CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Tres colors: Blau

Feia potser un parell d’anys que no visionava el primer lliurament de la trilogia que el cineasta polonès Krzysztof Kieslowski (Varsòvia 1941 - 1996) va dedicar als colors de la bandera francesa i a les divises de la República (Llibertat, Igualtat, Fraternitat). Després que ahir vaig tornar a contemplar les seves imatges, haig de reafirmar-me en una sensació antiga i irrefutable: una obra com aquesta justifica plenament que hom consideri el cinema el setè art.
Tres colors: Blau és una pel·lícula coproduïda per Polònia i França l’any 1993, la qual aconseguí amb total mereixement un seguit de premis que no vull deixar de ressenyar:
1993 Festival Internacional de Cinema de Venècia : Lleó d'Or, premi d'interpretació femenina (Juliette Binoche), millor fotografia (Sławomir Idziak)
1993 Los Angeles Film Critics Association Awards : millor música (Zbigniew Preisner)
1994 Cèsar : a la millor actriu (Juliette Binoche), al millor muntatge (Jacques Witta), al millor so (Jean-Claude Laureux i William Flageollet)
1994 Premis Goya : a la millor pel·lícula europea.
Premi Sant Jordi : millor pel·lícula, millor actriu (Juliette Binoche)
L’ambiciosa i original producció indaga de manera successiva en els tres lemes de la divisa francesa. Blau parla de la llibertat, de la mateixa manera que l’any 1994 Blanc es refereix a la igualtat i Vermell, obra magnífica que tanca la trilogia, a la fraternitat.
El mateix Kieslowski plantejava aquesta pregunta: Blau és la llibertat, la història del preu que paguem per ella. Fins a quin punt som verdaderament lliures? Tal vegada podem partir d’aquesta reflexió per a iniciar aquest article.
Blau recull la història de Julie, esposa de Patrice de Courcy, compositor de gran reconeixement internacional al qual han encarregat la composició d’un gran concert per a un important esdeveniment de la Unitat Europea. En un viatge en cotxe, es produeix un accident. Julie aconsegueix salvar-se, però Patrice i la filla del matrimoni, Anne, una petita de cinc anys, perden la vida. Aquest és el detonant de la trama, a partir del qual es desenvolupa la resta de la pel·lícula.

Julie queda absolutament ensorrada, però pren l’única decisió que personalment li permet tirar endavant. De manera que, refeta físicament de l’accident i després d’un intent de suïcidi que és incapaç de consumar, opta per desprendre’s de tots els béns materials i iniciar una nova vida sola i allunyada del món. No dóna explicacions a ningú. S’instal·la en un petit pis d’un barri qualsevol de París i es dedica a desvincular-se de l’entorn, pausadament, irrevocablement. Julie no conserva res de la seva vida anterior, ni tan sols les partitures del gran concert del seu marit, que destrueix en un important acte de llibertat. De la seva còmoda i benestant existència passada no se n’emporta res. Només un mòbil de pedres brillants que relluïa penjat del sostre de l’habitació de la seva filla. No té família. No pot comptar ni amb la seva mare –l’única persona que tal vegada seria capaç de mantenir-la connectada al passat–, perquè l’anciana pateix Alzheimer i es passa els dies en una residència, perduda en el seu món interior on ja quasi no existeixen ni la memòria ni les paraules.
Les coses, però, mai no resulten fàcils. Hi ha una periodista entestada a entrevistar Julie, convençuda que és ella la compositora, l’autèntica creadora de l’obra que signava el seu marit, l’artífex en l’ombra de l’admirada música de Patrice de Courcy. Julie no respon mai a la insistència de la periodista, com tampoc no vol vincular-se en excés a Olivier, l’ajudant de Patrice, home que l’estima calladament des de fa anys.

