INVICTUS

Ahir, després de força temps, vaig tornar al cinema. La feina m'aclapara, però ja no podia suportar l'enyor, de la mateixa manera que em feia patir la terrible sensació que aquest bloc es trobava en un trist estat d'abandonament.

La pel·lícula triada fou la darrera estrena de Clint Eastwood, que ja a priori em generava força curiositat, especialment després de la bona impressió que m'havien causat les seves últimes obres. D'altra banda, les crítiques, en aquesta ocasió, no eren tan bones. Per tant, volia comprovar-ho personalment.

Val a dir, com a primera providència, que Invictus no posseeix la categoria de Gran Torino. Esdevé un producte més convencional. El resultat no assoleix els mateixos nivells d'excel·lència ni palesa tan clarament la personal empremta del seu guionista/director. No obstant això, es tracta d'una bona pel·lícula, de factura impecable, cadència fluïda -no avorreix gens malgrat la quantitat d'escenes de rugbi que conté- i interpretació superba. Hom diria que veure Morgan Freeman a la pantalla és com veure realment Nelson Mandela.

La pel·lícula, basada en fets reals malgrat que filtrada per la ploma de John Carlin en la seva novel·la El factor humà, recrea els primers anys de Mandela al front del govern sudafricà. Els seus esforços, aprofitant la celebració a Sudàfrica de la Copa del Món de Rugbi (allà aquest esport és el rei), per aconseguir la reconciliació nacional. Resulta evident, després de 15 anys (els fets tenen lloc el 1995) que els problemes econòmics, de racisme i d'identitat nacional no han desaparegut del ric país africà, però també és cert que ningú no hauria suposat que podrien tirar endavant sense un continuat bany de sang.

No cal dir que la figura de Mandela roba el cor al més pintat. És un home sens dubte especial, un d'aquells personatges històrics que serveixen d'exemple per sempre més. El perdó, la lluita callada, la intel·ligència, la humilitat, la tolerància, la comprensió. Un munt de mots que omplen l'ànima, el significat dels quals el líder sudafricà coneixia (coneix) i aplicava (aplica) com només ho fan els grans homes.

En aquest sentit, l'espectador surt de la sala confortat. Per uns moments, el tempta la idea que la utopia és possible; és per això que la cinta esdevé més convencional. No correspon al desencantat cinema al qual Eastwood ens té acostumats darrerament. Potser s'ha tornat una mica tovet amb l'edat, encara que sembli impossible en el creador de Harry Callahan.

De qualsevol manera, Invictus és perfectament defensable. Tampoc no acabo d'entendre certes crítiques. Hi ha una escena memorable protagonitzada per un nen negret, llargarut i desgarbat, que no té parangó. Només que per aquesta seqüència, paga la pena Invictus. Us ho garanteixo.