dilluns, 30 de març del 2009

GRAN TORINO


Ja havia comentat en aquest bloc que m’havia replantejat les meves opinions sobre Clint Eatswood arran de Million Dollar Baby, però haig de concloure que ahir, un cop acabat el visionat de Gran Torino, la meva reconciliació amb ell va esdevenir absoluta. Gran Torino és una pel·lícula magnífica, que no deixa dubtes respecte a la categoria de cineasta en què s’ha convertit Clint Eastwood (autor del guió, director i protagonista del film).

La història és senzilla. No podem considerar que despunti per la seva originalitat. Reprodueix una problemàtica actual i punyent que coneixem perfectament i que, fins i tot, a hores d’ara podem viure en el nostre entorn. Un vell heroi de la Guerra de Corea, malcarat, racista i misantrop, du damunt les espatlles un sentit de culpa que li rosega l’ànima. La pel·lícula s’inicia amb l’enterrament de la seva dona. El vell s’ha quedat vidu, envoltat de solitud. Els seus dos fills i llurs famílies són una colla d’interessats cobdiciosos. L’avi no els preocupa gens i val a dir que ell tampoc no els correspon. La seva vida només tenia sentit gràcies a la seva dona. I, de sobte, ja no hi és. Ara, tan sols li resta la seva gossa Daisy, tan vella com ell, i una única il·lusió: tenir cura del seu valuós cotxe, un Gran Torino del 72. Mentre cada cop viu més aïllat, els canvis socials l’obliguen a presenciar la degradació gradual del seu barri. Del lloc on ha viscut sempre, ara ple d’immigrants de tots els colors i ètnies, i on proliferen les bandes cada cop més violentes. Aquest és el punt de partida. La resta no la vull explicar.

El desenvolupament narratiu del film és impecable i molt personal. Amb un humor irònic i finíssim, amb un sarcasme curull d’intel·ligència, Eastwood expressa tot un conjunt de reflexions al voltant de la societat, de la diversitat, del masclisme, del racisme, de la violència, de l’amistat i de la comprensió. Eastwood monologa amb ell mateix. A la pantalla, el seu monòleg interior requereix un interlocutor. Tal com va fer a Million Dollar Baby, l’interlocutor és l’Església Catòlica, en aquest cas un capellà molt jove amb qui manté un intercanvi d’idees que finalment els enriquirà tots dos. Eastwood qüestiona molts axiomes, especialment el paper de l’ésser humà en aquest món i el seu sentit últim. I els qüestiona amb naturalitat, allunyant-se de posats intel·lectualoides de difícil comprensió. És cert que la pel·lícula pot tenir moltes lectures. En especial una lectura més superficial que arriba a tots els públics. De fet, jo vaig al·lucinar (per utilitzar el verb més adient) quan molts espectadors, sobretot joves, reien sorollosament davant d’escenes que, en realitat, eren extremadament tristes o extremadament profundes.

Tanmateix, no passa res. Perquè l’absència de cripticisme pseudointel·lectual pot aconseguir que aquest jovent també extregui un missatge positiu de la pel·lícula. El final és el que hom podia esperar. Tampoc no sorprèn, però està tractat amb elegància perfecta. No sé què més puc afegir. És a dir, a l’inrevés. Podria dir tantes coses i fer un estudi tan minuciós (el film s’ho mereix) que aquesta crítica resultaria inacabable.

Per tant, em limitaré a emetre una recomanació: que ningú no se la perdi. I, sobretot, que tothom intenti aprofundir-hi en veure-la, més enllà dels moments d’humor, més enllà dels moments violents, més enllà dels moments tendres. Que tothom es pregunti què pot aprendre d’allò que, amb humanitat, valentia i humilitat, es planteja Clint Eastwood.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Com sempre, agafen ganes d'anar-hi.
Potser aquest cop ho faré.

Gràcies,

IO

Sandro Maccarrone ha dit...

Jo ja fa dies que tinc ganes d'anar-hi i ara me n'he acabat de convèncer. Tot i així, potser em toca anar-hi sol, he, he.

Elies ha dit...

