La caja Kovak

Estem davant d’un film d’intriga i misteri que no té altra pretensió que distreure el públic, sobretot el públic amant del gènere. Jo en sóc, d’amant del gènere, i per això vaig anar a veure “La caja Kovak”, amb la finalitat de descobrir què ens oferia el director mallorquí Daniel Monzón en aquesta seva tercera pel·lícula.

Realment, potser amb l’edat ha minvat la meva capacitat de sorprendre’m, o tal vegada és que ja he vist massa cinema. El cas és que la cinta comença bé. Enganxa l’espectador, que pensa il·lusionat que assistirà a una història sorprenent de veritat. En canvi, aviat perd força i esdevé previsible. Crec que la tensió s’hauria mantingut millor si la trama hagués trigat més temps a desvetllar-se, gairebé fins el darrer moment. I si l’haguessin descobert de mica en mica els protagonistes i no hagués estat explicada prematurament pel dolent de la pel·lícula. No és que sigui un producte desastrós, però no passa d’un divertiment més indicat per a una tarda televisiva de crispetes casolanes.

Sempre penso en Hitchcock quan veig pel·lícules com “La Caja Kovak”. En la seva capacitat de mantenir la intriga intacta fins el final. Jo encara pateixo com una bleda quan en Cary Grant i l’Ingrid Bergman estan a punt de ser descoberts a la bodega d’”Encadenados”, o quan en Raymond Burt (futur Perry Mason i Ironside) quasi mata al periodista tafaner de “La ventana indiscreta”. Per què això ara no passa mai? Per què tot es redueix a desenllaços esperats o a trames inversemblants com la de “The ring” o la de “Frágiles”?.

A banda d’aquestes reflexions, “La caja Kovak” té un bon repartiment, i l’encert de estar situada a l’illa de Mallorca, on contrasten la lluminositat i els paisatges increïbles amb la foscor de l’argument. Una mica en la línia que també havia seguit Hitchcock a l’escena més coneguda de “Con la muerte en los talones”, quan el pobre Roger Thornill, a qui els espies malvats confonen amb l’inexistent senyor Kaplan, és a punt de ser esquarterat sota el sol inclement per una avioneta fumigadora. “La Caja Kovak” també té una altra picada d’ullet, la reproducció de l’escena de l’autopista de la cinta de Stanley Donen, protagonitzada per Gregory Peck, “Arabesc”.

En fi, no vull desqualificar totalment “La caja Kovak”, però jo recomano que espereu que la tinguin al vostre vídeo-club.

