dilluns, 19 de setembre de 2011

La deuda


La deuda és un remake americà de la pel·lícula israeliana de 2007 HaHov. Un thriller polític que es desenvolupa en dos moments cronològics diferents. En plena guerra freda, l’any 1965, amb l’acció al Berlín oriental; i l’any 1997 a Israel. Tres agents del mossad viatgen a Alemanya a la recerca d’un metge nazi responsable de milers d’experiments amb humans al camp de Birkenau, durant la Segona Guerra Mundial. La missió consisteix en capturar-lo i dur-lo a Israel per jutjar-lo. Però els esdeveniments es precipiten i prenen un rumb inesperat que s’estendrà en el temps, tres dècades enllà. No explicaré res més per no desvetllar la intriga, cosa que resultaria imperdonable per part meva.



No cal dir que, amb els antecedents citats en el paràgraf anterior, la pel·lícula m’ha generat sentiments ambivalents. No suporto la idea de la prepotència del mossad, que va pel món envaint altres territoris per impartir justícia pel seu compte, per més que, evidentment, sigui en missió secreta. Però, és clar, el sanguinari nazi no es trobava en un lloc qualsevol. No. S’amagava al cor del Berlín Est, on treballava tranquil·lament i impunement com a ginecòleg. Per tant, a les “temibles terres comunistes plenes de gent molt dolenta”. Ideològicament, tot plegat em rosega, però com que m’han ensenyat a judicar les obres d’art des de l’asèpsia, això intentaré.



Vagi per endavant que La deuda m’ha semblat una pel·lícula distreta i prou digna. Tanmateix, el seu ritme narratiu i argumental l’he trobat desigual. La situació viscuda pels personatges el 1965 m’ha enganxat moltíssim. Està correctament estructurada, d’acord amb els cànons del thriller clàssic, i manté en tot moment un nivell molt elevat. En canvi, no succeeix el mateix quan retornem al present (1997). La trama decau visiblement i esdevé poc versemblant, amb alguna escena absolutament gratuïta (Hellen Mirren amagada a les oficines d’un diari de Kiev) i un final que no m’ha convençut en absolut.


Mirren està superba, però no té un paper prou rellevant com per salvar ella sola la part de la pel·lícula on apareix. Tot i això, el millor de La deuda és, per damunt de tot, la feina interpretativa del conjunt del repartiment. Amb una ambientació curosa, un bon tractament del flashback i alguna sorpresa ben administrada, La deuda és una cinta que es deixa veure, però en la qual –segurament– jo hi havia dipositat unes expectatives excessives. Al meu entendre, no passa de ser un producte que hom acaba mig oblidant. D’aquells que, si te’ls passen a la tele una tarda de dissabte, et fan exclamar content: mira, no ha estat malament, avui!
Però res més. I ja em sap greu, ja. Perquè, implicacions ideològiques al marge, em venia molt de gust veure un bon thriller. Tal vegada, cinèfils, he esdevingut massa exigent.
En fi, espero les vostres opinions. I, mentrestant, que tingueu una feliç setmana.

6 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

La trama és ben interessant, sovint ja passa, que de trames ben bones surten films que deixen una mica que desitjar

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

La buscarè a l'Ares. La Helen Mirren és molt bona.

Anònim ha dit...

Tindré que anar al cinema a veure La Deuda, un dia feiner, que és com a mi m'agrada,sense gaire soroll; La Hellen Mirror em va agradar moltíssim a La Reina, crec que és una gran actriu, a més la teva ressenya m'ha convençut; aquests thillers son interessants. Tura.

Gemma ha dit...

No l'he vist i no crec que hi vagi. Aquest tipus de pel.licules en remoeun l'ànima. No entenc com es pot ser tan cruel, que passa per la mentd'aquesta gent i com es pot protegir algú així.



( Dissabete vaig estar més d'una hora a una terrassa de les que hi ha prop del cine, jejejej)

Anna Maria Villalonga ha dit...

La pel·li no remou res des del punt de vista que tu dius, Gemma.
És simplement un thriller.

Teresa ha dit...

Hola!
Certament vaig poc al cinema i potser hi haurà pel·lícules que passaran al davant d'aquesta a l'hora de triar.
Gràcies pels teus comentaris, Anna!