dilluns, 21 de juny de 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: El festí de Babette


Vull començar aquest article amb una confessió. Quan vaig sospesar la possibilitat d’escriure la crítica d'El festí de Babette per al número 12 de “La Lluna en un cove”, no recordava que la pel·lícula fos tan magnífica. L’havia vista feia temps, la considerava una obra de culte, però no m’esperava que el nou visionat representés per a mi una tal sorpresa de plaer renovat. El festí de Babette és una petita perla del cinema danès que ningú que s’estimi el setè art no pot deixar escapar.
La pel·lícula, de 1987, va ser dirigida per Gabriel Axel, un dels més importants personatges de la indústria cinematogràfica de Dinamarca. Basada en un conte d’Isak Dinesen (pseudònim de l’escriptora Karen Christence Blixen-Finecke, nascuda el 1885), Axel en va confegir també el guió. La cinta va esdevenir ràpidament un gran èxit de públic i de crítica. Obtingué el Premi Especial del Jurat del Festival de Cannes 1987, l’Oscar 1988 a la Millor Pel·lícula Estrangera i el Bafta també a la Millor Pel·lícula Estrangera de 1989. Aquest important palmarès només serveix per avalar allò que un espectador amb sensibilitat pot constatar a bastament davant de la pantalla.
L’any 1987, tret de l’obra de l’eximi Ingmar Bergman, poques produccions escandinaves arribaven a les nostres cartelleres. Hauríem d’esperar al moviment Dogma 95, fundat pels directors danesos Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen, per sentir que el cinema nòrdic adquiria un ressò veritablement internacional. La meta d’aquest corrent era produir pel·lícules que destaquessin per la seva simplicitat, amb muntatges senzills sense modificacions en la postproducció i amb una potenciació del desenvolupament dramàtic i narratiu. Algun dia en parlarem en profunditat, però el cas és que, quan es va filmar El festí de Babette, encara mancaven vuit anys per a l’aparició de Dogma. Tanmateix, l’obra de Gabriel Axel va aconseguir, amb plena justificació, infiltrar-se a totes les sales del món.
La història que ens mostra El festí de Babette es desenvolupa durant el segle XIX en una minúscula població costera de l’oest de la península de Jutlàndia. Un sacerdot, fundador d’una severa comunitat religiosa hereva de les doctrines luteranes, té dues filles molt boniques, Martina i Philippa. Les dues es dediquen en cos i ànima a ajudar el seu pare, la tasca del qual assumeixen com a pròpia. El petit poble és una societat hermètica, austera i puritana, on les noies inverteixen el seu temps en obres de caritat, pregaries col·lectives i tasques de la llar. Ambdues tenen sengles pretendents que les estimen de debò. La gran, Martina, un militar de l’exèrcit, nebot de la senyora més rica del poble. La petita, Philippa, un famós tenor francès, Achille Papin, que es refugia a Jutlàndia per descansar de l’esgotadora vida del cantant prestigiós. Com que Philippa té una veu de soprano encisadora, el tenor pretén convertir-la en la nova estrella de l’Òpera de París. Li fa algunes classes, però quan Philippa s’adona que s’està implicant de debò, decideix renunciar. La repressió de l’ideari religiós patern, imposat malgrat tot sense violència, obliga les dues noies a la negació de llurs desitjos, de llurs sentiments. Les seves existències queden circumscrites a l’ambient monòton i clos de la petita comunitat. Tanmateix, en cap moment semblen infelices. La fe i la devoció envers el projecte del seu pare omplen els seus dies.
La pel·lícula es desenvolupa en dues fases. La primera, en forma de breu analepsi, abraça els esdeveniments que acabo de resumir, durant els anys de joventut de Martina i Philippa. La segona, que ocupa el gruix del metratge, té lloc després de la mort del predicador, quan ambdues dones ja es troben ben entrades en la maduresa. La història es desgrana lentament, contada per una invisible veu femenina. Una narradora omniscient que refereix els fets de manera senzilla, quasi esquemàtica, dotant el relat d’una suau reminiscència de conte de fades.
La segona part arrenca amb l’arribada d’una estrangera, Babette, una dona francesa portadora d’una carta per a les dues germanes. La missiva està signada per Papin, el tenor ( ja un home molt gran), que mai no havia oblidat Philippa ni el petit poble danès. A la carta, demana a les germanes que aixopluguin la seva filla Babette, fugida de França a causa de la guerra, en la qual han mort el seu marit i el seu fill. En un primer moment, Martina i Philippa no saben què dir. El sol mot “francesa” és causa de sorpresa i recel. A més, no tenen diners per pagar una minyona. Les seves rendes són exigües i les dediquen bàsicament a l’ajut dels pobres. Tanmateix, quan Babette els comunica que no cobrarà res i que tan sols necessita un lloc per a viure, elles, en nom de llur fe cristiana, li obren les portes.
L’arribada de Babette tot ho capgira. I no pel fet que sigui, com hom podria suposar, una francesa moderna i eixelebrada. Al contrari. Babette és modesta, reservada, eficient. S’ocupa de totes les tasques de la llar, especialment de la intendència. Aconsegueix, no sense utilitzar una certa picaresca, fer créixer sorprenentment la renda de les germanes. Es fa estimar de tothom i els anys passen en un plàcid esdevenir a la vora de la feréstega, salvatge i solitària costa oest de Jutlàndia.
