Neix (i hi col·laboro) EL CINÈFIL, una nova publicació de cinema en català

Estic molt contenta de tornar avui al meu bloc de cine, el meu primer bloc. L'any 2015 va quedar en blanc, el pobre, per excés de feina en altres àmbits. No és possible abastar tot el que ens agradaria. Tanmateix, avui sóc aquí de nou per anunciar-vos un esdeveniment que em fa moltíssima il·lusió.

Ha nascut El Cinèfil, una revista en xarxa en català que vol ocupar un lloc important que fins ara, en la nostra llengua, no existia. Es tracta d'un espai de comunicació i d'informació acurada, seriosa, detallada i totalment actualitzada al volant del cinema i de les sèries de televisió. 

La Revista debuta avui, 1 d'abril, i ha crescut a l'aixopluc d'un grup de gent amb iniciativa, amb ganes de fer coses, treballadora i molt preparada. Entre ells, JR Armadàs, periodista, editor, un dels responsables del Festival Sant Cugat Fantàstic i del Festival de novel·la negra Sang Cugat. 

JR Armadàs em va demanar si volia col·laborar amb El Cinèfil, coneixent els meus antecedents  en aquest àmbit, el meu amor pel setè art i la meva declarada i incurable sèrieaddicció. Malgrat la feinada que sempre tinc, no m'hi vaig poder resistir. La idea és que escrigui un article d'opinió mensual sobre cine, sèries i dones (però no en un sentit femení típic i tòpic, òbviament), sinó des de punts de vista innovadors, interessants, reivindicatius i "canyeros". Per tal que m'entengueu, el meu primer article, titulat El problema més antic del món, toca el tema de l'avortament. 

Em van demanar que busqués un títol per a la meva secció. I no em va costar gaire. He decidit anomenar-la "El crit de l`òliba", que és el  nom d'una novel·la de l'admirada Patricia Highsmith. Per què aquesta tria, a banda de la referència a la gran autora? Doncs perquè la paraula "crit" ja indica quelcom vinculat a la reivindicació, a voler dir alguna cosa amb veu ben forta. I perquè l'òliba és un animal amb un gran simbolisme (llegir aquí un article que vaig escriure tractant la qüestió) que m'agrada molt. 

Us enllaço aquí el primer número d'El cinèfil i aquí directament el meu article.

I us copio íntegre el text del Comunicat a la premsa per tal que veieu en tota la seva amplitud el significat i la voluntat amb que El cinèfil ha nascut.

Espero que ens seguiu, que us interessi i que us agradi. Moltíssimes gràcies i contentíssima del nostre retrobament. 

       

NOTA DE PREMSA

Actualitat, crítica, reportatge, opinió, fotoperiodisme, entrevista, humor gràfic són només alguns dels molts continguts que oferirà aquesta revista que cada dia s’actualitzarà amb nous articles i notícies. Desitgem de tot cor que aquest sigui el principi d’una bonica amistat. Una amistat que podeu començar ara mateix seguint El Cinèfil i recomanant-lo a través de les seves diverses personalitats a la xarxa...  

El Cinèfil s’estrena amb un equip format per més de 25 persones entre periodistes i col·laboradors que escriuran diàriament sobre diversos àmbits relacionats amb el cinema. Parlar de cinema avui en dia no és només tractar l’actualitat sobre les pel·lícules que arriben a les sales. No es pot deixar de banda l’àmplia oferta que passa per la televisió ja sigui en forma de sèries o de documentals de producció nacional o internacional. A més, Catalunya és un territori on les activitats relacionades amb el cinema són abundants i diverses. Al llarg de l’any i hi ha més de 40 festivals, mostres o cicles de cine que fan que els amants del setè art puguin anar molt més enllà de la projecció comercial de les darreres novetats de Hollywood. Un dels objectius d’El Cinèfil és ser un altaveu d’aquest univers per informar i recomanar tots els esdeveniments relacionats amb pel·lícules, curtmetratges, documentals i sèries que hi ha al país.             

Avui, 1 d’abril, obre portes El cinèfil una revista nascuda a la xarxa que utilitzarà la llengua catalana com a llengua vehicular. L’objectiu és ser un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Malgrat som amants del paper, en ple segle XXI té tot el sentit del món que una iniciativa periodística com aquesta neixi a internet i és per això que El Cinèfil serà una revista de cinema en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web que servirà de suport per la gran majoria de continguts, també aprofitarem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I en català perquè, lamentablement, el nombre de publicacions dedicades al cinema que es fan en aquesta llengua són més aviat escasses.

Neix ‘El cinèfil’, un nou mitjà de comunicació sobre cinema en llengua catalana 

Tots volem el millor per a ella

Després de rodar, l’any 2010, Tres dies en família, guanyadora del Goya a la millor direcció novella, la directora catalana Mar Coll se enfronta al seu segon llargmetratge, Tots volem el millor per a ella, una cinta destacable, intel·ligent i molt ben interpretada, que no pot deixar indiferent l’espectador. 

