Haig de reconèixer que no puc ser imparcial a l’hora de jutjar una pel•lícula sobre Salvador Puig Antich. Ni jo ni ningú que visqués aquells moments. Per això el film ha aixecat tanta polèmica i per això Internet és ple de fòrums, pàgines i articles que el desqualifiquen. Jo era una adolescent de la primera volada, gairebé una nena encara, quan van assassinar en Salvador. Recordo molt bé les vagues a l’Institut, les assemblees. També recordo la buidor a l’estómac quan els fets van esdevenir irremeiables.
Però la meva vinculació amb la seva figura és molt més pròxima en el temps. Té a veure amb el treball de recerca de final de batxillerat de la meva filla. Ella, lluitadora i amb preocupacions polítiques i socials, va voler esbrinar tot el possible sobre el cas. Gairebé no hi havia bibliografia i la premsa de l’època podem imaginar què deia. La meva filla, tot i la seva joventut, va fer un autèntic treball de camp. Va visitar el lloc dels fets, va parlar amb els veïns, va fer fotos. El resultat va ser que, a casa meva, tots ens vam sentir terriblement implicats. I encara ho estem.
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula. A mi em sembla digna. Ja sé que és difícil reproduir els fets de manera que tothom se senti satisfet. Les ferides encara estan obertes. He llegit opinions que creuen que no respon a la realitat històrica, que els ideals del MIL estan tergiversats. Que es reflecteix un Puig Antich bon noi que, a causa de les males companyies, es va convertir en un lladre de bancs.
Jo no ho veig així. Potser precisament perquè no sóc imparcial, perquè estic mediatitzada, perquè jo sí que sé que no era un lladre de bancs, sinó un idealista tal vegada ingenu que va tenir mala sort. Un lluitador vilment executat per la darrera agonia de la tirania franquista.
La pel·lícula té una voluntat de contenció que em sembla imprescindible i un buscat aspecte de documental a la primera part. No cerca la llàgrima fàcil ni accentua els trets melodramàtics, tot i que la mitja hora final és d’una cruesa inevitable. Tampoc no pretén caure en la mitificació exacerbada, que segurament el mateix Salvador no hauria volgut. Està ben treballada i ben ambientada. Jo vaig recordar l’obscurantisme d’aquells anys nítidament.
A banda, el film esdevé un al•legat absolutament actual contra la pena de mort. Queda clar en observar les imatges que acompanyen els títols de crèdit del final de la pel·lícula: les presons de Bagdad, Guantánamo... La barbàrie institucionalitzada encara existeix a molts països del món. Allò que li va passar a Puig Antich, que algú li va arrencar la vida de la manera més esfereïdora, encara succeeix. Cada dia. No em sembla malament parlar-ne una vegada més.
Quan va acabar el treball, la meva filla va portar un ram de flors a la tomba d’en Salvador, amb el cor trencat per uns fets que havien passat quan ella ni tan sols era un somni. Jo avui, amb la gola seca, em vull permetre el luxe de mitificar-lo.
En el record per sempre, Salvador.
Però la meva vinculació amb la seva figura és molt més pròxima en el temps. Té a veure amb el treball de recerca de final de batxillerat de la meva filla. Ella, lluitadora i amb preocupacions polítiques i socials, va voler esbrinar tot el possible sobre el cas. Gairebé no hi havia bibliografia i la premsa de l’època podem imaginar què deia. La meva filla, tot i la seva joventut, va fer un autèntic treball de camp. Va visitar el lloc dels fets, va parlar amb els veïns, va fer fotos. El resultat va ser que, a casa meva, tots ens vam sentir terriblement implicats. I encara ho estem.
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula. A mi em sembla digna. Ja sé que és difícil reproduir els fets de manera que tothom se senti satisfet. Les ferides encara estan obertes. He llegit opinions que creuen que no respon a la realitat històrica, que els ideals del MIL estan tergiversats. Que es reflecteix un Puig Antich bon noi que, a causa de les males companyies, es va convertir en un lladre de bancs.
Jo no ho veig així. Potser precisament perquè no sóc imparcial, perquè estic mediatitzada, perquè jo sí que sé que no era un lladre de bancs, sinó un idealista tal vegada ingenu que va tenir mala sort. Un lluitador vilment executat per la darrera agonia de la tirania franquista.
La pel·lícula té una voluntat de contenció que em sembla imprescindible i un buscat aspecte de documental a la primera part. No cerca la llàgrima fàcil ni accentua els trets melodramàtics, tot i que la mitja hora final és d’una cruesa inevitable. Tampoc no pretén caure en la mitificació exacerbada, que segurament el mateix Salvador no hauria volgut. Està ben treballada i ben ambientada. Jo vaig recordar l’obscurantisme d’aquells anys nítidament.
A banda, el film esdevé un al•legat absolutament actual contra la pena de mort. Queda clar en observar les imatges que acompanyen els títols de crèdit del final de la pel·lícula: les presons de Bagdad, Guantánamo... La barbàrie institucionalitzada encara existeix a molts països del món. Allò que li va passar a Puig Antich, que algú li va arrencar la vida de la manera més esfereïdora, encara succeeix. Cada dia. No em sembla malament parlar-ne una vegada més.
Quan va acabar el treball, la meva filla va portar un ram de flors a la tomba d’en Salvador, amb el cor trencat per uns fets que havien passat quan ella ni tan sols era un somni. Jo avui, amb la gola seca, em vull permetre el luxe de mitificar-lo.
En el record per sempre, Salvador.
3 comentaris:
Fa una setmana que he vist Salvador (sort del videoclub) i t'haig de dir que fei molt temps que no ploraba como ho vaig fer (també ho vaig fer am Mi vida sin mi, que em va tocar la fibra sensible d'un manera inimaginable). Salvador va estudiar a l'ecola on jo treballava i vaig tenir a les mans la seva fitxa. Com pots imaginar, en na escola de frares no deien res bo d'ell. Pero em va estremir tocar aquella fotografia, i sentir que només va ser una víctima més del dictadors agònics. Mala sort, com dius. Però no deixa de ser terrible.
La pel.licula apart d'això em va agradar força, encara que jo també era una nena de 9 anys llavors, però com a la meva família hi ha un fort sentiment de justícia per part de l'avi matern, sempre m'he sentit més a prop dels desamparats i dels que pateixen
Un peto.
Vaja, li diré a la meva filla això de la fitxa d'en Salvador que has pogut tenir a les mans. Li farà il·lusió saber-ho, ella que se sent tan implicada en el tema. És horrorós pensar detingudamente en allò que va passar. Jo no puc suportar-ho bé; de fet pensava que no suportaria la pel·lícula.
Una abraçada,
Anna
Jo encara no havia nascut quan va passar això, havia sentit a parlar del cas però i vist algun reportatge. Fins i tot pels què no ho vam viure en directe la pel.lícula emociona, de fet diria que és l'única vegada que m'ha caigut una llàgrima al cine, perquè no sóc de plorar fàcil.
Per la resta coincideixo amb tú, a mi em va agradar molt i em remeto a la crítica que vaig fer en el seu dia al meu blog.
Publica un comentari a l'entrada