diumenge, 8 de març del 2009

EL LECTOR


El lector, pel·lícula d’Stephen Daldry –director de Billy Elliot i Las horas (dos títols que personalment m’agraden molt)– és un film preciós, una d’aquelles delicadeses escadusseres que encara trobes al cinema i que, des del punt de vista artístic, fa sentir a l’espectador sensible (que no carrincló, s’entén) que no tot està irremeiablement perdut.

La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.

El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.

Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.

He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.

De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.

De la literatura redemptora. De la literatura, que pot salvar-nos.
De la literatura, que ens salva.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Com sempre, agafen ganer d'anar a veure-la.

El dubte que em genera la teva crítica és: es tracta d'una pel·licula elitista?

Gràcies i salut!

Gran germà

Anna Maria V. ha dit...

No, no, elitista no. És una pel·lícula bella des del punt de vista de la plasticitat estètica, una pel·lícula de silencis, d'imatges, d'actuacions contingudes. Has de suposar allò que passa pel cap dels personatges en certs moments, o què els ha menat a fer certes coses. Però no és que no s'entengui.
En aquest sentit, és quan dic que es complexa, perquè està subjecta a interpretacions des del punt de vista que cadascú hi podem apreciar coses diferents o pensar que unes tenen més importància que les altres. Pel que fa a l'holocaust, per exemple. Jo intento anar més lluny i per això per a mi no és el tema principal. Crec que una lectura de la pel·lícula més superficial (o més mediatitzada pel tema), diria una altra cosa.
Pel que fa a les referències literàries, són importantíssimes, però no en elles mateixes, sinó com a obres bàsiques de la literatura universal. No parlem d'elitisme. L'únic que passa és que depèn de la competència literària de cadascú, de les lectures fetes. Aleshores,
pots sentir certes coses que altres persones no.
Vull dir: jo he llegit l'Odissea, i quan apareixen certs fragments, no puc evitar recordar la meva lectura, i això fa que conegui coses que algú que no l'ha llegit no coneix. Però no afecta la comprensió del film
El mateix passa amb "La senyora del gosset" de Chéjov, un conte dels meus preferits. És clar, jo no puc evitar pensar en la sensació que el conte em produeix a mi. Però si no l'has llegit, no passa res.
També et diré, però, que no és una pel·lícula per a algú sense sensibilitat a qui només li agradin les escenes d'acció, però, òbviament, no és el cas.
Us agradaria molt, a tu i a la Lluïsa.
Gran germana (cada dia més gran)

Elies ha dit...

Espero veure-la en un futur proper.
M'agrada molt el tarannà amb què fas les crítiques.
Un petó.

Anna Maria V. ha dit...

Fes-ho. Estic segura que t'agradarà. I moltes gràcies, Elies. Jo no sé què dir davant del teu recolzament incondicional.
Què faria jo sense el gran i sense el petit?
Anna

elisabet ha dit...

Tinc una relació "vital" amb aquest llibre, vull dir, ha format part de dues històries ben diferents, i molt lligades alhora, que han marcat gran part de la meva vida.
M'ha agradat moltíssim la teva forma d'explicar-ne la pel·lícula.
"Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic."

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Elisabet. M'encanta el nostre intercanvi. Pots estar segura que serè assidua del teu magnífic bloc.

sukkus ha dit...

Ei Anna,

bé, em va costar però dilluns nit vaig aconseguir acabar la crítica de The reader. Tot i que el resultat final de la crítica difereix bastant, crec que en el fons coincidim bastant a l'hora d'analitzar la pel.lícula, i són certes sensacions personals les que ens fan separar.
En el teu cas el detall de la literatura t'encanta, que parlin d'obres clàssiques que ehas llegit et provoca sensacions positives que et fan valorar encara més l'obra. A mi em va agradar com la literatura fa de fil conductor de l'amor entre els dos, especialment a la part final, quan estant separats, tornen a tenir "contacte" a través d'ella, però com no he llegit les obres que hi surten, doncs no disfruto especialment per elles.
En el meu cas, el vincle personal amb la pel.lícula és Alemanya i la societat alemanya, i personalment no penso que la reflexi amb massa èxit. Clar, que la peli sigui en anglès ja no ajuda massa, però tampoc la manera de fer dels dos protagonistes "foranis", ni molts diàlegs, ni com es condueix el judici, ni les reflexions que es fan sobre el sentiment de culpabilitat de la societat alemanya. Vaja, potser m'equivoco, però l'extrapolació que trec de la meva experiència de quasi quatre anys per allà en diferents etapes i la gent que conec, és que la pel.lícula no els representa com són realment. I aquesta sensació de no realitat, em molestava bastant mentre veia la pel.lícula, per més que la resta estigués força bé.
Això sí, en alguns moments el ritme se'm va fer massa lent i un xic pesat, i aquí sí que crec que no coincidim, perquè veig que et va agradar Billy Elliott, pel.lícula que personalment vaig trobar força soporífera.
Però com ja hem dit, ja està bé que de tant en tant diferim en certes opinions.
A part d'això, molt bona crítica, em va encantar quan la vaig llegir.

