dijous, 27 de maig de 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: DERSU UZALA

Aquest mes de maig, la secció Cinema amb majúscules ens porta un article sobre una de les meves pel·lícules favorites: DERSU UZALA, d'Akira Kurosawa. Espero que en gaudiu.

Dersu Uzala

A hores d’ara, als espectadors occidentals ja no ens sembla una curiosa raresa l’arribada a les nostres pantalles de pel·lícules asiàtiques o d’Europa de l’Est. Per poc que es prodiguin –fagocitades encara massa sovint per la gran indústria nord-americana–, han anat fent-se un lloc a les sales de cinema de tot el món. Avui, tothom coneix els noms d’Ang Lee o de Zhang Yimou i les pel·lícules de terror japoneses han assolit un èxit sense precedents, fins el punt que, en molts casos, han estat versionades als Estats Units. Tanmateix, trenta anys enrere no resultava tan fàcil accedir a les produccions d’aquella banda del planeta. Només gaudiren d’una certa presència els cineastes que tingueren la fortuna d’obrir-se camí envers el respecte i el reconeixement internacionals. Entre ells, Akira Kurosawa en fou sens dubte un dels més insignes i dels més admirats.
La crítica actual considera Kurosawa (Tòquio 1910-1998) un dels millors directors cinematogràfics de tots els temps. La seva filmografia és àmplia i curulla de premis, amb títols tan emblemàtics com Rashōmon (1950), Els set samurais (1954), Kagemusha (1980) o Ran (1985). El 1975 va filmar Dersu Uzala, un projecte coproduït per Rússia i Japó que Kurosawa tenia in mente des de feia molts anys. Val a dir que la pel·lícula va representar una mena de salvavides per al cineasta, després del seu intent de suïcidi el 22 de desembre de 1971. Dersu Uzala fou ràpidament una de les seves obres més valorades. Obtingué el Gran Premi del Festival Internacional de Cine de Moscou, l’Oscar a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa i el David de Donatello a la Millor Pel·lícula de l’any 1976.
A Dersu Uzala, les imatges són fascinants, però el pas del temps sempre deixa rastre i no és fàcil oblidar que la pel·lícula ja té quasi trenta-cinc anys. Els avenços de la tècnica han estat tan prodigiosos darrerament, que la fotografia i els efectes especials no poden competir amb la qualitat de què gaudeix el cinema actual. Tanmateix, aquesta circumstància resulta absolutament irrellevant. Quan es fa difícil trobar adjectius per qualificar una creació artística, podem assegurar que, per bé o per mal, som davant de quelcom significatiu. En el cas de Dersu Uzala es tracta sens dubte d’una obra mestra, una d’aquelles perles inigualables que el setè art ens ofereix molt escadusserament per recordar-nos que el plaer estètic no és un miratge ni una invenció de la imaginació humana.
La història té un rerefons autèntic, ja que està basada en el relat autobiogràfic intitulat Dersu, okhotnik, del capità rus Vladimir Arseniev. En ell, el militar descriu les seves expedicions topogràfiques d’inicis del segle xx al llarg de la vasta regió siberiana d’Ussuri. La regió d’Ussuri delimita, amb el riu del mateix nom, la frontera entre Rússia i la Xina i està constituïda bàsicament per la taigà, denominació de les grans extensions de boscos de coníferes. El clima és fred, gèlid, glaçat, el propi de les terres boreals. Un lloc inclement, a tocar de la temible estepa siberiana, on hi viu tot sol –després de la mort de la seva família a causa de la verola– el caçador mongol Dersu Uzala.
La pel·lícula presenta una estructura circular. Les primeres imatges ens traslladen al 1910, quan el caçador ja és mort i el capità arriba al llindar de la taigà tot cercant, després d’uns anys, la tomba on havia enterrat el seu amic. Dersu Uzala, en la seva totalitat, serà l’evocació del record que la tornada a aquell indret provoca en el militar rus. Al peu de la mateixa tomba, poc després de la mort del vell mongol, conclou el metratge. La remembrança està construïda a partir de dues seqüències temporals diferenciades, que corresponen a sengles expedicions del destacament topogràfic. La veu del capità, en la seva qualitat de narrador omniscient protagonista dels esdeveniments, és el fil conductor que ens va desgranant pausadament la història. La primera expedició, l’any 1902, correspon a la trobada dels dos personatges. Dersu i els militars russos topen una nit per casualitat. El corrent de simpatia entre el capità i el caçador és mutu i el capità li proposa que li faci de guia. Així, s’inicia una estreta relació que durarà la resta de les seves vides. La segona expedició té lloc cinc anys més tard, el 1907, quan el capità i els seus homes tornen a la zona per continuar la feina.