Babel

No em resulta fàcil fer la crítica de “Babel”, perquè, per sentir que no em deixo res, hauria de ser massa extensa. Crec que és una pel·lícula de la qual se’n pot parlar molt. Per tant, exigirà de la meva part un important esforç de síntesi si no vull allargar-me massa ni tampoc desvetllar res que sigui significatiu.
Després d’”Amores perros” i “21 gramos”, Alejandro González Iñárritu ens ofereix aquesta tercera proposta, amb un guió escrit conjuntament amb Guillermo Arriaga. Novament presenta tres històries independents amb lligams diversos, que indaguen al voltant de les qüestions més transcendentals de la vida humana. Crec que aquesta estructura narrativa, que a “21 gramos” va aconseguir un punt àlgid de perfecció i lucidesa, ja ha de quedar exhaurida a “Babel”. A partir d’aquí, em sembla que és important que Iñárritu busqui noves vies d’expressió, perquè la repetició excessiva d’un recurs que funciona i que innova, pot acabar fulminant fins i tot els bons productes inicials.
Dit això, “Babel” és una pel•lícula remarcable. Les històries aquesta vegada estan localitzades en indrets absolutament allunyats: Marroc, Mèxic i Japó, relacionades entre si per l’atzar més absolut. Ja Woody Allen havia reflexionat sobre el tema de la “sort” a “Match Point”, i crec que aquí Iñárritu afegeix una volta de rosca. Un joc de nens pot esdevenir una tragèdia mundial. Iñárritu crítica explícitament la globalització. Un fet aïllat al desert marroquí pot desencadenar un incident internacional i incidir en les vides de persones que, aparentment, només tenen en comú habitar el mateix planeta.
Però només aparentment, perquè l’ésser humà (japonès, marroquí, mexicà o nord-americà) té moltes més coses en comú. Tothom pateix, tothom se sent sol, tothom té por. Aquest és el gran tema de la pel•lícula: la solitud, la incomunicació, la manca d’enteniment. La incomunicació a tots els nivells, també entre persones que s’estimen. Per això em sembla magnífica la metàfora del títol: Babel, el símbol bíblic que va separar els homes a causa de la divisió de les llengües imposada com a càstig per Déu. La pel•lícula, molt intel•ligentment, està filmada en les diverses llengües dels personatges (inclòs el llenguatge dels signes japonès, ja que la protagonista japonesa és sordmuda), amb la qual cosa el títol triat encara adquireix una significació més elaborada. Tot convergeix en una estructura circular que porta l’espectador a la catarsi, però que no és optimista. L’escletxa de llum esperançadora és molt prima. L’ésser humà no és dolent, però està espantat i és difícil que se’n surti a aquestes alçades i en aquestes circumstàncies.
El metratge és una mica llarg. Potser uns minuts menys s’haurien agraït. En canvi, la música (que puja increïblement de volum a la festa mexicana), la fotografia i les diferents tècniques de filmació utilitzades (16 mil•límetres a Marroc, 35 a Mèxic i al Japó unes lents que deformen la imatge), són un encert inqüestionable. La interpretació dels actors també em sembla digna de ser destacada, en especial en el cas de l’adolescent japonesa i dels nens marroquins, que em van semblar genials.
La catarsi no aconsegueix a “Babel” que hom surti de la sala compadint els protagonistes i pensant que allò no té res a veure amb ell. Tristament, la globalització també invalida la finalitat aristotèlica més important de la tragèdia. Assistim a una tragèdia, però no ens purifica ni ens uneix. Crec que l’espectador només té la possibilitat d’acceptar que allò que Iñárritu proposa pot malauradament correspondre a la realitat.
La “solitud” a “Babel” és molt més que una paraula o una imatge.

EL PERFUM

“El perfum” de Patrick Süskind és una de les novel•les més impactants de finals del segle XX. Un dels casos rars en què un gran èxit de públic no va lligat a la poca qualitat literària. Jo recordo la seva lectura com una experiència inoblidable, d’aquelles que et mantenen constantment en una contradicció insoluble: no pots parar de llegir, però lamentes anar tan de pressa perquè saps que el plaer intens, amb cada pàgina que passes, s’està extingint irremeiablement. Després, pots rellegir l’obra, segurament en pots extreure nous ensenyaments i matisos, però la força de la fascinació primigènia no tornarà mai.
Fa uns anys, un cineasta tan prestigiós com Stanley Kubrick va declarar que fer una adaptació cinematogràfica d’“El perfum” era gairebé impossible. Modestament, i només com a espectadora devoradora de cinema, jo també ho pensava. Com podria l’objectiu d’una càmera captar l’essència de la nostra sensació més etèria i efímera? Com podria una imatge atrapar la fragància, l’aroma, l’olor... allò que és el veritable protagonista de la novel•la? Segurament ja va ser un repte important aconseguir-ho amb la paraula, però mitjançant el llenguatge visual semblava una fita inabastable.
Afortunadament, Kubrick i jo ens equivocàvem, i el director alemany Tom Tykwer ho ha demostrat. “El perfum. Història d’un assassí” és un film de factura impecable, una recreació curosa i respectuosa de l’obra literària, una pel·lícula que s’agraeix en el panorama, massa sovint desolador, de les nostres cartelleres.
Tykwer resol els problemes amb diferents recursos. Utilitza una veu en off que em sembla imprescindible. Potser en alguns moments resulta estrany que sigui un narrador extern, omniscient, qui expliqui els sentiments tan íntims del protagonista, però no hi havia massa opcions. No crec que es pogués contemplar la possibilitat d’un narrador en primera persona, perquè restaria hermetisme i misteri a la figura de Grenouille, qualitats absolutament consubstancials al personatge. D’altra banda, el narrador de la novel•la també és un narrador omniscient en tercera persona. De manera que Tykwer no ha transgredit cap característica de l’original.
Un altre recurs són els primers plans i els jocs de càmera, de vegades molt ràpids; els freqüents plans del nas del protagonista, ensumant profundament; els seus records repetitius; i la fotografia, extremadament suggeridora. D’altra banda, cal destacar l’esplèndid treball de l’actor principal, Ben Whishaw, en un paper que de ben segur serà per sempre un dels més importants de la seva carrera.
Hi ha la voluntat expressa de mantenir una fidelitat absoluta a l’obra literària i crec que, exceptuant petits detalls que no desvirtuen el conjunt, certament s’aconsegueix. Süskind volia dir moltes coses sobre l’home amb la seva novel•la, encara que el protagonista fos un assassí, o precisament per això. Volia parlar de la solitud, de la marginació, de la incomprensió social, de la recerca incansable d’allò que desitgem. D’això també parla la pel·lícula. La seva llargària, quasi tres hores, no es nota en absolut. En cap moment avorreix ni decep. “El perfum”, malgrat ser una superproducció, no cau en la comercialitat, i posseeix el savoir faire dels bons films europeus. No vull ni pensar si l’haguessin fet els senyors de Hollywood.
L’encant afegit d’haver-se rodat a Barcelona, Girona, Figueres i Tarragona, i que “La fura dels baus” siguin els responsables de les escenes de complicada coreografia no deixen de ser un al·licient per anar a veure una pel·lícula que m’ha despertat, sense que pogués evitar-ho, la nostàlgia agredolça de les lectures passades.