Salut

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Jordi, per les teves generoses paraules envers les meves crítiques.
Dit això, tens raó en la qüestió de la literatura. És clar, jo he llegit "L'Odissea"."La senyora del gosset" és un conte que m'encanta
i, és clar, tot això juga al meu favor.
També em va agradar que la literatura no faci solament de fil conductor de la història d'amor i d'amistat entre ells, com tu bé dius, sinó que també representa la inquietud per aprendre de la protagonista, perquè abans de conèixer-lo a ell i mentre era guardiana nazi, ja feia que li llegissin. Pel que fa a aquest tema, també em va entendrir molt que fos capaç de suportar la condemna per la vergonya de dir que no sabia llegir, la qual cosa indicava fins a quin punt valorava la literatura.
Segurament, en el tema de la societat alemanya, tens tota la raó. Em passes la mà per la cara perquè és una cosa que no conec. Realment, queda fatal que els llibres que ella llegeix a la presó, amb els quals aprèn, estiguin en anglès. Això és un anacronisme imperdonable que vaig oblidar-me de posar a la crítica.
L'única cosa que pot ser és que també ara la societat alemanya hagi canviat una mica en els darrers 10 o 15 anys, però no fins el punt que tu no la reconeguis. Aquesta falta de versemblança a mi em molesta molt.
De tota manera, el que jo valoro d'aquesta pel·li també és el to mesurat, calmat, de la narració. Els diàlegs, els silencis, tot això que ja saps que m'agrada tant.
A veure si aquest cap de setmana vaig al cine i podem continuar fent intercanvis.
Per cert, recordes que ens vam conèixer precisament parlant d'una pel·li alemanya, "La vida de los otros". Ja fa una pila de temps, eh?
Una abraçada,
Anna

Anònim ha dit...

Gracias Anna por la profunda crítica y los comentários posteriores que ha producido, estoy deseando que la estrenen aquí (algo que no siempre ocurre) para ir a verla, si no tendré que hacer una emigración cinéfila :)

Abrazos

Anna Maria V. ha dit...

Gracias, Alejandro. Hombre, supongo que la estrenarán, porque como ha sido oscarizada, tiene más o menos asegurada la asistencia de público.
Abrazos para ti también.

Anònim ha dit...

Avui és el primer que passejo per aquí. Bon post de The reader.
M´agrada que remarques el tema de la literatura, jo en dic dels llibres i la lectura. El tema del nazisme i la primera generació postnazisme, per mi és una subtrama.
Gràcies
Imma

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies a tu. Passeja per aquí sempre que vulguis. I estem d'acord, tal com he dit a la crítica. El tema del nazisme i del sentiment de la societat alemanya és secundari, serveix d'excusa i de teló de fons per justificar els esdeveniments relacionats amb això que tu dius, els llibres i la lectura.
Fins aviat.
Anna M.

Anònim ha dit...

anna: és que no me'n surto de penjar el meu comentari allà, no em deixa, o sigui que dic aquí.

1. Jo penso que del començament al final "the reader" va, globalment, d'una història d'amor immens (tant "com en les pel·lícules"!, vull dir pràcticament --i ben legíticament-- inversemblant: el noi (mickel) quan té relacions amb hanna(schmid-exguàrdia nazi que no se sap), fa i accepta cegament ell que ella li diu, es deixa dirigir de bon grat (jove, inexpert, enamorat), i ella tb s'hi dóna cegament com a únic leitmótiv que li entendreix la vida; alhora la tortura el seu passat i de fet a partir d'ell la rigidesa que ha adquirit el seu present: te'n vas adonar de com de fort s'emociona escoltant el cor de nens assajant, i també de com renta el noi l'últim dia que s'entenen, abans de fer-se-li fonedissa?: diria que és per purificar-lo d'haver passat per ella atès el seu passat (tu com ho veus?).
2. Penso que el caràcter bàsic de hanna schmid no descriu una "obediència mal entesa", com crec que he llegit que dius tu, sinó una disciplina militar rígida sense retop: figura que tenia 23 anys (a tot estirar: Auswitz, compto 1945) i era analfabeta, la seva única educació-ensinistrament havia estat a partir d'aquella feina: la feia cegament, tal com li era manat, i així doncs arribant fins al final. [Milers de persones actuaren així cegament: "sense veure-hi" (i ja no dic encegats) aleshores, enduts pel líder i una ideologia que els arravatava. --Que no actuem una mica així avui dia, quan ens quedem dinant tranquil·lament prou immunes a les guerres, etc.?: i aleshores no hi havia la possibilitat d'informar-se contrastadament i sí que molta més penúria econòmica (a l'Alemanya d'entreguerres). Hanna Schmid figura que s'havia fet dura (t'hi fixes que militarment fa la seva feina al tramvia, i es posa l'uniforme! : la kate winslet hi està, com ben dius, superba!) i que l'única cosa que l'entendreix ara és la relació amorosa amb el noi, i que li llegeixi, igual com abans ho havien fet les recluses, com en una guspira de tendresa (escollides per ella mateixa per a morir: que escabrós!, com a obligació sense retop (pq sinó no hi cabrien les noves! ("i què hauria fet vostè"?, pregunta ella mateixa al jutge, i l'altre òbviament no sap què dir).
3. He plorat amb ganes en el moment de sentir les gravacions del noi recitant el començament de l'Odissea ("O Musa...!"), Zivago, Tolstoi i tota la poètica restant. Per ells en concret i sobretot perquè com a recurs es tracta de la meva "amiga" "mise en abime", de la literatura dins de literatura (com en les capses de nines russes), amb l'efecte calidoscòpic corresponent. I ell l'estima tant que li ho re-recita tot i li ho envia per fer-li companyia: prefereix això que en tot cas atenuar-li la condemna adduint que no sabia llegir i escriure (jo ho veig així, com ho veus tu?).
4. Trobo propi tb d'un amor de pel·lícula el suïcidi final d'Anna Schmid quan el noi li diu que no li anirà a llegir, és a dir que han acabat, etc. Però ben coherent amb tota la resta.
5. I per últim, la víctima jueva que ara viu a Nova York, etc.: tu com ho veus? Jo penso que el film acorda òbviament amb els seus arguments, igual com queda que ho fa el protagonista, però que subliminalment es busca que el públic no ho tingui tan clar, pel luxe extrem en què figura que viu ara, etc. Igual com ha quedat perfectament clar que a Hanna Schmid LA VAN FORJAR, volgués que no, les condicions polítiques, socials, econòmiques, del moment que li va tocar viure, i per tant ens han posat subliminalment a favor seu.
(I una altra cosa: la mare ("Gertrude) de la filla del noi-advocat-Mickel, figura que és la companya de facultat pel roja-única noia a classe-tan eixerida (i que m'agrada tant com vesteix!), o no hi surt?)