L’espectador es manté dubtós durant un temps respecte a l’autoria de la música, però, sense paraules explícites, el misteri s’acaba desvetllant. L’editora del compositor ha guardat una còpia del concert destruït. Per tal de salvaguardar una música tan bella, fa arribar les partitures a Olivier, amb la intenció que aquest conclogui el concert. Julie es molesta molt, però es produeix un fet que la fa canviar d’idea: casualment descobreix que Patrice tenia una amant amb la qual esperava un fill. Julie la busca fins que arriba a trobar-la i a parlar-hi. Quan s’adona que el seu marit l’estimava, fa allò que considera just i l’obsequia amb la gran finca familiar. Creu que li pertany al futur hereu, el qual vol que porti el cognom del seu pare. La pel·lícula finalitza quan dotze orquestres interpreten el gran concert simultàniament a dotze països de la Unitat Europea i les llàgrimes de Julie solquen el seu rostre. Generosa i lleial, mai no desvetllarà que ha ajudat Olivier a acabar el concert. Mai ningú no sabrà la vertadera identitat del geni creador d’aquella esplèndida música.
Recuperem aquí la reflexió de Kieslowski que inaugurava l’article. Fruit d’una meditació profunda i tot i acceptant el lliure albir del personatge, em sento en la necessitat de plantejar un interrogant. Fins a quin punt en l’actitud de la protagonista estem parlant de llibertat? No seria més adequat considerar que es mou en la tessitura de la simple supervivència? Al cap i a la fi, enfront de fets tan traumàtics com els que viu el personatge, la gent és capaç d’enfilar camins molt diferents.
El viatge de la Julie de Blau és un viatge cap al seu interior. Un viatge construït des del so cap al silenci. Si aconsegueix allunyar-se de la gent, si no torna a estimar, ja no patirà més. Se salvaguarda personalment. Són molt entenedores les imatges recurrents de la piscina on neda: el cap sota l’aigua per no sentir res, per aprofundir en l’aïllament i en la solitud.
Julie és una bona persona. La mateixa amant de Patrice li ho reconeix quan, en una seqüència especialment intensa, li confessa que el marit li havia parlat molt d’ella i li havia dit que era generosa i honesta i que sempre s’hi podia comptar. Julie no pot defugir la bondat i l’honradesa. Son part inherent del seu ésser. Per això es manté lleial al reconeixement públic del marit infidel, per això no confessa el seu virtuosisme musical, per això és capaç d’ajudar la veïna prostituta que la necessita o l’amant de Patrice sense esperar res a canvi. Fins a quin punt tants sacrificis signifiquen llibertat? Llenço la pregunta al vent. Si la meva crítica aconsegueix que algú s’animi a visionar la pel·lícula, tal vegada pugui respondre’m algun dia.
Blau és un cinema fet de silencis, on el diàleg hi té poc paper i la música, per contra, hi juga un rol tan rellevant que es converteix en un personatge més. Destaca el preciosisme estètic, la indagació profunda al voltant dels elements visuals i la bellesa de les imatges. Les foses a negre cada cop que la protagonista se sent assaltada per un sentiment profund posen en relleu els moments de canvi i d’assumpció de situacions.
Els objectes resulten molt importants: la flauta del músic de carrer; el mòbil de la filla; el matalàs on Julie havia fet l’amor amb Olivier i que l’home compra i guarda com un tresor; el televisor que acapara l’atenció de la mare, amb unes imatges d’esports de risc que contrasten fortament amb la incapacitació de la malaltia. I, sobretot, la creu. Un adolescent que presencia l’accident retorna a Julie una creu d’or perduda que ella sempre duia al coll. Julie, conseqüent amb la decisió de desprendre’s dels records, regala la creu al noi: “Ja me l’has tornada, ara és teva”. Poc després, quan en descobreix una d’idèntica penjada al coll de l’altra, comprendrà que per a Patrice aquella noia no era una diversió, que l’estimava.
Un munt de detalls esquitxen el metratge amb significació simbòlica, mostrant-nos clarament la personalitat creativa del cineasta polonès. El rodamón flautista que toca la coneguda melodia davant del nou pis de Julie, al qual ella respecta i busca quasi inconscientment; l’anciana que amb molt esforç llença l’ampolla de vidre al contenidor de reciclatge; la rata i les seves cries que entren al pis de Julie i que ella, malgrat la por i el fàstic, no pot matar personalment. I el concert, que retruny en la ment de Julie amb una insistència quasi insolent.
A Blau esdevé vital la llum i el color. Blau és el paper del caramel que la nena llença per la finestra del cotxe poc abans de l’accident. Blau intens el color de l’aigua de la piscina, blau lluminós el de les pedres del mòbil. Blau el to que predomina en la llum difusa de l’ambientació. Miralls, copes translúcides, reflexos en les finestres. Estèticament, la pel·lícula resulta d’una plasticitat extraordinària, a la qual contribueix sens dubte la magnificència d’una música que se’m fa difícil adjectivar. El cert és que la bellesa de les imatges viatja directament des de la pantalla als sentits de l’espectador.
Amb tot, no vull oblidar una altra bellesa, que intencionadament he deixat per al final: la meravella de la interpretació de Juliette Binoche, protagonista única i absolutament esplèndida. Per a mi, sens dubte, en el millor paper de la seva carrera. Continguda, mesurada, expressiva, convincent, amb uns ulls que es mengen la pantalla i amb una elegància personal quasi etèria. Jo diria: superba.
No sé si en un futur faré la crítica de Blanc i Vermell, però estaria bé per tancar el cercle i completar la trilogia. Mentre arriba el moment, m’agradaria remarcar que Blau paga la pena en ella mateixa. Defuig la complaença en el dramatisme fàcil i la substitueix per una composició plàstica amb un llenguatge propi. Una composició que aconsegueix implicar intensament la mirada i el sentiment del públic i que converteix l’obra en un producte singular, probablement únic.

Fitxa tècnica:

Títol original: Trois couleurs: Bleu
Any: 1993
Direcció: Krzysztof Kieslowski
Producció: (Polònia-França) Mk2 Productions/Tor Production
Guió: Krzysztof Piesiewicz & Krzysztof Kieslowski
Direcció de fotografia: Slawomir Idziak
Música: Zbigniew Preisner
Intèrprets: Juliette Binoche, Benoît Régent, Florence Pernel, Charlotte Vêry, Hélène Vincent, Philippe Volter, Claude Duneton, Emmanuelle Riva