dijous, 23 de desembre del 2010

Un altre adéu: Blake Edwards



Darrerament m'estic preocupant, perquè aquest bloc ha esdevingut una mena de lloc d'esqueles, elegies i panegírics. No paren de desaparèixer per sempre cineastes, actors, directors. Gent del setè art que, d'una manera o d'una altra, han significat quelcom per a mi i, per descomptat, per a la història del cinema.
Avui li ha tocat el torn a Blake Edwards. He escrit un article a CatalunyaPress on en parlava, de manera que, aprofitant l'avinentesa, en faré aquí una mica de refosa.

Blake Edwards ha mort als 88 anys. Director, productor, guionista, actor, és l’artífex (parlo en present perquè la seva obra continua ben viva) d’un munt de pel•lícules de signe molt divers. Tot i que és força més conegut per les seves comèdies (només cal recordar-ne algunes de tan antològiques com La pantera rosa o El guateque), la veritat és que també li devem metratges prou compromesos (citaré, per exemple, Dias de vino y rosas, de 1962, una dura aproximació al tema de l’alcoholisme) o esplèndidament exquisits (Desayuno con diamantes, basada en la novel•la de Truman Capote i amb la dolça i elegant Audrey Hepburn).


El llegat d’Edwards és extensíssim. Resulta absolutament impossible de reproduir en aquest article. D’altra banda, tampoc no fa cap falta, perquè una ràpida consulta internàutica ens permetrà esbrinar tot allò que vulguem. En canvi, a mi m’agradaria remembrar certs aspectes concrets, com el fet d’haver-se sabut envoltar sempre d’un conjunt de professionals de primera categoria. Destaca la banda sonora de moltíssimes de les seves pel•lícules, que en alguns casos han esdevingut èxits de fama mundial. Precisament el tema de La pantera rosa o el deliciós Moon river de Desayuno con diamantes (ambdós compostos per Henry Mancini, desaparegut el 1994) en són exemples paradigmàtics.



Tanmateix, per a mi la millor pel•lícula d’Edwards, una de les meves preferides i que em té el cor inevitablement robat, és la comèdia musical Victor Victoria, de 1982. El film posseeix un tret remarcable. La capacitat de posar damunt la taula, a partir de l’humor i de la música, un debat delicat i tendre, extremadament intel•ligent, al voltant de l’homosexualitat, de la transsexualitat, dels problemes de gènere. De la poca importància de l’orientació sexual de l’ésser humà i de la necessitat de destacar en primer lloc allò que realment importa, els nostres veritables valors com a persones: l’amistat i l’amor. Poques vegades he vist al cinema un tractament més eficient del tema. I és que, mitjançant la lleugeresa de la comèdia, de vegades resulta fàcil fer grans declaracions de principis. Si no em creieu, us remeto a d’altres comèdies igualment sensibles amb la qüestió: Las aventures de Priscil•la, princesa del desierto o In and out.


El cert és que a Victor Victoria la màgia del cinema es combina de manera magistral (actors en estat de gràcia, música impecable, diàlegs plens d’enginy i un guió esplèndid). I això que es tracta d’un remake, concretament de la pel•lícula alemanya, de 1933, ViKtor und Viktoria, dirigida per Reinhold Schünzels.



Per tant, estimats lectors, avui us recomano l’exercici de tornar al passat. Els DVD i la presència del cinema a la xarxa (que Sinde em perdoni, per Déu!) ens permeten recuperar amb un esforç mínim un munt de pel•lícules que paga la pena veure. No us sembla que podria ser una bonica activitat en aquestes festes tan familiars i casolanes? Pares, germans, tiets, avis. Tots al voltant de la tele o de la pantalla de l’ordinador per gaudir d’aquestes magnífiques pel•lícules.
Jo, per part meva, ho tinc molt clar. Ja us puc garantir una cosa: a casa, mirarem Vïctor Victoria.

5 comentaris:

Elies ha dit...

Meravellosa pel·lícula!
Recordo haver-la vist per primera vegada a casa dels pares un dissabte d'aquells de cinema.
Un altre gran que ens deixa.
Descansi en pau.

Jordi Canals ha dit...

M’uneixo a la secció de cinema familiar amb Victor Victoria, una gran pel·lícula. Com passa el temps, sembla ahir que la vaig veure per primera vegada.

Gemma ha dit...

Gràcies per la resenya. Aviat no ens enquedaran.

Unknown ha dit...

Tens raó, Anna!!
Cada vegada queden menys protagonistes i creadors d'aquestes meravelloses pel·lícules!!
Clàssics imprescindibles del cinema que tants bons moments ens han fet passar!!
Un record afectuós per a tots ells!
Petons!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Et deixo el mateix comentari que a CatalunyaPress, perquè tinc poc temps, altrament m’encantaria parlar més de les peŀlícules de Blake Edwards.
M’agraden moltes peŀlícules de Blake Edwards. I ell era molt divertit. Recordo l’entrada que va fer a l’Acadèmia quan li van donar un Oscar, per tota la seva vida com a director, ara fa uns pocs anys –fou tan còmic com els personatges d’algunes de les seves peŀlícules. Les de la sèrie de “La pantera rosa”, mai m’han acabat d’agradar, però, tret d’algunes escenes d’allò més còmiques.
Una de les meves preferides és “The Party” –l’he vista més que cap altre de Blake Edwards–, de fet gairebé la sé de memòria. A casa moltes vegades imito en Peter Sellers, com ara quan diu: “Birdie, Num-Num. Birdie, Num-Num”. Hahaha! És genial. No només és una peŀlícula súper divertida, sinó que a més em sembla una crítica ferotge de Hollywood i de la jet-set.
També m’agrada molt “Victor Victoria”. I trobo molt encertat que James Garner faci el paper que hi fa, perquè no és l’actor que t’esperes en aquest paper i això fa sigui més efectiu el que comunica la peŀlícula.
I bé, “Breakfast in Tiffany”, a més de haver esdevingut llegendària, és absolutament encisadora.