La pel·lícula representa, per damunt de tot, un emotiu cant a l’amistat vertadera i pura. Un al·legat magnífic a favor de la capacitat humana –malauradament tan poc posada en pràctica– de mostrar agraïment, respecte i lleialtat. Dersu i Arseniev, dos personatges de cultures, ètnies i formes de vida absolutament distintes, estableixen un lligam net i profund de companyonia i amor. Llurs aventures i desventures en la desolada taigà, els perills compartits al llarg del terrorífic hivern de Sibèria, els ensenyaments que Dersu –humil, senzill, sempre mesurat– transmet a Arseniev, teixeixen entre tots dos un fil invisible que res ni ningú no podrà trencar.
El ritme narratiu de la pel·lícula és tranquil i serè, quasi diríem que imposat per una natura imponent que ostenta un paper molt significatiu dins de la història. L’afinitat amb el paisatge ens porta ressons de la filosofia organicista, que hom podria definir succintament com la doctrina que concep el món com un organisme viu. Tot està en relació amb el gran cos orgànic que és l’univers i, des d’aquest punt de vista, la fusió entre l’home i la natura és total. Dersu personifica clarament aquesta fusió. Per a ell, tot és “gent”. “Gent” són els éssers humans, els animals, els arbres, el sol, la lluna. De la mà del vell mongol, els quatre elements de l’antiguitat apareixen per recordar-nos els nostres orígens. L’aigua, el foc, la terra, el vent són “gent molt forta i, quan s’enfaden, fan por”. Per definir la pluja, el caçador mongol afirma amb convenciment: “El sol és el nostre pare, però de vegades ens portem malament i plora”. Les paraules de Dersu són sempre assenyades. L’home i l’entorn conviuen en pau si es respecten mútuament. “Si el sol es mor, tot es mor”, diu el savi Dersu.
El diminut caçador –el seu físic és mínim, insignificant– és un personatge entranyable, amb una ànima generosa i neta. Per a ell, els conceptes de maldat i de bondat no tenen secrets, estan clarament delimitats i es fonamenten en les accions. Al món hi ha “gent dolenta” (com els mosquits, que piquen, o els homes que maten animals sense motiu) i “gent bona”, com el seu amic Arseniev. Els objectes inanimats també són “gent”. Per això, els cartutxos que poden assassinar són “gent dolenta”. Tanmateix, Dersu no és un ingenu ni està tractat com un babau ignorant a l’estil dels indis en les pel·lícules de l’oest. Dersu representa la saviesa en estat pur, l’home que viu en total comunió amb l’univers. De fet, el caçador mongol esdevé el mestre del capità, al qual guia en el seu viatge iniciàtic a través de la indòmita taigà.
La pel·lícula posseeix moments absolutament esplèndids, instants antològics en la història del cinema. En la primera expedició, Dersu salva la vida del capità quan es perden en un llac gelat. Es tracta d’una escena magnífica, que aconsegueix mantenir l’espectador amb l’ai al cor utilitzant molt pocs artificis. La música és l’udol del vent, que creix amb una violència implacable. La claror, el joc de llum i d’ombres de la nit siberiana, que s’acosta a velocitat de vertigen. El so, la respiració dels dos homes que pugnen per no morir glaçats enmig dels gels d’Ussuri. Només un talent com el de Kurosawa podia regalar-nos un instant així.
En realitat, tot el metratge està farcit de seqüències d’emoció colpidora. Hom pot destacar el retrobament dels dos homes a l’inici de la segona expedició, quan es busquen en la immensitat de la taigà sense saber si es tornaran a veure. L’abraçada entre tots dos, llurs mostres sinceres d’afecte i d’amistat, són un bàlsam per a l’esperit del fascinat espectador. També resulten entranyables les fotografies que fan els soldats del destacament durant la tardor siberiana. Fotografies enmig del bosc, on comparteixen tots plegats vivències inoblidables, i que Kurosawa té l’encert d’emetre en una successió d’imatges fixes de color sèpia.
Al final de la segona expedició, s’inicia la decadència del mongol. És vell i està cansat i els seus greus problemes de visió li impedeixen continuar vivint de la cacera. El capità li ofereix aixopluc a casa seva, amb la seva família. Dersu no vol acceptar, però l’adversitat de les circumstàncies no li deixa gaires alternatives. Tanmateix, l’espectador comprèn des del principi que la ciutat no serà un lloc per a Dersu. Allunyat dels boscos i de l’aire lliure, el caçador es consumeix lentament. La interrelació amb el paisatge, amb els arbres, amb el riu representen la seva essència. Ell i la taigà són parts indestriables del tot, del conjunt de l’univers. Tancat en una casa, Dersu s’ofega. Finalment, amb el cor destrossat, decideix tornar al bosc. Pocs dies després, la família Arseniev rep l’avís que l’han assassinat, probablement per robar-li el rifle que el capità li havia ofert com a regal de comiat.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxx


