dilluns, 16 de juny del 2008

ALEKSANDRA


Quants adjectius ens pot suggerir, en primera instància, una pel·lícula com Aleksandra? Podríem parlar de singular, original, curiosa, estranya, sorprenent? O tal vegada d’intel·ligent, tendra, lúcida, serena, esplèndida, imparcial? No ho sé, de veritat.


Després d’haver-la vist, hom surt del cinema amb passes vacil·lants, sense esma de fer gaire comentaris, esperant, amb paciència, que arribi la reacció. I la reacció arriba. I quan han passat algunes hores i la foscor silenciosa de la sala ja s’ha esborrat de la ment, el record de les imatges de la pantalla comença a escolar-se –lent, càlid, com un sèrum salvador que entra a la vena per guarir-nos– per mostrar-nos humilment la magnitud enlluernadora de l’obra d’art.

Aleksandra és cinema en estat pur. Aquesta és una frase que he escrit altres vegades, però us garanteixo que mai no ha estat tan certa. Només em ve al cap, en aquest moment, una altra pel·lícula que em causés una sensació semblant: la meravella de les meravelles que es diu Dersu Uzala. Aleksandra s'articula mitjançant la representació subtil de la mirada, que tot ho descobreix, i la potència arrabassadora del llenguatge mínim, obvi, senzill, gairebé inexistent. El llenguatge de la raó, del seny.

I, tanmateix, l’argument és quasi inversemblant. Una àvia molt gran, que fa set anys que no veu el seu nét (oficial professional de l’exèrcit rus) viatja al front de Txetxènia per visitar-lo. Li han concedit un passi especial i els soldats la reben i li preparen un lloc on estar-se. Ella aconsegueix el seu desig d’estar amb el nét i alhora es passeja sola –una anciana valenta damunt d’unes cames malaltes– entre els soldats del campament. Els observa, els interroga, els hi ressegueix les mirades, mirades d’ulls enormes perduts en la incomprensió. També arriba al poble més pròxim i en coneix la insondable pobresa, el desastre, la desesperació.

El film ens apropa a la realitat de l’exèrcit. Als nois joves, quasi criatures, que es troben enmig d’un conflicte que no entenen. A la situació terrible del poble de Txetxènia, envaït i orfe. A la incertesa, al desconcert. La protagonista no acaba de comprendre què passa allà, però no per ignorància, sinó per sentit comú. Hi ha moltes petites frases, pronunciades amb una naturalitat colpidora, que encadenen el sentit del film com baules tènues de tendresa infinita. Oprimits i opressors conviuen. En el fons, s’ajuden. També apareix l’odi, l’odi que llampega en els ulls de la joventut que veu la pàtria oprimida. El film no és angoixós, fins i tot ens arrenca més d’un somriure. Amb poques paraules, amb primers plans antològics i amb uns personatges absolutament genuïns, aconsegueix dir-nos moltes, moltíssimes coses de la naturalesa humana. Us recomano vivament que aneu a veure-la. Si contempleu les imatges a través de la saviesa de l’esguard d’Aleksandra, ho entendreu tot.

Abans d’acabar, però, vull parlar de dues coses. D’una banda, ponderar un cop més el cinema europeu. D’una altra, esmentar un dels aspectes més emocionants de la pel·lícula: la solidaritat sense pal·liatius de les dones del món, russes o txetxenes. La guerra és cosa d’homes. “Les dones estem juntes des del primer moment” (no és una citació literal, la literalitat no la recordo). Però amb aquesta idea acaba el film. Les dones, totes les dones, anem en un mateix vaixell. La violència ens és aliena. Com serien les guerres si les dones manéssim? M’agradaria pensar que serien distintes, perquè la dona, bàsicament, és vida.

A l’homenatge a la dona que vol fer Aleksandra, jo m’hi apunto. I no com a dona que perpetua tòpics, sinó com a ésser humà. Al cap i a la fi, vaig passar la pel·lícula recordant la meva àvia.


10 comentaris:

Anònim ha dit...

Caram, colpidor és el teu comentari.

Cada cop escrius millor. A veure si t'hi dediques més seriosament...

Petons,

IO

Anònim ha dit...

