diumenge, 22 de febrer del 2009

LA DUDA


Amb una parella de protagonistes que envejaria el director més exigent, La duda és una pel·lícula que, a l’hora d’ésser valorada amb honestedat, exigeix parlar-ne des d’una òptica ambivalent, ja que ambivalents són les sensacions que suscita. I m’estic referint, bàsicament, a la seva qualitat cinematogràfica. L’afirmació no té res a veure amb la feina esplèndida que duen a terme Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman, ni amb la grata sorpresa que representa l’aparició de la tercera en discòrdia, la jove actriu Amy Adams, que se’n surt prou bé.

El director i guionista és John Patrick Shanley, que emprèn la tasca d’adaptar al cinema la seva exitosa obra teatral del mateix títol. No sembla que li hagi resultat fàcil, perquè queda clar que el film en paga un preu excessiu. L’estructura teatral és massa present i fa que el ritme narratiu de la pel·lícula sigui poc àgil i ple de desigualtats.


Ens topem amb escenes excessivament llargues, tal vegada bones per als escenaris, però reiteratives al cinema. Ens topem amb escenes supèrflues, que no permeten que la cadència de la narració flueixi amb normalitat. I ens topem, sobretot, amb la manca dels silencis, de les mirades, dels gestos, que a la gran pantalla i en primer pla poden dir més que mil paraules. En aquest sentit, La duda no supera la consideració de “mediocre”.


Però he parlat d’ambivalència i just és que n’expliqui el motiu. El concepte ve emparat pel tema que la pel·lícula tracta, per la reflexió que ens vol fer arribar, que em sembla prou interessant. Ambientada el 1964, un any després de l’assassinat del president John F. Kennedy, la història ens remet al món tancat, intolerant i fosc de l’Església catòlica. Una mare superiora d’un orde religiós on les monges van vestides com si visquessin al segle XVIII (més que monges, en realitat semblen les dones amish d’Único testigo), dirigeix l’escola on l’orde treballa amb una disciplina fèrria i sense concessions, sense espai per a la comprensió ni per al diàleg. Els nens la temen, i això és el que ella vol. És una autèntica dona de ferro. Així, quan es produeix un conflicte que li trenca els esquemes, farà tot el possible per solucionar-lo sense importar-li a qui afecta, refiant-se només del seu instint, mancada de proves, de seguretats.


Mentre ella es manté ferma com una roca, tothom, dins i fora de la pantalla, és ple de dubtes. I aquesta és la pretensió de l’autor, remetre’ns a l’acceptació de la incertesa que sovint ens trobem en les coses de la vida.


L’ambientació és bona i reprodueix molt encertadament el món clos d’una comunitat religiosa. L’ambient de la desconfiança, la rigidesa, la por i la repressió recalcitrants. Sempre he pensat que l’Església i les seves supersticions em subjuguen des del punt de vista literari i cinematogràfic. Aquí, aquesta fascinació també es produeix. És per això que no sé què aconsellar-vos.


Ben pensat i al preu que va el cinema, no sé si dir-vos que us espereu que la facin a la tele.

3 comentaris:

Elies ha dit...

Jo m'esperaré.
Gràcies per tornar a omplir el teu blog de contingut.
Un petó.
Elies

sukkus ha dit...

sort que has fet aquesta crítica, la veritat que era una pel.lícula que dubtava si anar a veure, però vist el poc temps que tinc, queda clar que de moment ho deixarem per un altre momentº. El què comentes és la sensació que m'havia donat el trailer, però la qualitat dels actors em feia dubtar d'anar-hi igualment. A veure si aviat ens tornes a deleitar amb una nova crítica.

Mireia Mora ha dit...

Jo ja vaig dir que no em feia gràcia, que m'esperava una sessió de tarda i sofà per veure-la, però que no pagava l'entrada (caríssima) dels nostres cinemes barcelonins...

I després de llegir-te (com sempre un plaer) crec que faig bé!