dilluns, 14 de març del 2011

El cisne negro


“Tremenda” és l’actuació de Natalie Portman al thriller psicològic El cisne negro, que li ha valgut la preuada estatueta de Hollywood d’enguany. Res a dir d’aquesta preciosa actriu, que em té el cor robat des que, essent ella ben joveneta, la vaig descobrir a la magnífica cinta de Ted Demme Beautiful Girls.

El cisne negro, dirigida per Darren Aronofsky, i amb la presència, a banda de Portman, de Vicent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey i Winona Ryder, m’ha semblat una pel·lícula correcta, ben narrada i estructurada i que manté l’interès. Tanmateix, n’esperava més, possiblement per la publicitat de la qual ha anat acompanyada (tema Oscars inclòs). El cas és que, sens dubte, el millor del film és el vessant interpretatiu (i em refereixo a tot el repartiment).

Nina, la protagonista, pateix una terrible obsessió. Podríem dir que viu i respira amb un únic propòsit: la recerca constant del perfeccionisme, de l’excel·lència, de l’èxit. Treballa incansable, fins a l’esgotament, sobreprotegida per una mare que ha dipositat en ella totes les seves esperances. Les esperances que la filla aconsegueixi allò que ella no va poder. La mare (una magnífica Barbara Hershey) sublima la pròpia frustració a través de la carrera artística de la seva filla. Aquest fet, indestriable de la vida d’ambdues dones, converteix en malaltissa la seva relació. Però el problema no conclou aquí, perquè Nina cau en un espiral de tortura interior, cada cop més absorbent, que l’emmena directament a la disgregació de la personalitat, a l’autodestrucció. A la bogeria.



Bulímia, anorèxia, autolesions, al·lucinacions, deliri. Tot un món esbossat (que no esmentat pel seu nom) que no deu ser aliè (en la vida real) a disciplines tan ferotges per a la gent jove com la dansa o l’esport d’elit. N’estic segura. Des d’aquest punt de vista, la cinta resulta força reveladora.

L’ambientació m’ha semblat bona i, per descomptat, com no podia ser d’una altra manera, la música de Tchaikowsky ha emplenat el cinema, sublim. En resum, una pel·lícula correcta, que es deixa veure sense problemes, però que tampoc no arriba als nivells d’obra d’art que jo (potser erròniament) m'esperava trobar.

 

10 comentaris:

Elies ha dit...

Gràcies Anna. Esperaré a veure-la en DVD o per cable. Una abraçada.
Per cert, Darren Aronofsky és també el director d'una pel·lícula amb rerefons matemàtic, "Pi, fe en el caos".
Fins una altra!

Anònim ha dit...

Doncs jo crec que, a banda de la interpretació de la protagonista i altres, és una pelicula que busca explicar conceptes amb recursos específicament cinematogràfics, cosa no massa usual en el cinema actual. El joc visual dels miralls com a expressió de la dualitat en la personalitat, la barreja de realitat i deliri fins al punt que, en determinats moments l'espectador no sap del tot si el que està passant és cert o imaginació, l'us de la música del Llac dels cignes impregnant el relat, amb els crescendos quan la tensió puja, el contrast dels primers plans amb plans oberts, el moviment de càmera expressant el neguit i l'stress de la noia, són d'agrair per l'esforç de creativitat que representen.
A mi em va agradar força.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home, jo et diria que els recursos dels miralls, del crescendo de la música i el contrast dels primers plans són recursos freqüents. El tema "mirall" és ben habitual en totes les manifestacions artístiques. Pel que fa a la barreja de realitat i ficció, en el sentit que pugui despistar l'espectador, és ja un clàssic.
A mi, en aquest sentit, no em va semblar innovadora. Una altra cosa és que, com jo sí que crec, estigui ben feta. Però novetat, novetat, no ho sé. No vaig trobar res que no hagués vist ja.

Anònim ha dit...

Home, jo no em referia a que fossin novetats, el que volia dir és que, com que actualment molt es basa en els efectes especials (tot i que aqui també n'hi ha alguns)vaig tenir la sensació que tornava a veure un film on es tornava a utilitzar el simbolisme, la imaginació, malgrat no innovés res.
Més expressió cinematogràfica propiament dita, no tant ordinador, efectes, diàlegs buits, etc...

Yves ha dit...

Les esperances a vegades ens juguen aquestes males passades...
Així mateix, llegint la teva crítica, jo he adquirit unes esperances que no tenia abans de llegir-la; així que espero no em defraudi ara a mi!
Gràcies Anna!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah, val, potser sí, però vaja, com que jo no acostumo a anar a pel·lícules amb gaire efectes especials (ja sé que totes en tenen, però vull dir més del compte), tret de Star Wars i coses així (que per a mi són excepcions) potser no ho vaig valorar tant.
El tema de veure's reflectida a les finestretes del metro o als miralls amb un altre rostre i tot això, ja feia endevinar per on anava.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Yves, la pel·li és bona, correcta, com dic. Una altra cosa és esperar-se un pel·liculon, que tal vegada és el que jo em pensava.
És d'aquelles pel·lis que si te les trobes per casualitat, dius, ostres, que xula.
Però si la vas a veure esperant quelcom impressionant, doncs no.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No l’he vista, així que no puc opinar. Però he estat ballarina –durant uns anys, professional–, per tant conec el món de la dansa molt bé i aquesta peŀlícula no m’atrau. Ara, després de llegir la teva crítica encara m’atrau menys. És cert el que diu algú en un comentari, que s’agraeix que no tingui efectes especials –jo també n’estic fins al capdamunt–, però em molesta que el món de la dansa hagi de presentar-se d’una manera tan torturada. Al món de la dansa l’obsessió és un tret caracteristic, cert, però tampoc cal passar-se (m’oriento pel que en dius). Trobo que “The red shoes” (amb Moira Shearer) presenta aquest món –i l’obsessió– amb més d’encert que no pas aquesta peŀlícula que comentes. Pel que en dius em sembla una història súper recargolada i típica de quan a Hollywood es volen fer els interessants. Tanmateix, com que no l’he vista, més val que no digui res més.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, Shaudin, sí i no. Jo crec que tots els àmbits admeten totes les lectures mentre siguin dignes. Aquesta és la història d'una bogeria personal, emmarcada en una història personal concreta.
Com diu el meu germà Jordi (el pare del Pol i del Guillem, que firma IO) està ben narrada i amb pretensions de fer-ho amb un llenguatge purament cinematogràfic (tot i que els efectes especials hi són (jo diria que ara no fallen gairebé mai). Però no totes les ballarines palesen aquesta exageració de la protagonista.
No ho sé. Em reitero. No m'ha suggerit aquesta dèria dels americans de fer-se els interessants, tan habitual, però tampoc no és un pel·liculon.

Bargalloneta ha dit...

Em mi em va encantar, potser quan passin els anys , no serà una pel.lícula que envelleixi amb dignitat, però ara mateix i després de molts dies d'haverla dit , la interpretació de la Portman encara ronda pel meu cap!