A veure si pugués fer una escapadeta per veure-la...
Dersu Uzala la recordo com un film ple de sentiment i tendresa, sensibilitat 100%.
Un cop més, felicitats.
Elies

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, germans meus (IO i Elies).
Espero que hi hagi més crítiques.

sukkus ha dit...

doncs a veure si trobo realment el temps per tornar a anar al cinema perquè des del meu retorn no hi ha manera. Com sempre llegir les teves crítiques inciten plenament a voler veure una pel.lícula, estic plenament d'acord amb els comentaris anteriors.

Només com a apunt deixa'm discrepar de les teves reflexions finals. Efectivament m'agradaria que hi hagués un món governat per dones perquè es comprovés que tampoc som tan diferents.

Anna Maria V. ha dit...

Hola, Sukkus

Benvingut al bloc i a Barcelona. Quan parlo del món governat per dones, no vull dir que fos un món fantàstic i sense problemes, ni molt menys. No sóc tan ingènua.
D'una banda, estic reflexionant sobre un dels aspectes que la pel·lícula suggereix, especialment pel que fa a l'absurd d'aquella guerra en concret i de tot el que l'envolta. Penso que si veus la peli m'entendràs millor. És una mica allò que també insinua Medem a "Caótica Ana".
D'altra banda, he parlat amb diverses persones d'un cert debat obert que hi ha darrerament en els cercles polítics (suposo que principalment d'esquerres, com a mínim és amb els que jo he parlat) respecte a l'actitud que ha de prendre la dona i, de retruc, l'home. Últimament es parla de quelcom semblant a "donificar-se" (no sé si realment és aquesta la paraula que usen, però ja s'entén) en el sentit que seria bo que els homes s'impregnessin de la manera innata de fer política que tenen les dones en general. És una manera que, fins el moment, no han pogut desenvolupar perquè han estat immerses en un món absolutament masculí i fagocitari des de l'òptica del mascle. És l'home el rei de la política i, com a conseqüència, el de la guerra. O jugues segons les regles, o res.
Les generalitzacions sempre són dolentes i les coses mai no responen a l'oposició blanc-negre ni a veritats absolutes. Però sí crec que la violència, la manera que coneixem d'expressar la violència, resulta molt llunyana de la identitat femenina en general. Estic convençuda que les guerres com les coneixem no haurien existit si, des del començament, les dones haguessin manat. La dona té una manera absolutament diferent de resoldre els conflictes. Potser pitjor, no ho sé, però et puc garantir que, abans de matar gent en massa, una dona pensa en singular, pensa en els seus fills, en els seus néts, en els seus marits, en els seus germans. Li és més fàcil posar cares als morts.
Digue'm utòpica, si vols. Però és una reflexió com qualsevol altra. Ara les dones s'han de masculinitzar per prosperar. Si hagués estat al revés des del principi dels temps, tal vegada tot seria diferent, perquè jo crec que un dels factors que ens diferencia (sempre en general, sempre salvant totes les distàncies) és l'ànsia desmesurada de poder. Ara no es nota, perquè la dona ha de jugar el joc, però sí que és cert en el seu interior. La dona toca més de peus a terra i vol resoldre les coses. No ansia desmesuradament el poder per al poder.
La vida per damunt de tot.
Una abraçada,
Anna

sukkus ha dit...

Hola Anna,

estic segur que un món governat per dones seria lleugerament diferent, és obvi que hi ha diferències innates entre ambdos sexes.
El motiu que suggereix la pel.lícula lògicament no el puc discutir perquè no l'he vist, espero sincerament poder-ho fer i llavors donar-te la raó.

Però el què discuteixo és l'argument que algú que no ha tinut mai el poder per fer alguna cosa estigui tan segur que ho faria millor. No vull centrar-ho només en un debat sexista, és com tota la gent que diu que si tingués poder de debò no seria corrupte. És molt fàcil dir-ho quan un no el té aquest poder. Tenint en compte que probablement el 99% dels governants ho ha acabat sent en més o menys grau, em sembla molt agoserat que tothom es declari tan convençut de pertànyer a l'1% restant.
La dona no ha ansiat tant el poder... perquè tampoc el tenia a l'abast. Encara ha de demostrar que quan l'obtingui (i jo sóc el primer que estic d'acord en què ha de tenir les mateixes oportunitat per aconseguir-lo) ho faci realment molt millor.

