FICCIÓ

Després d’haver obtingut un gran reconeixement de crítica i de públic amb “En la ciudad”, Cesc Gay va estrenar divendres la seva darrera pel•lícula, “Ficció”, un treball intimista i minuciós que parla de persones i de sentiments.
Vagi per endavant que la pel·lícula paga la pena i que té aspectes indubtablement remarcables. Ara bé, personalment, no m’ha deixat tan bon regust com “En la ciudad”. Aquesta vegada, Cesc Gay ha situat l’acció lluny de l’aglomeració urbana, al bell mig del paisatge incomparable de la Cerdanya. Tampoc no ha optat per una història coral: “Ficció” té només dos protagonistes principals i tres o quatre personatges que els envolten en segon pla. No vull dir que cap d’aquests dos fets representi un obstacle per a la seva qualitat. L’ambientació enmig de la natura, de la muntanya, de l’àmbit rural, és esplèndida i suggeridora, i el petit nombre de personatges, que callen més que no diuen, responen perfectament a la finalitat que Gay s’havia proposat i que sens dubte aconsegueix.
Per a mi allò que no acaba de funcionar és el caràcter tòpic de l’argument, que no vull desvetllar quan l’estrena és tan recent. “Ficció” és una bonica història d’amor i de renúncia, però es produeix segons tots els llocs comuns establerts i això li resta credibilitat i emoció. És curiós que els moments més colpidors de la pel·lícula no tinguin res a veure amb la trama principal, sinó amb les situacions i els sentiments dels personatges secundaris. Crec que Gay hauria arrodonit molt el film si hagués explorat de manera més aprofundida aquest vessant: la vida d’una dona malalta i lesbiana que es refugia a la muntanya (Carme Pla), les seves relacions d’amistat incondicional amb en Santi (Javier Cámara), el seu desig de ser pares, el personatge de la joveneta argentina instal•lada a Catalunya... ofereixen un horitzó de possibilitats humanes que a mi em sembla més interessant i engrescador que el típic enamorament passatger de la parella principal.
Dit això, és just reconèixer els mèrits de la pel·lícula: la tria del paisatge, la música absolutament esplèndida (amb Mahler al capdavant), la tècnica narrativa, mesurada i plena de matisos. Però, sobretot, la interpretació, increïble i superba. Tots els actors demostren un nivell que no sé com definir. Eduard Fernández no representa cap sorpresa (per a mi és, sens dubte, el millor actor de l’Estat espanyol a hores d’ara), però la rèplica de Montse Germán no es queda enrere. I el mateix podem dir de la resta, especialment d’un Javier Cámara que és capaç de brodar qualsevol paper que li posin al davant. Veure la feina que fan, en una difícil cinta on destaquen els silencis, els primers plans, la gestualitat callada i l’expressió muda del món interior, és un plaer.
Haig d’anotar una qüestió per a mi molt important. Vaig anar a veure, òbviament, la versió catalana de la pel•lícula. Em sembla que tothom que té l’empenta suficient per fer cinema en català, té també una responsabilitat indefugible. Els personatges de “Ficció” són gent amb formació, un guionista de cine i una violinista d’elit. Per tant, el registre col•loquial que inclou mots com “despedir-se”, “algo” o “vèrtig” està fora de lloc. En castellà no s’haurien utilitzat vulgarismes d’aquest tipus amb personatges com l’Àlex o la Mònica. Crec que en català tampoc no els hem de permetre. Hem de dir “acomiadar-se”, “alguna cosa” i “vertigen”, perquè, a més, és imprescindible per al decòrum. Cal reflexionar-hi seriosament.
Malgrat tot, Cesc Gay demostra ser un cineasta amb majúscules. M’agrada el joc metafòric (en el qual va inclòs el títol del film) entre la realitat vertadera i la ficció cinematogràfica. És un joc que acosta al públic la seva figura, com a guionista i com a director, i el converteix en un personatge més de la història que veiem a la pantalla. També serveix per dir-nos que, allò que veiem, és precisament la vida.
Que tothom vagi a veure “Ficció”. Les crítiques negatives que acabo de fer són des de l’admiració envers algú que s’entesta a parlar de l’ésser humà en aquest món materialista. Gràcies.