La pel·lícula va aconseguir afectar-me bastant, la qual cosa indica que la directora va reeixir en el seu propòsit. Des d’un realisme costumista i proper, però aclaparador, Tots volem el millor per a ella reflecteix el drama d’Eugènia, una advocada de prestigi que es troba en plena recuperació després d’un greu accident de cotxe que quasi li costa la vida. L'accident no apareix en la ficció. Ens situem un any després. Un cop superada la fase crítica, els traumatismes han deixat al personatge amb importants seqüeles físiques, sensorials i psicològiques.

Aquest plantejament em va evocar inevitablement una cinta que a mi m’agrada molt. Em refereixo a la pel·lícula protagonitzada per Harrison Ford, A propòsit de Henry. En els dos casos, els protagonistes tenen molts problemes per tornar a ser qui eren: recuperar la parla, reintegrar-se a la vida social i laboral, arribar a desenvolupar les seves antigues capacitats. Tanmateix, i malgrat els punts en comú, ambdues històries divergeixen diametralment. Allò que en l’americana servia per reconstruir, per recuperar, per tornar als orígens, en la catalana serveix per alliberar, per fer un salt endavant, per arriscar-se.

 

  

Intuïm que la protagonista, una Nora Navas que consuma una interpretació absolutament magistral, era una advocada competent, una dona brillant amb futur, bona situació econòmica, un marit comme il faut, una casa bonica i una família tan complicada com qualsevol altra (un pare, una germana casada i amb un fill que assumeix el rol de matriarca, i una germana soltera una mica excèntrica). També intuïm que Eugènia no era feliç i que l’accident, juntament amb el retrobament amb la seva millor amiga de joventut (una argentina bohèmia i sense lligams), l’abocaran a una reflexió profunda al voltant de la seva vida, una reflexió que marcarà definitivament les seves decisions.  

El film planteja dicotomies, disjuntives, riscos. Però Eugènia conclou que es poden fer altres coses, que es pot canviar, que es pot improvisar. Que podem deslliurar-nos de les cadenes d'una societat que ens encotilla i ens exigeix un comportament preestablert, estereotipat, indefugible. Diguin el que diguin la matriarca, el pare, el marit comme il faut, fins i tot la germana excèntrica...

En aparença, la desinhibició provocada per les seqüeles de l’accident justifiquen l’actitud de la nova Eugènia, però aquesta interpretació és només la convencional, la políticament correcta. La del públic que, assegut a la butaca, no pot (o no vol) veure més enllà del que sembla evident. En contrapartida, si hom es planteja amb sinceritat, encara que sigui una sinceritat dolorosa i feridora, allò que li està passant al personatge, s’adonarà que tot plegat és una manera duríssima de reflectir la nostra deriva, individual i col·lectiva, en una societat que ens obliga i aliena.

 

 

Benvolguts cinèfils, si aquest és el cinema català que s'està fent ara mateix, benvingut sigui. Us recomano la pel·lícula. Us farà pensar, cosa que sempre és altament positiva.             

     

Fill de Caín

La darrera pel·lícula de Jesús Monllaó, Fill de Caín, és un thriller psicològic, amb una bona posada en escena, que explota un motiu prou rendible dins l’univers dels crim i del suspens: la psicopatia i la maldat en un nen. Tots coneixem altres films que es detenen en aquest tema: El bon fill, La profecia, Lilith, The ring... i és que no hi ha res pitjor que comprovar que el model d’innocència per antonomàsia, una criatura, també pot ser un despietat assassí. Amb tot, no us vull desvetllar el final. A Fill de Caín res no és el que sembla. Per tant, haureu de veure la pel·lícula per poder esbrinar si la premissa del nen psicòpata es compleix o no.  

No és que tinguem entre mans una cinta perfecta ni d’enorme categoria. En certa manera, si hem llegit prou i hem vist prou cine, podem endevinar moltes coses. Tanmateix, és extremadament distreta i, al meu entendre, té una gran virtut: contribueix a la normalització del cinema català. Fer tot tipus de pel·lícules, tocar totes les tecles, acostar-nos a la variada i heterogènia oferta del cine de qualsevol país... és un tret significatiu. Amb Fill de Caín això sens dubte s’aconsegueix. 

Voldria destacar sobretot el paper dels actors. José Coronado, com el bon vi, ha vist créixer els seus registres amb el temps. Ara mateix, m’agrada molt. Maria Molins ja va demostrar a El bosc que és una actriu de cap a peus, capaç de representar papers molt diversos. I què dir de Julio Manrique? Sense comentaris. D’altra banda, els “nens” també resulten prou creïbles. En conjunt, una destacable feina d’interpretació. 

