsibilitat, jo ho vaig encertar tot de ple. Evidentment, el desenllaç podria haver estat un altre, però aquest, al meu entendre, era el més lògic i, d'altra banda, també el més desitjable per tal de no caure en el típic happy end i, sobretot, per posar el debat damunt la taula.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Teresa, l'Anònim no és tal. Ha signat JdM (o sigui, Jordi de Manuel).

Anònim ha dit...

Patri Cia
Genial la "crítica" de la peli. Anna, per la vessant ética..
Jo era molt reàcia pel tema de la robótica, però fa uns dies vaig anar a una conferència de l'Hishiro Ishiguro" professor de de robótica de la universitat d'Osaka al Japó.
Em va sorprendre l'entrellat filosófic que li mou a construir geminoids (robots amb semblança humana tele-controlats).
Em moro de ganes de veure la peli.

Anònim ha dit...

No tinc gaire temps per anar al cinema, però tindrem de veure-la, per la bona crítica que tú en fas. Gràcies Anna, Tura.

Anònim ha dit...

Tenía inters, per aquesta película,segurament, no podre anar-hi.
Pero de moment la teva imformació, amb va molt bé.
Moltes Gràcies
Carme Luis.

Ferran ha dit...

Sembla força interessant tal i com ho comentes, ara sols em faltaria saber si un nao d'onze (imaginatiu i assenyat) anys la pot pair.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No he vist aquesta peŀlícula ni sé quan la faran aquí (si arriba), però si em guio per la teva ressenya (bona com sempre) sembla una peŀlícula força interessant que vull veure si ens arriba aquí.
M’ha fet gràcia el comentari de l’Anònim (després has descobert qui és), perquè jo, en llegir la ressenya, m’he fet una pregunta similar. En el meu cas, no entenia (ni entenc) que sigui una peŀli tan catalana com dius si el primer que he llegit en el teu article és: “¿Qué ves cuando cierras los ojos”. I, aleshores, dius que és una peŀlícula 100 per 100 catalana i que és Cinema en català. Noia, m’he quedat ben embullada. Pel que diu el Jordi, em sembla que és parlada en dues llengües, oi? Si és el cas, subscric el que diu el Jordi en el seu comentari.
Deixant de banda les llengües, sembla ser una bona peŀlícula. Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ferran, cap problema per portar-hi un nen d'11 anys. Li agradarà segur.

Shaudin, jo també em vaig estranyar. I no ho he comentat a la crítica perquè, en no saber a què responia, havia pensat esbrinar-ho i dir-ne alguna cosa després. En un principi, vaig pensar que usaven el castellà per parlar només a les màquines, però no ho tinc clar del tot, perquè d'altres màquines (com el robot Max) s'expressen tota l'estona en català. És molt estrany.
Després també vaig pensar que sortien dues llengües perquè alguns personatges no estaven en el seu país d'origen (el protagonista torna a l'escenari de la pel·li després de 10 anys fora i, amb el seu germà, que s'hi ha quedat, parla castellà quan es retroben). Per tant, no és el llenguatge de les màquines. Però tampoc no em lliga del tot.
L'explicació més plausible és que es tracti simplement d'una pel·li bilingüe (malgrat ser catalana quant a la producció). En qualsevol cas (i per molt que ens dolgui) aquesta distribució lingüística, Shaudin, és la que tenim aquí.
Quan en sàpiga més coses, ho comentaré.

Elies ha dit...

Com bon amant de la ciència ficció i dels robots amb sentiments com tu bé saps, faré els possibles per veure-la.
Gràcies per la crítica.
Una abraçada.

Maria ha dit...

Una bona pel·lícula per anar a veure aquests dies, justament quan Hiroshi Ishiguro volta per Barcelona. Veure i sentir parlar aquest home, però, ja és un pèl terrorífic...

sukkus ha dit...

Tot i que diem coses semblants sobre la pel.lícula, en aquest cas potser diferim més sobre la percepció del resultat final. A mi no em va acabar de convèncer, l'excessiva previsibilitat de tota l'obra és per mi (i els què em van acompanyar) bastant més problemàtic que el què va ser per tu pel què comentes. Dels dos punts en els què dius que gira la pel.lícula, em quedo més amb el segon (la possible relació sentimental entre humans i androides), i potser si haguessin aprofundit més sobre el primer (l'ètica i lleis que han d'haver quan es dissenyen aquests robots) hauria tingut més interès pel públic més amant de la ciència ficció. En tot cas, estic d'acord amb tu, benvinguda una creació d'aquest estil en el nostre país :)

Anna Maria V. ha dit...

Hola, Sukkus. Quina il·lusió que passis per aquí sovint altra vegada.
Efectivament, tens raó que el segon punt està més desenvolupat.
Jo crec que Maíllo tenia molt clar que volia fer una ciència-ficció per a tothom. No només per als amants del gènere.
Ja saps tu que la ciència-ficció desperta moltes filies, però també moltes fòbies.
A mi em sembla bé buscar noves fórmules.

Judit Bergadà ha dit...

Sembla molt interessant. A veure si puc anar a veure-la. Me n´has fet venir ganes. :-)

Yves ha dit...

Això és el que més m'ha agradat: "La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats."

D'altra banda, això que comenteu als comentaris sobre el català-castellà... quedo també a l'espera de saber per què és així...

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Tinc un problema: no m'agrada la ciència-ficció! Una coseta: aquest tema, no l'ha tractat ja l'Spielberg fa uns anys?

Anna Maria V. ha dit...

Alícia, precisament parlo que aquesta pel·lícula està pensada per a qui no agrada la ciència-ficció. De tota manera, afirmacions taxatives no les entenc. Jo odio algunes pel·lícules de ciència-ficció, però d'altres m'entusiasmen.
Sí, el tema dels robots i de la intel·ligència artificial és un dels grans temes. I anirà a més.