Resolent conflictes? No puc extrapolar la vida quotidiana a les paraules majors d'una guerra, però en l'experiència quotidiana en l'àmbit de l'amistat, els homes tendeixen a arreglar els conflictes més de cara (estic parlant de tendències, lògicament hi ha moltes excepcions), si la cosa no és molt gran s'acaba oblidant amb un parell de cubatilles i si ho és doncs són capaços de mantenir les formes ignorant-se si estan amb la resta d'amics comuns. Les dones per contra solen ser més hipòcrites (no vull generalitzar però és quelcom que la majoria de noies m'ha donat sempre la raó) i són capaces d'estar com tan amigues, per posar-se a parir quan una no hi és. I davant problemes més seriosos (o no) doncs o una o una altra, però impossible que estiguin dues en una mateixa taula. No em sembla una base massa prometedora per mostrar-me que en altres situacions serien millors resolent conflictes. De fet, la majoria de les moltes dones que conec que han estat en ambients de prevalència masculina (companyes de carrera d'enginyeria industrial, companyes o secretàries en departaments d'enginyeria en el món de la indústria, ex-companya de pis infermera en un pis amb tot homes)han confessat sentir-se més a gust en aquests ambients (i lògicament en desacord en la falta d'igualtat d'oportunitats que encara hi ha i que no discuteixo). Potser és perquè són dones masculinitzades, no et dic que no...

Independentment d'aquesta petita reflexió, home o dona, el llarg camí que et pot portar al poder dessensibilitza a la persona per força. Un món governat per aquesta àvia no tindria guerres (com probablement el governat per molts avis bonachons o molts altres perfils masculins o femenins existents en la societat), però no ens enganyem (si no volem caure en l'utopia), tampoc són els perfils de persona que mai tindran la possibilitat d'assolir el poder.

Salut

Jordi

PD: quan tinguis l'oportunitat de veure a Fatih Akin, no dubtis en anar-hi ;) Per cert, he vist que Al otro lado encara està en cartellera per bcn :)

Anna Maria V. ha dit...

Crec que tens raó en tot el que dius, però jo parlo, em sembla, a nivell més filosòfic, des de supòsits de poders superiors i, sobretot, des del punt de vista de la violència física. Fixa't que ni en la crítica ni en el post mai no he parlat de fer-ho millor, perquè no ho penso. He parlat de fer-ho diferent, de resoldre els conflictes de manera diferent.
Amb més hipocresia? Potser sí. Però segurament també amb menys violència i menys guerres tal com les coneixem. També em pregunto si aquesta manera de funcionar més hipòcrita (que segurament és certa) no té a veure amb haver hagut d'amagar durant segles els veritables sentiments i les veritables emocions. Per posar-te un exemple que té relació amb el meu àmbit de coneixements: les escriptores han hagut de publicar sota pseudònims quasi sempre si volien publicar, fins ben entrat el XX. No saps com es va quedar Joan Maragall quan va saber que Víctor Català, amb qui havia intercanviat correspondència, era en realitat Caterina Albert, una dona. Primer li va costar, després ja ho va acceptar bé.
De les dones escriptores s'esperava que escrivissin sobre nens i família, contes romàntics i carrinclons. Virginia Woolf o Emilia Pardo Bazán en parlan amb molta lucidesa. La mateixa Virgina Wolf tenia problemes per expressar allò que realment volia perquè sabia que, com a dona, seria molt mal rebut i pitjor comprès.
No et pensis que sóc una feminista a ultrança, perquè no em crec tan injusta com per pensar que l'home no pateix discriminacions o no està subjecte a molta pressió. Tampoc no m'agrada, de cap manera, perpetuar tòpics. Però sí que és cert que una part dels rols són hereus del que hem viscut fins ara. Tot just la lluita feminista, des del punt de vista cronològic, acaba de començar. Només té un segle de vida.
Si veus la peli, en parlem. Crec que és més una idea llançada al vol pel director (que al cap i a la fi és un home) que no pas una gran declaració de principis. La peli és molt més que això i diu moltes més coses. El que passa és que jo tinc debilitat per les àvies savies i lluitadores.
Gràcies per entrar en la polèmica, sempre encoratjadora.
Records,
Anna

Ramon ha dit...