M’ha agradat la versemblança que amara la pel·lícula, que passa per l’ús indistint del català i del castellà. Com a la realitat. Abans d’entrar a la sala, em preocupava haver de veure Coronado doblat. Tenia por que no em resultés creïble i que m’amargués la tarda de cinema. Però els responsables no ho han fet. Els felicito. Ell s’expressa en castellà (com gran part dels habitants de Catalunya) i també ho fa algun altre personatge (el metre d’escacs, que és anglosaxó i barreja anglès, castellà i català). Tanmateix, la majoria parla català, excepte en algunes interaccions creuades. Tot plegat un encert en nom del decòrum. Una mimesi perfecta amb allò que realment vivim. 

Jo aniria a veure-la, cinèfils, sobretot si sou amants del thriller. Una pel·lícula molt digna. Molt millor que algunes propostes de misteri i de crims que ens arriben de fora i que a hores d’ara acostumen a ser extremadament previsibles. 

El bosc

El bosc, la recentment estrenada pel·lícula del director barceloní Óscar Aibar (1967), representa una nova incursió de factura catalana en un gènere tan poc conreat a casa nostra com la ciència-ficció. Està basada en un relat homònim d’Albert Sánchez Piñol inclòs dins del recull ‘Les edats d’or’, de 2001. L’acció té lloc, en plena Guerra Civil espanyola, en un mas rural del Matarranya. La família que l’habita oculta des de fa generacions un secret ancestral. En un petit bosquet proper a la casa, hi apareixen dos cops l’any (la nit de Sant Blai i la de Sant Llorenç) unes misteriores llums. La família sap que les llums són la porta de comunicació amb un altre món. Per això mai no s’hi han d’acostar.

El moment temporal en què es desenvolupa la història crida força l’atenció. Sembla oposar-se a allò que hom espera trobar, a priori, en un relat de ciència-ficció. Que uns extraterrestres apareguin en l’Espanya de fa més de setanta anys resulta, com a mínim, curiós. El tractament absolutament realista de les circumstàncies històriques (el paper dels anarquistes, els enfrontaments entre els habitants del poble, l’arribada de les Brigades Internacionals, la fam, la misèria, l’esperança de guanyar la guerra, la derrota dels republicans) contrasta fortament amb l’aparició del fantàstic i d’un dels motius més típics del gènere, l’existència d’éssers intel·ligents d’un altre món.

La tria cronològica sembla encertada si parem esment en el tema principal, subjacent, que amara el relat. El bosc és un al·legat pacifista, una crida a l’enteniment entre germans. Germans del mateix univers o germans d’un altre. Germans de diferents ideologies. Res no ens ha de menar a la violència, cosa que, d’altra banda, no és fàcil d’evitar. Des d’aquest punt de vista, el plantejament d’El bosc m’ha semblat molt interessant. No m’ho ha semblat tant el sempitern i tendenciós posicionament 'anarquistes versus comunistes'. Els brigadistes internacionals tan bons, una mena d’àngels salvadors, i els anarquistes del poble tan dolents, uns dimoniots sense escrúpols. M’ha molestat el tòpic, per més que estigui vinculat a un aspecte de la trama que té a veure amb una obsessió amorosa.

La cinta posseeix moltes virtuts, entre les quals destaca l’esplèndida interpretació dels actors, encapçalats per Maria Molins, la veritable protagonista. L’ambientació i el propòsit de versemblança -amb la fluida utilització del dialecte del Matarranya- els he trobat genials. Tanmateix, diria que la pel·lícula està mancada d’agilitat. El ritme és fluctuant i no conserva la tensió ni l’interès de manera homogènia.

Com que no he llegit el relat de Sánchez Piñol, no puc assegurar la fidelitat de l’adaptació. Però hi ha un punt de la història que, per a mi, trontolla. No té cap sentit que el protagonista, per escapar dels anarquistes que el persegueixen, decideixi penetrar en les estranyes llums del bosquet. Li han prohibit tota la vida i sempre ha cregut que, si algú hi entra, no podrà tornar. Per tant, la seva decisió (quan en podria haver pres d’altres molt més raonables, com refugiar-se en la zona nacional, molt propera) està agafada pels pèls. Atès que aquest fet és cabdal, perquè representa el motor de tota la història... no puc dir que m’hagi acabat de funcionar. Ha estat com introduir la ciència-ficció amb calçador.

Dit això, m’han encantat els detalls fantàstics. Els aliments procedents de l’altre món, el nom que el personatge atorga als seus habitants: "besugots" (que indefectiblement ens recorden els "granotots" de La pell freda, univers propi d’en Sánchez Piñol, sens dubte) i el desenllaç final, molt suggeridor. El personatge de Dora és totalment conseqüent i accepta el "besugot" a casa (un ésser d’un altre univers i amb una altra ideologia) en nom de l’agraïment, la concòrdia i la justícia.

En qualsevol cas, El bosc paga la pena. I, per descomptat, celebro enormement que la ciència-ficció produeixi cada cop més obres dignes a casa nostra i en català.