Ja me n'havien parlat bé, però després de llegir això, només et venen ganes de veure-la,...ja!.
Petons i fins aviat.

elisabet ha dit...

ara ja estic absolutament enganxada al teu bloc!
entren ganes de veure-la, i mira que havia decidit no fer-ho perquè pensava que era un producte Eastwood per recaptar, lluny de Milion Dollar Baby...
:D

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies a tots. I a tu, Elisabet, molt especialment. No, t'asseguro que no és un Eastwood com els del principi, que a mi tampoc no m'agradava. Ja dic que, de mica en mica, s'ha guanyat el meu respecte de totes totes.
Petons.

Anònim ha dit...

Clint sempre m'ha agradat molt, fins i tot quan feia els vaquers i els Hrrys ("Alégrame el día" ja forma part de la llista de frases mítiques del cine. Ara bé em va enamorar, seduir i atraure d'una manera que frega l'adició a partir de Mystic River. Després vindria Milion dollar baby i Gran Torino. De tota manera s'ha de tenir en compte que Los puentes de Madison County és una gran pel·lícula i que va fer el que més li agrada: traure el guió d'una novel·la (de poca substància, per cert). Ell en alguna ocasió ha confessat que no té idees i que per tant les agafa dels altres. No cal que siga una novel·la: recordem Banderas de neustros padres i Cartas d'Iwo Jima (crec que no he escrit bé el nom però no sé eixir d'ací i buscar-ho, disculpeu-me). Anna, el que has fet molt bé és assenylar la introducció, una altra vegada (ho havia fet en Milion...i en Mystic), de l'església catòlica.Per a acabar vull dir que en una pellícula de Clint està tot: religió, dieta, immigració, guerra, relacions familiars, passions, veinatge, evocacions... La frase de Gran Torino és: Las chicas vamos a la universidad y los chicos a la cárcel. No us perdeu Gran Torino i repasseu tota l'obra de Clint perquè ja li passa coma a Kubrick: si ells toquen un tema, és molt difícil tornar-lo a tocar. Penseu en 2001, per exemple, pel que fa a la ciència ficció o en Million... pel que fa a l'eutanàsia. Crec que he esgotat l'espai.
Dolors Jimeno.
València, 31 de març de 2009

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Dolors, pel teu comentari tan detallat. Tens raó en tot, però lamentablement (i encara que sembli mentida) no he vist Mystic River (és una assignatura pendent) i, per tant, no puc opinar. Sí que és fantàstica la frase que reprodueixes, i, com aquesta, n'hi ha unes quantes a la pel·lícula.
Crec que ningú, com dic a la crítica, se l'ha de perdre. I també em sembla molt necessària la idea que suggereixes de revisar, després de la trajectòria de tota una vida, el conjunt de l'obra d'Eastwood. Segurament ens podrem mirar amb uns altres ulls altres pel·lícules i replantejar-nos moltes coses.
Fins aviat i gràcies,
Anna M.

sukkus ha dit...

L'acabo de veure i aquest cop sí que tornem a coincidir plenament. Grandíssima pel.lícula d'un director que efectivament s'ha convertit en un referent del cinema actual. Gran Torino torna als nivells de Mystic River i Million Dolar Baby. Com fer una obra mestra d'un guió simple i com bé comentes, fins i tot, previsible.

Anònim ha dit...

He de reconèixer que m'encantaven les pel·lícules del Clint Eastwood quan feia de vaquer, aquells westerns, que a diferència dels de'n John Wayne, ensenyaven un home sol, cansat i amb un costat fosc.
Sempre em ve a la ment la frase de "per un grapat de dòlars"... "Los Rojo a un lado, los Baxter a otro, y yo en el medio".

Entre aquestes pel·lícules i la de "en la línia de foc", no en recordo gaires, vagament "Harry el Brut" i "El sargent de ferro"

Però és a partir de Mystic River que m'he de treure el barret, i dir que encara que era una mica reaci al principi, en Clint és un tros d'actor, guionista i director.

No puc aportar res més ja que no ho podies explicar millor, però la sensació al deixar el cinema després de la pel·lícula feia temps que no la tenia.

PS: El que em sobta una mica ara al fer el repàs de la filmografia de l'Eastwood és que sempre (que el recordo) fa el paper d'home sol, atormentat i en certa manera, cansat de viure... suposo que a hores d'ara és difícil canviar

Gràcies!