FICCIÓ

Després d’haver obtingut un gran reconeixement de crítica i de públic amb “En la ciudad”, Cesc Gay va estrenar divendres la seva darrera pel•lícula, “Ficció”, un treball intimista i minuciós que parla de persones i de sentiments.
Vagi per endavant que la pel·lícula paga la pena i que té aspectes indubtablement remarcables. Ara bé, personalment, no m’ha deixat tan bon regust com “En la ciudad”. Aquesta vegada, Cesc Gay ha situat l’acció lluny de l’aglomeració urbana, al bell mig del paisatge incomparable de la Cerdanya. Tampoc no ha optat per una història coral: “Ficció” té només dos protagonistes principals i tres o quatre personatges que els envolten en segon pla. No vull dir que cap d’aquests dos fets representi un obstacle per a la seva qualitat. L’ambientació enmig de la natura, de la muntanya, de l’àmbit rural, és esplèndida i suggeridora, i el petit nombre de personatges, que callen més que no diuen, responen perfectament a la finalitat que Gay s’havia proposat i que sens dubte aconsegueix.
Per a mi allò que no acaba de funcionar és el caràcter tòpic de l’argument, que no vull desvetllar quan l’estrena és tan recent. “Ficció” és una bonica història d’amor i de renúncia, però es produeix segons tots els llocs comuns establerts i això li resta credibilitat i emoció. És curiós que els moments més colpidors de la pel·lícula no tinguin res a veure amb la trama principal, sinó amb les situacions i els sentiments dels personatges secundaris. Crec que Gay hauria arrodonit molt el film si hagués explorat de manera més aprofundida aquest vessant: la vida d’una dona malalta i lesbiana que es refugia a la muntanya (Carme Pla), les seves relacions d’amistat incondicional amb en Santi (Javier Cámara), el seu desig de ser pares, el personatge de la joveneta argentina instal•lada a Catalunya... ofereixen un horitzó de possibilitats humanes que a mi em sembla més interessant i engrescador que el típic enamorament passatger de la parella principal.
Dit això, és just reconèixer els mèrits de la pel·lícula: la tria del paisatge, la música absolutament esplèndida (amb Mahler al capdavant), la tècnica narrativa, mesurada i plena de matisos. Però, sobretot, la interpretació, increïble i superba. Tots els actors demostren un nivell que no sé com definir. Eduard Fernández no representa cap sorpresa (per a mi és, sens dubte, el millor actor de l’Estat espanyol a hores d’ara), però la rèplica de Montse Germán no es queda enrere. I el mateix podem dir de la resta, especialment d’un Javier Cámara que és capaç de brodar qualsevol paper que li posin al davant. Veure la feina que fan, en una difícil cinta on destaquen els silencis, els primers plans, la gestualitat callada i l’expressió muda del món interior, és un plaer.
Haig d’anotar una qüestió per a mi molt important. Vaig anar a veure, òbviament, la versió catalana de la pel•lícula. Em sembla que tothom que té l’empenta suficient per fer cinema en català, té també una responsabilitat indefugible. Els personatges de “Ficció” són gent amb formació, un guionista de cine i una violinista d’elit. Per tant, el registre col•loquial que inclou mots com “despedir-se”, “algo” o “vèrtig” està fora de lloc. En castellà no s’haurien utilitzat vulgarismes d’aquest tipus amb personatges com l’Àlex o la Mònica. Crec que en català tampoc no els hem de permetre. Hem de dir “acomiadar-se”, “alguna cosa” i “vertigen”, perquè, a més, és imprescindible per al decòrum. Cal reflexionar-hi seriosament.
Malgrat tot, Cesc Gay demostra ser un cineasta amb majúscules. M’agrada el joc metafòric (en el qual va inclòs el títol del film) entre la realitat vertadera i la ficció cinematogràfica. És un joc que acosta al públic la seva figura, com a guionista i com a director, i el converteix en un personatge més de la història que veiem a la pantalla. També serveix per dir-nos que, allò que veiem, és precisament la vida.
Que tothom vagi a veure “Ficció”. Les crítiques negatives que acabo de fer són des de l’admiració envers algú que s’entesta a parlar de l’ésser humà en aquest món materialista. Gràcies.