En fi. Ha estat sublim. Perdona per la llargada i molts petons.

Lurdes

Anna Maria V. ha dit...

Estic d'acord amb tot. Aquest és el comentari que jo hauria fet, que no la crítica, que pretèn ser una cosa diferent i sobretot no desvetllar res al possible lector.
Quan dic obediència mal entesa vull dir de manera prou didàctica el mateix que penses tu. Ella, per ignorància, per analfabetisme, per la impossibilitat de fer res més, accepta l'obediència com una forma de comportament. De la mateixa manera que després treballa amb total entrega a l'autobús. El que passa és que ella sap (malgrat tot, perquè de tonta no ho és) que deixar cremar les recluses no està bé. Però per aquesta obediència cega contra la que no sap lluitar cau en el mateix que les seves companyes més malignes, les deixa morir.
Pel que fa al tema del nazisme, jo sostinc, i m'hi reitero, que és el teló de fons per explicar la història d'amor i el valor de la redempció a través de la cultura, de la literatura. Podria haver estat una altre moment històric i la trama hauria funcionat igual, però aquest resulta més punyent per a la societat alemanya. No hem d'oblidar que el film és l'adaptació d'una novel·la.
Jo crec que la mare de Gertrude sí que és la companya de facultat, però en el fons tant és.
Sí, hi ha la intenció d'obrir un cert debat en relació amb la idiosincràsia de la jueva de NY, per això dic jo a la crítica que les fronteres entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia, de vegades són molt febles.
A mi també em va agradar molt, la veritat.
I sembla que no discrepem. En què creies que ho faríem?

Anna Maria V. ha dit...

M'he oblidat de dir una cosa, que no recordo si ja he dit en algun altre comentari d'aquesta pel·lícula. A banda que em va entendrir molt el moment en què ella decideix aprendre a llegir, vaig trobar una falta de decòrum horrorosa (típica dels anglosaxons) que el conte de Chéjov estigui en anglès. La versemblança i l'estil aparentment acurat de la pel·lícula demanava, naturalment, que fos en alemany.
Tant mirar-se el melic aquests anglesos o tant considerar que el seu públic és burro... fan que certs detalls facin perdre punts a les coses.

LURDES ESTRUCH ha dit...

que jo justifico al 100% el comportament de Hanna Schmidt. pensava que tu no.
"ell nazisme, jo sostinc, i m'hi reitero, que és el teló de fons per explicar la història d'amor i el valor de la redempció a través de la cultura, de la literatura" : totlmnt d'acord. Però jo emfasitzo molt que la història és globalment una història d'amor intens "de pel·lícula", per tant poc versemblant, per tant tb s'hi avenen del tot actes poc versemblants com el suïcidi d'H.S. (entenent que ho fa pq l'exnoi la rebutja --en el plan d'abans).

Anna Maria V. ha dit...

Sí. Pel que fa a la història d'amor, és poc versemblant, però com totes les històries d'amor aquestes "de pel·lícula" que tu dius. Tanmateix, crec que comença a ser inversemblant quan ella ja és a la presó. No abans.
Mentre tenen relacions i mentre el noi presencia el judici, em sembla possible. Després, que aquest fet malmeti tota la vida del protagonista, ja no. El suïcidi, que lògicament es produeix a causa del rebuig, també té un vessant de por per part d'ella. Vull dir, no tenint-lo a ell, no sap com enfrontar-se novament amb la vida a l'exterior.