L’únic vincle que Babette manté amb França és un bitllet de loteria que el seu pare li renova anualment. L’arribada d’una nota amb un xec de deu mil francs, on li comuniquen que la loteria li ha tocat, serà el punt d’inflexió de la història. Babette, de cop i volta, ha esdevingut rica. Martina i Philippa tremolen d’inquietud davant del fet que vulgui marxar. Per contra, la francesa expressa un desig sorprenent. Vol organitzar amb els seus diners el sopar de commemoració de l’aniversari del pastor, que les germanes celebren cada any per a tota la comunitat. Babette s’expressa taxativament, de manera inapel·lable: “Vull preparar una autèntic àpat francès”.
Un autèntic àpat francès! Com quan –en el conte de fades– la carbassa es converteix en carrossa, de sobte la sofisticació i el luxe de la societat parisenca irrompen en el gris, gèlid i avorrit ambient nòrdic. Babette fa venir de França el bo i millor dels millors mercats. Un esclat de colors, olors i sabors que enlluernen el mateix espectador: espècies, fruites, cafès, vins, xampanys, aus, verdures, condiments, xocolates. Fins i tot una enorme tortuga viva per fer-ne sopa. És impossible que un tal devessall d’esplendor no trasbalsi la pobra i fosca comunitat luterana. El nord enfront del sud. La contenció enfront de la passió. La repressió suposadament virtuosa enfront del plaer dels sentits.
Els integrants de la secta –ancians i ancianes sempre vestits de negre com corbs al voltant d’un arbre ressec– es reuneixen tremolosos i espantats. No poden tolerar aquella ostentació quasi demoníaca. No poden acceptar una temptació que endevinen salvatge. Allò serà un aquelarre, cosa de bruixes. El sopar s’ha de suspendre! Tanmateix, és evident que les germanes no ho poden permetre. Babette s’ha gastat molts diners, fa un gran esforç, està il·lusionada. Elles li ho deuen, en nom de tants anys de servei abnegat. Els corbs arriben a un acord intermedi, que consideren que els pot salvar la consciència. Assistiran al sopar, però, passi el que passi, no lloaran el menjar, ni tan sols no l’esmentaran. Parlaran d’altres coses, sofriran el tràngol d’empassar-se els plats i la beguda sense fer-ne cas, quasi com un deure desagradable. Serà la manera d’expiar el pecat que significa la sola idea d’estar convidats a un esdeveniment com aquell.
I, enmig d’aquest ambient, arriba el gran dia. Babette ha fet portar de París delicades vaixelles i fines cristalleries, tovalles de fil i coberts d’argent. Els comensals s’asseuen a taula, expectants i seriosos. Martina està especialment excitada, perquè en l’últim moment s’hi ha afegit, per acompanyar la seva vella tia, el militar (ara capità i home de món) que l’havia festejat quan era jove.
La llarga escena que segueix, moment culminant de la pel·lícula, és de factura esplèndida, amb una dosi molt ben mesurada de suspens contingut. L’espectador assisteix a l’estupefacció del capità, que se sorprèn de la qualitat del menjar que li ofereixen, que no comprèn el silenci circumspecte de la resta de comensals, que reconeix entusiasmat els plats excepcionals d’una xef de gran renom que abans regentava un selecte restaurant de París. Contempla els membres de la comunitat, que s’entesten a mantenir l’actitud pactada, que mengen en silenci, que s’observen de reüll. Es fixa en les germanes, que creuen mirades de sorpresa i d’esperança còmplice. I, sobretot, descobreix una Babette impertèrrita, que organitza des de la cuina, com un virtuós director d’orquestra, els plats, els vins, les copioses delicadeses que se succeeixen sense treva.
I aleshores, un seguit de primers plans: els greus rostres dels corbs, les mirades nervioses, els dubtes, les indecisions, la lenta relaxació quasi a contracor, els primers somriures, els sospirs, les galtes enrojolades, l’ambient festiu, les bromes, els ulls en blanc, el plaer, la sensualitat, la satisfacció.
Babette, fins el moment personatge anònim per més que singular, gaudeix honorant el seu poble d’acollida, però aquest no és el motiu principal pel qual decideix d’organitzar el festí. En realitat, en desvetllar davant de tots el seu do, està reafirmant la seva identitat personal per darrera vegada. Perquè s’ha gastat tots els diners del premi i no té cap intenció de marxar de Jutlàndia. Res no la lliga a França. Allò és casa seva. Martina i Philippa queden summament afligides quan Babette els comunica que no té diners. “Oh. Tornes a ser pobre”, exclamen amb tristesa. “No”, respon Babette fermament, “una artista mai no és pobre”.
Babette aconsegueix estimular, en els seus veïns, la conjunció entre els sentits i l’ànima, afluixar el sever rigor de la doctrina religiosa. A través del gaudi del paladar, allibera la repressió i la solitud, els enfrontaments i les rancúnies. La comunitat en ple, després de la renúncia implícita, acaba ballant i cantant damunt la neu en una rondalla de companyonia i germanor. Tal vegada no han acabat de copsar l’esdeveniment en sa justa mesura: el fet insòlit que la més reconeguda xef de París, que viu des de fa anys en la seva obscura i despintada aldea, els ha ofert un regal absolutament diví. Tanmateix, en realitat no importa. Només importa el resultat: un poble que reviu, una artista que crea, una història fascinant.
Com sentencia la veu de la narradora en la culminació final: “En aquest bonic món nostre, tot és possible”.