COPYING BEETHOVEN

“Copying Beethoven” no és una biografia. Que ningú no vagi al cinema esperant descobrir la vida i miracles del compositor des del naixement a la mort. La pel·lícula se centra únicament en els tres darrers anys de la seva vida, que serveixen de pretext a la directora (la polonesa Agnieszka Holland) per fer una reflexió profunda i intel•ligentíssima al voltant del sentit de l’art, de l’impuls creador i de la genialitat d’alguns homes que (sortosament per a tots nosaltres, pobres mortals) han passat de manera màgica per aquest món.
La suprema ironia de l’admirat Oscar Wilde: “Tot art és completament inútil” s’omple i es buida de sentit veient “Copying Beethoven”, i espero que tothom entengui què vull dir. L’art dóna sentit a la vida, és allò que ens fa humans, que connecta directament amb la nostra ànima. El genial músic exposa tota una teoria musical i artística al llarg de la pel•lícula, expressada mitjançant frases i símils d’una claredat indiscutible. Beethoven va perdre progressivament l’oïda fins que va arribar a la sordesa absoluta, però el seu geni creador (procedent de Déu, dels déus de l’Olimp o de qui sigui) no va deixar de cridar sens descans al costat de la seva orella. Les darreres peces de Beethoven van ser incompreses pel públic de l’època, coincidint amb la seva evolució imparable des del neoclassicisme a l’estètica romàntica. Però ell sabia molt bé quin camí havia de seguir.
La pel•lícula, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, em sembla bona, però tampoc no es tracta d’una obra mestra. Està ben ambientada, la fotografia és magnífica, però considero innecessària alguna escena massa inspirada en l’“Amadeus” de Milos Forman. Ara bé, el treball dels actors resulta impressionant. Diane Kruger ho fa molt bé, i cal destacar sobretot la feina d’Ed Harris, incommensurable. Harris sempre m’ha agradat (ara em ve al cap la seva esplèndida interpretació del suïcida malalt de la SIDA a “Las Horas”, per exemple), però sens dubte el paper de Beethoven és la perla de la seva carrera.
Pocs actors poden representar amb el seu carisma i el seu domini moments tan àlgids com el de la interpretació de la novena simfonia. L’escena és increïble, amb un crescendo emotiu que dura força minuts, però que passa en un sospir i que em va omplir els ulls de llàgrimes. La música converteix el cinema en l’antesala del cel. Quina meravella!
Necessitem més pel•lícules com “Copying Beethoven”, encara que el rigor històric no sigui una de les seves virtuts des del punt de vista biogràfic. Aquesta circumstància és irrellevant, perquè el film té un sentit profund a banda de qualsevol consideració històrica. I la consciència col•lectiva d’aquest sentit és el que tots nosaltres hauríem de recuperar.
Que cap amant de la música no se la perdi, si us plau.

