diumenge, 4 de setembre de 2011

La piel que habito



Em vaig enfrontar a La piel que habito, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, sense coneixement previ. No havia llegit cap crítica, ni tan sols cap sinopsi. Només havia vingut als meus ulls, accidentalment, l’afirmació que es tractava d’un producte molt diferent de la resta de la seva filmografia. Un cop vista, no em resulta tan clara aquesta diferència. La trama està basada en Taràntula, una novel·la de l’escriptor francès Thierry Jonquet, que, malgrat conrear el polar, he de reconèixer que no he llegit (ara mateix m’ho apunto com una assignatura pendent).


Tenim entre mans, doncs, una mena de relat negre amb una pretensió d’intriga i misteri que no sé si Almodóvar aconsegueix. Com totes les seves pel·lícules, La piel que habito és interessant, no es fa gens pesada i supera la mitjana de la terrible oferta que les cartelleres ens ofereixen darrerament. Ara bé, això no vol dir que sigui una gran pel·lícula ni que, tampoc, resulti tan diferent de la resta de l’obra del cineasta manxec. Al cap i a la fi, alguns dels seus temes recurrents continuen apareixen. L’amor, el desamor, l’ambigüitat sexual (tot i que vista des d’un vessant absolutament insòlit), la passió, els embolics familiars, la revenja, la mort.  
D’entrada, la cinta deixa el públic un pèl desconcertat. Els rostres i els comentaris m’ho van demostrar. Sembla que es faci imprescindible un cert temps per pair-la. I no perquè resulti críptica o difícil d’entendre, sinó perquè, quan hom contempla el darrer fotograma, no té molt clar si ha de considerar que li ha agradat o no. Jo no en vaig ser una excepció. Per això he trigat unes hores a confegir aquesta crítica.   

La pel·lícula té al seu favor l’atmosfera creada per un expert que sap molt bé a què juga. Ajudat per una estètica, una fotografia i una música que jo catalogaria de superbes (Alberto Iglesias és en gran part, sens dubte, l’artífex de l’èxit almodovarià al complet), la història està plantejada a partir de dos moments narratius diferenciats. S’inicia en el present de la ficció (l’any 2012) i després se serveix d’un extens flashback per aclarir tot allò que ens havia plantejat. El retorn al passat ocupa gran part del film i només tornem al present per viure el desenllaç final.
L’argument posseeix una certa originalitat i unes bones dosis de truculència, de les quals suposo responsable a l’escriptor francès. Tanmateix, traduïdes al cinema, no desperten en l’espectador el neguit que seria desitjable. El públic assisteix al desenvolupament dels fets sense sentir-se en cap moment vinculat a la història. Almodóvar no aconseguir implicar l’auditori, que contempla impassible uns esdeveniments prou crus i estranys, però en tot moment explicats amb distanciament i fredor. Tal vegada aquesta circumstància és allò que més sobta en un producte d’Almodóvar, acostumats com ens té al desbordament de les passions. La contenció imposada al to narratiu i també als actors (en especial Banderas es mostra encarcarat i poc creïble) és el pitjor enemic de La piel que habito.  

Amb tot, continuo sense poder desacreditar-la del tot. Com tampoc puc afirmar que m’hagi agradat. L’ambigüitat no acostuma a formar part de les meves crítiques, però, en aquest cas, em sembla la posició més honesta de cara a tots els que tingueu la paciència de llegir-me. En qualsevol cas, us aconsello anar al cinema i jutjar personalment. I, després, passeu per aquí i compartiu les vostres sensacions. Tal vegada serà la manera que tots plegats arribem a alguna conclusió.
No vull plegar, però, sense destacar l'actuació de Marisa Paredes (una dama del cine, com sempre) i d'Elena Anaya, prou encertada en un paper realment estrany i engrescador.  

14 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Miraré d'anar a veure-la el proper cop que hi vaja a València, al meu poble no hi tenim cinema

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

No m'atrau gaire, la veritat.

Anònim ha dit...

UNAS GOTAS D'ESTETCA FASBINDER....
TRUCULENCIA INTELECTUAL D'ESTIL KRONENBERG.....
UN XIC DE BRYAN DE PALMA(RECOMANO UNA REVISIO DE "OJOS SIN ROSTRO").....
UNES BONES ACTRIUS DEFENSAN AMB EMPENTA,UNA HISTORIA GELADA,GELADA...
I UN BANDERAS SUPER ENCARQUERAT....
AQUI TENIM,ES EL MEU PARE ESCLAR,UN ALTRE ALMODOVAR FALLIT,APTA NOMES PEL SEUS FANS MES ENCEGATS.
JUGANT AMB BARCELONA

Gemma ha dit...

La teva crítica és com les que he senti a la ràdio. No saben massa bé com clasificar-la ni si agrada o no. Aquesta fredor de que parles, es feta expresament.

Teresa ha dit...

Jo tampoc no en sabia res de la pel·lícula. Tard o d'hora acabo veient totes les obres de l'Almodóvar, normalment en video o perquè les fan a la tele. Segurament esperaré aquesta opció per veure-la. Gràcies per aquest comentari tan acurat i precís, Anna! M'ajuda molt a decidir! Una abraçada!

Anònim ha dit...

A mi sempre m'agradat l'Almodóvar. però aquesta sembla diferent; per poguer opinar cal anar-la a veura, després podrem dir quelcom. Tura.

Míriam C ha dit...

No vaig veure les darreres pel·lícules de l'Almodovar perquè em semblaven "más de lo mismo". Aquesta d'ara m'he plantejar anar-la a veure, tot i que no m'agrada gens el Banderas, però reconec que em produeix una certa curiositat. Això sí, m'agradaria llegir el llibre abans d'anar al cinema. A veure su puc. La teva crònica, com sempre, molt bona! Míriam

Carme Luis tTatje ha dit...

Mai m'agradat Almodovar, ni com director, ni com persona. Altres cose són els actors.
Quasi sempre, que veig una pel.lícula d'ell amb decepciona, sempre segueix la mateixa tónica.
El que si m'agrada molt, llegir els teus comentaris, els valoro molt, doncs les teves critiques, són autèntiques, i m'encanta la teva passió, per els témas que estimes.
Gràcies.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

D’acord amb la Carme pel que fa a les teves crítiques. El que val la pena d’aquest bloc, per damunt de tot, és poder-te llegir; sempre un plaer.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per passar per aquí i per les vostres amables paraules.

Yves Gerbeau ha dit...

Jo tinc ganes de veure-la. M'agrada molt l'Almodóvar; encara q algunes de les seves pel·lícules siguin horroroses, la majoria aconsegueixen atrapar-me d'alguna forma o d'una altra.
Segurament esperarem a veure-la a casa... Això sí, s'agraeix la teva crítica sincera i objectiva -com sempre-, tan lluny de les adulacions perpètues i subjectives que ens estan inundant aquests dies.

Judit Bergadà ha dit...

En quan pugui aniré a veure-la, en tinc moltes ganes. Jo, al contrari de tu, abans d´anar a veure una pel.li acostumo a llegir les crítiques, així que n´esperava amb candeletes la teva.

Bargalloneta ha dit...

Em sap greu discrepar , la vaig veure ahir i encara l'estic processant però em va semblar una pel.lícula molt interessant, lluny del món almodovarià acostumat però sens dubte un producte fermament lligat a l'atmòsfera del director manxec.

sukkus ha dit...

La vaig anar a veure ahir i després de païr-la un dia, la meva sensació és semblant a la teva, dificil definir si m'ha agradat o no. En excès està clar que no, però se li ha de destacar la seva capacitat de fer un cinema diferent i guions poc habituals.