Som enmig del fred inclement d’una de les regions més gèlides del planeta. Un fotograma. La càmera s’allunya lentament, de manera imperceptible. Un pla: la humida terra siberiana en un monticle recent que colga el cos inert del vell caçador. El capità de l’exèrcit rus Vladimir Arseniev resta immòbil als seus peus, el cap cot, el dolor contingut. La pèrdua. La pèrdua irremeiable.

Silenci.

Dersu Uzala és per damunt de tot una pel·lícula de silencis.

Aleshores la veu d’Arseniev, trencada. Una sola paraula, un únic mot. El nom d’un bé escàs i valuós, d’un bé insubstituïble. El nom de l’amistat, que ressona com un lament en la quietud immensa de les llunyanes terres: Dersu!


Fitxa tècnica:

Títol original: Dersu Uzala
Any: 1975
Direcció: Akira Kurosawa
Producció: (Rússia i Japó) Yoichi Matsue, Nikolai Sizov
Direcció de fotografia: Asakazu Nakai, Fyodor Dobronavov, Yuri Gantman
Música: Isaac Schwalz
Intèrprets: Maxim Munzuk, Yuri Solomine, Schemeikl Chokmorov, Vladimir Klemena, Svetlana Danielchanka

12 comentaris:

numaga ha dit...

Una gran Pel·licula amb un contingut ple de sentiments de tota mena.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És veritat, Núria. Increïble.

Teresa ha dit...

Encara que et sembli estrany no l'he vist!! N'he sentit a parlar, però no he tingut l'oportunitat de gaudir-la. Com pots suposar, després de la teva informació faré per veure-la el més aviat possible.
Sempre ho dic: ja no es fan pel·lícules com aquesta!!
Gràcies, Anna Maria!!! Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

És absolutament i indubtablement i definitivament magnífica. No te la perdis, Teresa. Cinema amb majúscules enormes.

Elies ha dit...

Meravellosa pel·lícula.
Gràcies per la crítica.
Petons.

Anònim ha dit...

Un clàssic!

No sé si has vist i comentat

DAS WEISSE BAND, MICHAEL HANEKE, 2009

La recomano en majúscules, quasibé com un deure pels bons afeccionats al cinema. No hi ha la violència explícita de les últimes pel.lícules de Haneke.
Imma

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies, Anna Maria!
Com a tu, a mi també em fascina Derzu Uzala. De fet sóc una fan indiscutible de les peŀlícules de Kurosawa, totes les que va fer m’agraden moltíssim, fins i tot les menys conegudes com ara High and Low que és magnífica. Cadascuna explora alguna cosa diferent i a Derzu Uzala el tema és l’amistat. Dubto que hi hagi cap altre director que hagi aconseguit presentar aquest tema amb la mestria i sensibilitat de Kurosawa.
T’he de donar l’enhorabona per aquest article que ens has ofert. És magnífic.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin. És un dels publicats a "La lluna en un cove". Haig de dir, avui sí, que jo també n'estic contenta d'aquest article. Però és que se'm nota moooolt que la pel·li em torna boja.
Petonets.

montse ha dit...

Fa molt temps que la vaig veure, i encara recordo l'impressionant silenci que parlava.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és així. A Dersu Uzala el silenci parla.
Gràcies Montse.

Llaudal ha dit...

El que més recordo són els silencis que deixen ressonar l'impacte de les imatges, el sentiment d'estar connectat amb la naturalesa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, així és, Narcís. Ja he dit a la crítica que la fusió del personatge amb la natura és pràcticament total. Per això no pot viure en la ciutat, és com un ocell engabiat. Li costa la vida, però no pot ser d'una altra manera.
Petons.