Fitxa tècnica

Títol original: Babettes gaestebud
Any: 1987
Direcció: Gabriel Axel
Producció: (Dinamarca) Nordisk Films / Panorama Film International / DFI
Guió: Gabriel Axel (conte d’Isak Dinesen)
Direcció de fotografia: Henning Kristiansen
Música: Per Norgard
Intèrprets: Stéphane Audran, Jean-Philipe Lafont, Gudmar Wivesson, Jarl
Kulle, Bibi Andersson, Bodil Kjer

5 comentaris:

Anònim ha dit...

El festí de Babet és una pel.lícula que m´encanta, sempre que la torno a veure penso: quina pel.lícula!
Cada escena sembla un quadre de Vermeer.
La fotografia és preciosa.

És típica quan surt el tema de la cuina al cinema.
Et diré que avui l´he vista, la vaig agafar en préstec de la biblioteca.
Imma

Anna Maria Villalonga ha dit...

És veritat, és preciosa. I aquests primers plans, les cares tan expressives, les imatges voluptuoses del menjar en comparació amb la rigidesa luterana i nòrdica.
Una meravella.
Molt bé si l'has vista, Imma. Em tornes a fer agafar-ne ganes.
Gràcies,
Anna

Montserrat ha dit...

A veure si ho faig be ara que no se on ha anat el comentari d'abans....
Et deia que segueixo tot el que fas Anna Maria i ho trobo genial!.I que a votar s'ha dit!hehe..mes o menys era això...si surt en algun altre lloc perdona!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltíssimes gràcies per les teves paraules. Em fas contenta. I ha sortit molt bé.
Petonets.

Patricia ha dit...

No està bé resistir-se al plaer. Aquesta peli és una delícia!!!!