Hola!

Si aconseguiu llegir això, és que he aconseguit penjar el meu comentari, i això ja serà tot un exit donades les meves pobres capacitats intel.lectuals.

No estic segur si faig bé afegint-me a aquest debat, ja que mai no m'ha agradat aquesta "guerra de sexes". Trobo que és un tema que hauriem d'haver superat fa molt de temps, i que desgraciadament, no ho aconseguim.

Llegint-vos m'ha vingut a la memòria aquella dama anglesa que durant uns quants anys va dirigir el destí del món juntament amb el cowboy, i també m'ha vingut a la memòria la primera guerra del golf, que va tenir com a protagonistes a aquests dos impresentables.

Ja ho sé, no pensaves en la Tatcher quan escrivies això. A mi el que de debó em preocupa és que al poder (siguin homes o dones), no hi arriba gaire gent amb sensibilitat. La gent que arriba al poder (no les bases d'un partit), la que realment s'interessa pel poder, es deixa la sensibilitat pel camí. I em temo que en aquest aspecte, no es diferencien gaire.

Dit això, he de confessar que un govern només de dones m'agradaria tant poc que els governs d'homes que hem tingut fins ara. Cap de les dues propostes ens portaria cap a la "normalitat". La normalitat arribarà quan no siguin necessàries les quotes que indiquen que un cert percentatge del govern del pais ha d'estar format per dones,o quan s'anomeni una ministra de defensa, sense que la persona que l'anomena es posi medalles per aquest fet.

No ho sé, és el que penso.

Felicitats pel blog i pel debat, que és molt interessant.

Ramon

Anna Maria V. ha dit...

Hola, Ramon.
Evidentment, el teu missatge ha arribat al bloc i els teus lúcids comentaris també. Em fa molta il·lusió que t'afegeixis al debat i que el bloc tingui moviment.
Jo crec, sincerament, que tots tres tenim raó, entre d'altres coses perquè estem enfocant el tema des d'òptiques diferents, però totes igualment vàlides.
Abans de res, vull recordar que la meva opinió parteix d'haver reflexionat al voltant d'una pel·lícula, on, indubtablement, el director posa damunt la taula la proposta que jo comento. Dit això, hem de pensar en la llibertat artística, en les llicències poètiques i en la possibilitat d'expressar opinions o proposar idees amb la literatura, el cinema, la pintura, etc. També cal defensar la llibertat d'interpretar l'obra d'art, però us asseguro que en aquest cas no m'invento res.
A partir d'aquí, podem estar d'acord amb moltíssimes coses. Jo també odio les quotes. A mi m'agrada que la gent progressi per la seva capacitat, siguin homes o dones. I, òbviament, la normalitat de tot això (encara sembla que llunyana, atès el merder generat pel tema Chacón, posem per cas) només existirà quan no calgui parlar-ne.
Jo no he pensat en la dama de ferro dels nassos, més aviat l'he esborrat de la meva ment. Però, posats a citar exemples concrets, també crec recordar que a Noruega (no n'estic segura, però sé que era a Escandinàvia) va haver molt de temps tot un govern integrat per dones. I tot va funcionar.
És clar que les dones també poden desitjar el poder com el més pintat, però jo sempre he parlat en general d'una manera femenina de fer (i no ho dic ni des de l'òptica feminista ni des de l'òptica de reivindicar una feminitat passada de moda i basada en les tòpics de la intuïció, etc.). I és veritat que existeix una discussió real en el si de certs partits d'esquerres on els homes es plantegen si convé fer un gir cap a la manera "femenina" d'afrontar el tarannà i la tasca política.
Potser sí, Ramon, que les bases són una cosa i la cúpula n'és una altra. Però m'agrada molt pensar en la idea que ens ofereix "Aleksandra". Si tu i en Sukkus la veieu, segurament entendreu millor què vull dir, perquè em sembla que no m'he acabat d'explicar.
Petons i endavant amb la polèmica!
Anna

sukkus ha dit...

Hola Anna,

moltes felicitats per la teva nova condició de crítica professional ;). Ja m'explicaràs més detalls quan comencis, com ho has aconseguit, etc.

Records

Jordi