SCOOP

Sé perfectament, i en conec alguns, que Woody Allen té detractors. Per a mi, és un fet sorprenent. Perquè jo no he pogut deixar d’admirar-lo des que, quan tenia tretze o catorze anys, el vaig descobrir de casualitat en un cinema de barri. Era una sala antiga i una mica bruta, d’aquelles que projectaven dues pel•lícules en sessió contínua, la “bona” i la “dolenta”. No cal dir que la d’en Woody, aleshores un perfecte desconegut, era la “dolenta”. La meva amiga i jo vam quedar irremeiablement enganxades al seu encant, i encara ho estem. Està clar que he oblidat totalment quina era la “peli bona”. En canvi, “Toma el dinero y corre” ha esdevingut per sempre més una de les comèdies de la meva vida.
Això no vol dir, però, que Woody Allen tingui “patent de cors” per fer qualsevol cosa. Algunes de les seves emulacions de Bergman (posem per cas “September”) més val oblidar-les. Sigui com sigui, cada tardor espero amb delit el corresponent lliurament del seu geni insubstituïble.
Ahir vaig anar a veure “Scoop”. Havia estat treballant tot el dia i necessitava una desconnexió urgent. Infal•lible. La pel•lícula és un divertimento en el més pur estil de l’Allen de sempre, personalíssim i enginyós.
La trama, que se situa entre “Misterioso asesinato en Manhattan” i “La maldición del escorpión de jade”, reflecteix un cop més les preferències cinematogràfiques d’en Woody: el cinema negre, els films policíacs clàssics, les referències a la màgia, els arguments d’intriga. Això és “Scoop”, una comèdia romàntica de suspens, amb elements misteriosos, assassinats i aparicions sobrenaturals. No falta tampoc un petit homenatge a Hitchcock (alguns dels recursos que utilitza recorden inevitablement un film tan antològic com “Encadenados”) i al Bergman d’“El séptimo sello”.
Ambientada a Londres, escenari dels crims de Jack l’esbudellador, tracta d’un altre assassí en sèrie, que deixa sempre una carta del Tarot al costat de les víctimes. La protagonista, una aspirant a periodista prou agosarada, s’encarregarà de desemmascarar-lo amb l’ajut del mag Splendini, encarnat per Allen. “Scoop” no és més que això, una història divertida, però està plena dels comentaris àcids i intel•ligents del cineasta, de la seva formació humanística, de la seva penetrant percepció de la realitat actual. Ningú com ell és capaç de riure de les coses que li importen. Les seves manifestacions al voltant de la religió o dels jueus no tenen comparació.
En la línia de “Match Point”, Allen substitueix la música de jazz per la música clàssica. En aquest cas trobem Tchaikowscky, Strauss i els més coneguts fragments del fantàstic Peer Gynt d’Edvard Grieg. La fotografia també és esplèndida i no apareix l’ús dels plànols seqüència tan presents en d’altres de les seves pel•lícules.
Existeixen clarament diferenciades dues línies en la cinematografia de Woody Allen. Una transcendent i filosòfica i una altra que es basa en l’humor pur per projectar les seves manies i parlar de les coses que el fan sentir bé. “Scoop” pertany al segon grup, però no per això deixa de tenir una dimensió profunda que reflexiona al voltant de la conducta humana i del joc entre aparença i realitat. Recomano a tothom que hi vagi i es diverteixi. És un regal que tots podem fer-nos a nosaltres mateixos.
Ai, què faríem sense vostè, senyor Allen!