JD

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies a tu. I sí, és cert, sempre ha fet una mica aquest paper d'home sol, torturat, introvertit, que no se sap ben bé què pensa, però que acaba tenint uns principis ben clars.
Jo crec que ara, a la seva edat, els principis prefereix debatre'ls a la pantalla. I això és un dels fets que converteix el seu darrer cinema en una meravella.
Torna a venir, JD!

Mireia ha dit...

Tothom en parla meravelles! A veure si puc anar a veure-la.
ja passaràs pel meu blog, si et ve de gust.
Una abraçada

Mireia ha dit...

Ja t'he enllçat. fins aviat

Tonina ha dit...

Hola, ANNA. Sóc na Tonina i arribo a través d'altres blogs amics. M'he passejat per ca tava i m'ha agradat. Tornaré sovint per gaaudir dels teus escrits, sóc una gran aficionada al cinema i sèries. Encantada de trobar-te i t'enllaçaré al meu blog.
Salutacions.
Et deix el meu enllaç per si et ve gust visitar-me.

Mercè ha dit...

Salutacions ben afectuoses d'una nova lectora. M'agrada molt el cine, el bon cine i aquest és un racó que sovint visitaré per llegir les teves crítiques.
Doncs això, anem llegint-nos.

Alejandro me ha dit...

Una gran película, realmente interesante temáticamente, aparte de la magnífica realización y la genial interpretación de Eastwood en un papel (según él, su último papel) hecho a su medida. Me gustaría apuntar una lectura interesante que hace Manuel Delgado y es la de que en una sociedad en la que nos consideramos la malloría (públicamente) antiracistas y pro-integración, en la realidad, el más sincero, es el racista, pero que es el que en el momento de la verdad, da la cara y solucina el tema...sin ánimo de polemizar...los actos son al final los que nos definen. Es una buena película, sobre todo Anna, como tú dices por su diferentes lecturas (ese es otro logro de Eastwood, llegar con sus mensajes (¿humanistas?)en una misma película llegando a públicos en diferentes profundidades; por la elegante realización que le caracteriza como director y por el marcado caracter que imprime a sus personajes que los hace, en muchas ocasiones, para mí, inolvidables. Gracias Anna por tu crítica y por permitirme participar.

Salud

Alejandro me

Anna Maria V. ha dit...

Tienes toda la razón, Alejandro, cuando haces tuya la cita de Manuel Delgado. Todos hemos de asumir nuestro racismo más o menos importante. En muchos casos, muy ínfimo, pero siempre existente. En contrapartida de asumir este hecho (llamémosle humano), lo interesante es dejarlo de lado para hacer lo que es justo, que es precisamente lo que apunta Eastwood en esta excelente película.
Gracias a ti, Alejandro, por participar.
Un abrazo,
Anna

mbarrio ha dit...

La veritat és que la pel·licula és impressionant, i la veritat també és que et fa plantejar-te moltes coses.Es tracta, jo penso, de la visió de la vida de fer un últim esforç. Quan ja ho tens tot perdut, quan et quedes sense res, smepre hi trobaràs alguna cosa que et faci tirar endavant poc a poc.Trobar una nova il·lusió per les coses, per molt petita que sigui,transmetre la visió que tens de la vida a persones que aparentment no tenen res a veure amb tu.Al igual que aquell vell "hèroi" de guerra que aprén de les persones a les quals odiava pel seu lloc de procedència, que tant li ha fet sofrir.

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Míriam, pel teu bonic comentari i per visitar el meu bloc.
Petons,
Anna

Vicenç Bon ha dit...

Després de llegir-vos a tots, després d'haver vist la pel.lícula, immensa, i sense renunciar a les meves conviccions, que es veuen confirmades, penso que el racisme, els racismes, pràcticament mai no són actituds personals sortides del no res, sinó situacions a les que ens empenyen els mateixos que ara han provocat la Crisi amb majúscula, les guerres com la d'Irak, el conflicte d'Orient Mitjà, etc, etc, etc...

Anna Maria V. ha dit...

Res no és de franc, Vicenç. Tens raó. La pel·li, com tu dius, és immensa. Gràcies per passejar-te pel bloc.