diumenge, 21 de març del 2010

Mil·lenium III: La reina al palau dels corrents d'aire

Ahir vaig exhaurir, cinematogràficament parlant, la saga Mil·lenium. Atès que el seu creador literari, Stieg Larsson, va desaparèixer sobtadament i de manera prematura, ja no podrem saber com continuen les aventures de la nostra heroïna més recent, Lisbeth Salander.
La pel·lícula s'adiu perfectament amb les dues primeres entregues i continua tenint el ritme mesurat i realista (si és que una història tan poc convencional es pot denominar així) de Mil·lenium I i II. Ben allunyada, per tant, del sensacionalisme i la comercialitat que solen posseir els productes d'aquest tipus arribats del cinema que estem més habituats a veure, l'americà.
La pel·lícula ha estat adaptada amb la reconversió o l'eliminació d'algunes de les trames paral·leles de la novel·la, que haguessin convertit la cinta en un producte excessivament llarg (tot i això, la durada és de 2 hores i mitja) i que no eren del tot rellevants, com l'assetjament a l'Erika Berger (que aquí es vincula amb l'afer Salander, quan a la novel·la no hi té res a veure) o la història d'amor entre la Figuerola (mai no sabrem què hi fa una policia amb aquest cognom a Estocolm) i en Mikael Blomkvist, que simplement no apareix.
Tot i això, la pel·lícula resulta una mica llarga, cosa que diria que no succeeix amb els dues primeres. Tanmateix, els personatges/actors ja formen part també del nostre bagatge i és agradable veure les seves darreres peripècies a la pantalla. No hem de sobredimensionar res, ni llibres ni cine. Per tant, només hem de tenir clar que estem davant d'un digne producte de consum que ens ha distret de valent i que ja forma part per sempre més de la nostra història lectora i cinematogràfica.
Poca cosa més podem afegir. Un thriller suec ben fet i ben ambientat, que ens permet recórrer els indrets i els personatges que havíem recreat en la nostra imaginació.
No sap greu acabar la vinculació amb l'obra del desafortunat Larsson amb la versió audiovisual del seu llegat i molt menys gaudir un cop més d'un personatge tan fantàstic com la Lisbeth Salander.


13 comentaris:

Judit Bergadà ha dit...

Encara no l´he vist, ja en tinc ganes!!Lisbet Salander forever!!

elisabet ha dit...

Sembla que ja en preparen la versió americana a Hollywood...
Jo encara no l'he vist, aquesta darrera entrega. És cert que hi surt el ruc català? Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, hi surt, però no s'aclareix perquè.

Mireia Mora ha dit...

Ja saps que jo a vegades vaig una mica tard. I en aquest cas amb Mil·lenium diria que tardíssim. Jo no he llegit la trilogia literaria, però en canvi, sí que em vaig empassar amb moltes ganes la primera entrega cinematogràfica divendres passat. I quin gust, tu..! Quina diferència del ritme i la irrealitat políticament correcte dels nostres amics yankies. em va encantar! I ja tinc ganes de trobar unes horetes per veure la segona part i si m'apures molt poder encara enxampar al cinema aquesta tercera entrega!!

visca Suècia!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs Visca! Jo, entre els Mankells, Larssons, més Larssons, etc. m'hi passo la vida.
Remeto al meu bloc negre i allà ho veure-ho.
Hahahhaha.

electra ha dit...

A mi em va agradar relativament. Vull dir que, malgrat que sí que és veritat que obvia o sobreposa (encertadament) unes quantes linietes d'acció de la novel·la, hi vaig trobar una pruïja per encabir-hi-ho tot, en el sentit que em quedava l'efecte que les coses hi passaven atropelladament. Bo: el tàndem german(astres) salander al final, en la fàbrica abandonada, perquè hi ha sortit prou fidedigne.
Poc aprofitat: la llarga estada de la salander a l'hospital.

I curiós, el burro emblemàtic català al cotxe dels dolents...: si més no hi mig-incita, a seguir-la veient, pq passa al principi i no deixa de fer gràcia. (almenys és el que em va passar a mi a mi.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens raó en tot el que dius. Però amb el que dura només hagués faltat treure més suc a la qüestió de l'hospital. La baralla final entre els germans (jo mateixa li vaig dir al Manel, que no l'ha llegit) no té punt de comparació amb la literària, però és que en el llibre també dura molt.
És evident que, de totes tres, és la que menys m`ha agradat. Hi ha molts temes que queden només esbossats. Si l'has llegit, ho notes. I si no l'has llegit, potser també et manquen aclariments.
Sigui com sigui, l'única solució hauria estat fer-ho en dues pel·lis, i això també hauria resultat excessiu.
Jo m'ho he pres com el que és, el colofó-divertimento final i punt. Però veure la Salander (trobo que l'actriu ho fa molt bé) sempre m'agrada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

També hauràs notat, Electra, que la meva crítica és més curta que d'habitud. Això es deu a la feinada que tinc. Si m'hagués entretingut en els detalls, m'hauria allargat molt. Però, tanmateix, no vaig voler (ja que era el darrer lliurament de la nissaga) deixar de fer-hi una petita ressenya en aquest bloc.
Petons.

Tonina ha dit...

La primera no em va agradar gaire, millor el llibre. No n'he vista d'altra. Ara, els llibres em vàren enganxar i bé!
Salutacions

Llaudal ha dit...

El punt central, que és el judici de la Salander, em va semblar molt encertat. Estic d'acord amb Electra que calia haver suprimit encara alguna escena per no precipitar la narració de les altres, cosa que les fa perdre intensitat. És el que em va semblar en el desenllaç de la baralla entre germans. Jo també destacaria, com tu, Anna, que l'encant segueix sent la figura tan especial de la Salander. Una altra cosa: en la novel.la s'incideix més en la reivindicació del paper de la dona.

elisabet ha dit...

Bon dia! Ja he vist la pel·li i ja puc opinar millor. A mi m'ha agradat molt com la resolen, perquè cal tenir en compte que aquesta tercera part era molt farragosa pel que fa a dades i personatges, i tenia menys acció que les altres dues. De fet, puc dir que el llibre em va agradar menys que els altres dos volums i, en canvi, en el cine, he trobat que és una versió molt semblant a les altres dues entregues. Vaja, jo n'he sortit molt satisfeta.
Això sí, em vaig quedar de pedra en esbrinar que la nostra Figuerola, de nom Rosa en els llibres, es diu Monika en la pel·lícula! I després d'investigar, resulta que van ser els francesos qui van decidir canviar-li el nom original Monika pel de Rosa (basant-se en quin criteri van triar un nom així???), ja que com que hi apareixen altres roses, no volien que el lector s'emboliqués amb la trama... I, mira, la traducció catalana és del francés, no pas del suec...
Traduttore traditore, amigues i amics!
Petons

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, això del nom de la Figuerola. Jo havia detectat en la pel·li el canvi, però pensava que era una qüestió purament cinematogràfica que, òbviament, no vaig arribar a entendre.
Estic d'acord amb tu. Jo considero aquesta tercera entrega molt en la línia de les altres, tal com dic a la crítica.
Sigui com sigui, Elisabet, aquest ha estat el fi.

elisabet ha dit...

Passa pel meu bloc, que hi ha un premi per tu.
Petons!