ALATRISTE

Jo he llegit les novel·les d’Alatriste. M’han servit d’esbarjo, de simple passatemps per relaxar el meu cap de tant d’estudi i de tanta literatura amb majúscules. També haig de confessar que va haver un temps en què vaig confiar en el talent de Pérez-Reverte per superar la fase inicial de dedicació a la literatura comercial i per aprofitar les seves aptituds en coses menys banals. De tota manera, no renego d’haver-m’ho passat molt bé amb El club Dumas o amb La tabla de Flandes. Sóc afeccionada a la novel·la negra i aquests dos títols reunien una certa pàtina cultural amb les dosis de misteri i d’originalitat necessàries per resultar (si més no per a mi) suficientment atractives. Després les coses han anat per uns altres camins i, malgrat el sorprenent nomenament del senyor Pérez-Reverte com a membre de la Real Academia, les seves darreres novel·les ja no em semblen interessants en absolut.
El cas d’Alatriste era, en el seu moment, una mica sui generis. Quan hom s’enfrontava a les seves aventures, calia abstraure’s de l’exaltació nacionalista espanyola de l’imperi “donde nunca se pone el sol” i llegir entre línies la crítica i la desesperança (que també n’hi havia) al voltant de la ineptitud de la corona, la corrupció àulica i la crueltat de la Inquisició. Pérez-Reverte va voler confegir una sèrie èpica sobre l’Espanya en crisi del XVII, vista des del bàndol dels qui tenien més a perdre, i va assolir un èxit de vendes sense precedents. Només era qüestió de temps que se’n fes una pel·lícula.
El film és absolutament decebedor, sense pal·liatius. I sap greu, perquè tret de l’Ariadna Gil, que recita el teatre clàssic castellà tan malament com pot, els actors estan molt bé, sobretot l’Eduard Fernández, sempre genial. L’elecció de Blanca Portillo en el paper masculí de l’inquisidor Bocanegra és una curiosa sorpresa i Juan Echanove broda la recreació de Quevedo. El protagonista, Viggo Mortensen, físicament dóna el paper, però hauria estat una sàvia decisió doblar-lo, perquè el seu accent estranger, malgrat els esforços i la bona voluntat que hi posa, converteixen la seva entonació en una mena de veu d’ultratomba absolutament fora de lloc. Més que un soldat bregat en duríssimes batalles sembla un zombi extret d’una pel·lícula de John Carpenter.
Alatriste és una producció cara, amb pretensions. Lògicament, es nota. L’ambientació, la fotografia, els decorats, els vestuaris, la música. Tot això funciona. El fracàs rau en dues deficiències bàsiques.
La primera, la inexistència del guió, que pretén unificar les cinc novel·les, i acaba convertint-se en una mena de successió de fets inconnexa i absurda. Hi ha personatges molt mal explicats, com el del Conde de Guadalmedina, encarnat per un Eduardo Noriega que ni amb el seu encant personal aconsegueix salvar-lo. El metratge és excessiu i no hi ha cap situació ni cap diàleg que treguin l’espectador d’una somnolència que obliga a consultar el rellotge periòdicament.
La segona mancança (per a mi la principal) té a veure amb el to narratiu i el tarannà de la versió cinematogràfica, que obvia totalment el mèrit més gran de la literària. Si alguna cosa fa bé Pérez-Reverte és crear un llenguatge personalíssim que posa al servei de la ironia, el sarcasme i la comicitat més àcides. Això no apareix a la pel·lícula, i és el millor de les novel•les. Sense un cert humor, una fina ironia i sense saber riure d’ells mateixos, els personatges d’Alatriste semblen titelles en un escenari buit de contingut i encant. On són les picades d’ullet sobre Quevedo, Cervantes, Góngora, Velázquez? On la malignitat a prova de bomba d’Angélica de Alquézar? I la narració en primera persona d’Íñigo Balboa, amb els seus comentaris d’esmolada intel·ligència? Tal vegada aquest tret s’hauria d’haver mantingut. Si la veu en off del noi hagués estat present des del principi, possiblement el conjunt hauria millorat.
En fi, diners mal gastats. Una ocasió perduda de fer bé una pel•lícula que molta gent esperava. Em pregunto com Arturo Pérez-Reverte ha pogut donar el vistiplau a un film que desvirtua de manera tan barroera l’esperit de la seva obra.