A Roma amb amor

Tot aprofitant que a molts països d’Europa les institucions continuen recolzant-lo amb aportacions econòmiques i facilitats de tota mena, Woody Allen no deixa de fer excursions anuals arreu del continent. Després de Londres, Barcelona i París (sense oblidar el pas per Venècia a Tots diuen I Love you), enguany ens ha fet arribar el seu homenatge a la ciutat eterna. Això és, en  primera instància, A Roma amb amor, un magnífic i plàstic passeig, ple de bellesa, pels monuments, jardins i carrers de Roma. El mateix títol, de doble interpretació, ens ho indica. A Roma amb amor perquè és una comèdia de tall essencialment romàntic. També A Roma amb amor perquè aquesta és la dedicatòria que ofereix a la ciutat el director novaiorquès.  

Sens dubte, la cinta és un títol menor dins la filmografia de Woody Allen. No tornarem a qüestionar (no condueix a res i ja ho hem fet en massa ocasions) la necessitat de treure una pel·lícula per any. Ell ho vol així i no el farem canviar. I què voleu que us digui? Doncs que benvingut sigui. Al cap i a la fi, com també hem comentat repetidament, fins i tot els seus pitjors films són molt millors que la mitjana actual. Amb tot, s’ha de tenir clar. A Roma amb amor és un producte senzill i lleuger que, bàsicament, aconsegueix que el públic passi una bona estona.

 

Dit això, he de reconèixer que jo he rigut de valent. Allen sempre és Allen i els seus diàlegs estan farcits de guspires inspiradíssimes que, en elles mateixes, ja justifiquen el film. Una trama i un repartiment corals, de vides encreuades i amb algun dels elements metacinematogràfics i fantàstics típics del director (en aquest cas es tracta del personatge d’Alec Baldwin fent de “Pepito Grillo”), ens aboquen a meditar sobre qüestions importants de la naturalesa humana. L’enamorament, la recerca de la felicitat, la fidelitat, la sinceritat, el sexe, les aparences socials.

El tema principal de la pel·lícula, tot i estar tractat de manera humorística, no és intranscendent. Allen  planteja una qüestió que acompanya (i tortura) l’home des que és home i que, endemés, es troba molt magnificada en la nostra societat actual, buida de valors. Estic parlant de la “fama”. La fascinació per la fama planeja al llarg de la trama i es fa present en gairebé totes les històries: l’actriu egoista i pagada d’ella mateixa que cerca l’èxit a tota costa; la recent casada que es deixa seduir per un actor de moda d’allò més caspós; la surrealista incursió en el món de l’òpera del consogre d’Allen; el mateix paper d’Allen, que no para de buscar fórmules per triomfar, per esbojarrades que siguin. Però, sobretot, el tema excel·leix amb la història d’un ésser anònim, interpretat esplèndidament per Roberto Benigni, que de la nit al dia esdevé extraordinàriament famós. La metàfora i el paral·lelisme amb el món que ens envolta és reeixida i brutal.

 

 

Cada cas es resoldrà de manera diferent, però Allen -sempre intel·ligent, sempre preclar- ja ens haurà endegat allò que volia. Els diners i la popularitat ajuden a viure bé, però la fama és efímera. Vivim en un món d’aparences, en una societat malalta i absurda on tots plegats ens deixem enlluernar fàcilment per miratges passatgers i fal·laços. Potser seria bo que comprenguéssim que els valors importants són d’un altre tipus.  

A la pel·lícula no hi poden faltar alguns dels elements constants en tota l’obra d'Allen. Així, la mort, la hipocondria i la por a la vellesa també hi són presents. Els actors estan, com gairebé sempre que treballen amb el geni, en estat de gràcia. I vull destacar una Penélope Cruz que, per a què negar-ho, m’ha semblat genial en el seu paper de prostituta. D'altra banda, si més no pel que fa a mi, sempre és un gran al·licient que en Woody formi part del repartiment. Tret d'algunes excepcions, com per exemple Match Point, sempre m'agraden molt més les pel·lícules on ell hi surt.       

I res més, cinèfils. Ja em donareu les vostres opinions. Jo vaig sortir de la sala ben contenta. La tardor a Barcelona ens fa arribar l’estrena del meu ídol. Per a mi, perfecte. I espero de tot cor que duri molts anys. 

Vicky Cristina Barcelona

La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.

En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.

En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?

A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.

Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.

M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.

També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.

ELEGY

No he llegit la novel·la de Philip Roth, L’animal moribund, en la qual està basada Elegy. Tampoc no he vist ni sentit cap de les entrevistes que Isabel Coixet ha concedit als mitjans de comunicació durant el període de promoció del film. Puc assegurar que ahir vaig anar al cinema amb la mentalitat absolutament verge respecte a allò que anava a presenciar. I, després de fer-ho, he decidit confegir aquesta crítica amb el mateix esperit. No penso documentar-me, no penso passejar-me per Internet a la recerca d’una informació que complementi (com d’altra banda correspon a una tasca mínimament rigorosa) el meu coneixement al voltant de la pel·lícula.

Em vull enfrontar a l’anàlisi d’Elegy nua de prejudicis aliens a mi mateixa. És allò que l’art de vegades, només de vegades, es mereix. Perquè un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència. Des del trencament de l’automatisme perceptiu que massa sovint ens atrapa en idees preconcebudes. Elegy és un cinema pur, fet de silencis. D’imatges sense paraules que ho diuen tot. De diàlegs extremadament curosos que no fan cap concessió a la banalitat. De primers plans antològics.

Però, per damunt de tot, sento que haig de cercar la nuesa mental perquè no vull creure que la primera lectura que admet el film n’és la principal. No vull caure en el parany de pensar que es tracta d’una reflexió més al voltant de les relacions amoroses entre un professor prestigiós i la seva alumna, bonica i jove. O que s’ocupa de les massa repetides males relacions entre un pare carismàtic i un fill que se sent abandonat.

Elegy no és res d’això. Ni tan sols és un film sobre la por al compromís o la por a les convencions socials. Elegy va de la vellesa, del pas del temps, de la dificultat d’acostumar-nos a ser joves per dintre i vells per fora. Elegy va de la bellesa i de la seva fragilitat extrema, de l’efímer de la vida, de com n’és de relatiu tot el que ens envolta. No sé si aquesta era la reflexió de Philip Roth, però certament és la d’Isabel Coixet. Si més no, des del meu voluntari i difícil exercici de nuesa mental, n'és la meva. Suposo que respectable, com totes.

Vellesa i bellesa, joc de paraules enganyós i cruel. Com la vida, com la feblesa humana.

No vaig quedar enganxada a la cadira amb un nus a la gola com després de veure La vida secreta de les paraules, perquè de vegades hi ha moments irrepetibles. Però ningú no pot negar el talent de Coixet ni la seva capacitat de fer-nos sentir persones. I, és clar, amb un Ben Kingsley que se sortia de la pantalla, va haver moments que Elegy va ratllar la perfecció.