La ciència-ficció és un gènere
molt delicat. Per tal que funcioni, la seva coherència interna ha de ser
exquisida. Si no és així, el públic amb una mínima capacitat crítica se sent
ràpidament estafat, amb la sensació que el volen fer combregar amb rodes de
molí. Aquest és un dels motius pels quals molta gent s’hi posa en contra i
considera la ciència-ficció una proposta de segona categoria.
Personalment, aquesta visió em
sap molt greu, perquè sóc afeccionada al gènere des de petita, des que amb el
meu pare vam anar a veure El planeta dels
simis o seguíem a la televisió els primers episodis d’Star Trek, que aleshores es deia “La conquista del espacio”. Tanmateix,
he de reconèixer que massa sovint els directors obliden la delicadesa d’allò
que tenen entre mans. Es pensen que la ciència-ficció ho tolera tot i alberguen
la presumpció que el pobre espectador, enlluernat amb les imatges, s’empassarà
tranquil·lament les rodes de molí.
Sento dir que això és exactament
el que li ha passat al senyor Ridley Scott amb Prometheus, per més que tingui un nom tan potent i una trajectòria
tan consolidada. Precisament la signatura d’Scott, juntament amb l’enrenou
publicitari muntat al voltant de la pel·lícula, ens han de legitimar per ser
molt exigents. Com a espectadors amants del gènere (i afortunadament amb
capacitat crítica) podem judicar la cinta de manera rigorosa.
Abans de res, vull manifestar que
he visionat la pel·lícula en 3D. Els efectes especials són d’una precisió,
espectacularitat i sofisticació que talla l’alè. Des d’aquest punt de vista,
les imatges m’han semblat senzillament brutals. No tinc paraules.
També vull destacar l’encert de
triar una actriu com Noomi Rapace (la científica protagonista, abans Lisbeth
Salander en estat de gràcia) i l’anglès Idris Elba (el Luther televisiu), que
fa el paper del capità de la nau. Tots dos m’han encantat. No puc dir el mateix
de la hieràtica Charlize Theron, que sembla una mala còpia d’ella mateixa de
tantes vegades que ja deu haver trepitjat el quiròfan. Que es quedi anunciant
“J’adore” i ens deixi tranquils.

Prometheus, nascuda d’alguna manera a l’aixopluc de la nissaga d’Alien (n’és una relativa preqüela, més
aviat una picada d’ullet) comença esplèndidament. Té tots els ingredients que
necessita: una arrencada potentíssima, una trama interessant i una magnífica
posada en escena. Un grup de científics en busca de l’origen de la vida humana,
que sospiten es troba en un planeta llunyà a causa de les pistes que han deixat
diverses civilitzacions terràqüies de llocs i èpoques diferents. Parlem de la
recerca del creador, que planteja –a través de les creences dels personatges i
del paper essencial d’un robot gairebé
humà– una reflexió dialèctica al voltant de l’oposició entre darwinisme i creacionisme.
Tanmateix, arriba un moment en
què tot s’enfonsa. La pel·lícula cau en un estrany i innecessari desordre
narratiu. És com si Scott hagués volgut donar complexitat a la trama i hagués
anat afegint (sense solta ni volta) qüestions i explicacions semiparal·leles
que s’allunyen del fil principal i que fan perdre solidesa al projecte inicial.
No vull desvetllar res, evidentment, i per això se’m fa més difícil argumentar
la meva opinió. Però sí que diré que l’escena més potent de la pel·lícula (una
molt especial intervenció quirúrgica) és precisament el resultat d’un d’aquests
absurds afegitons. Em corseca la terrible sospita que es tractava de col·locar
aquesta escena tant sí com no, a desgrat de qualsevol altra cosa.
Això és imperdonable. El guió no
pot de cap manera estar al servei d’una escena espectacular o d’uns efectes
especials, per genials que siguin. Justament resulta imprescindible que sigui
al revés. Els efectes especials i les escenes espectaculars han de ser
necessaris, han de contribuir a la coherència, la versemblança, el sentit de la
història. Els ha d’”exigir el guió”. No poden contaminar ni trair la trama. A
Hollywood fa molts anys que això no ho acaben d’entendre.
Per desgracia, i mentre no ho
resolguin, una part del públic continuarà pensant que la ciència-ficció els vol
fer combregar amb rodes de molí.