“Copying Beethoven” no és una biografia. Que ningú no vagi al cinema esperant descobrir la vida i miracles del compositor des del naixement a la mort. La pel·lícula se centra únicament en els tres darrers anys de la seva vida, que serveixen de pretext a la directora (la polonesa Agnieszka Holland) per fer una reflexió profunda i intel•ligentíssima al voltant del sentit de l’art, de l’impuls creador i de la genialitat d’alguns homes que (sortosament per a tots nosaltres, pobres mortals) han passat de manera màgica per aquest món.
La suprema ironia de l’admirat Oscar Wilde: “Tot art és completament inútil” s’omple i es buida de sentit veient “Copying Beethoven”, i espero que tothom entengui què vull dir. L’art dóna sentit a la vida, és allò que ens fa humans, que connecta directament amb la nostra ànima. El genial músic exposa tota una teoria musical i artística al llarg de la pel•lícula, expressada mitjançant frases i símils d’una claredat indiscutible. Beethoven va perdre progressivament l’oïda fins que va arribar a la sordesa absoluta, però el seu geni creador (procedent de Déu, dels déus de l’Olimp o de qui sigui) no va deixar de cridar sens descans al costat de la seva orella. Les darreres peces de Beethoven van ser incompreses pel públic de l’època, coincidint amb la seva evolució imparable des del neoclassicisme a l’estètica romàntica. Però ell sabia molt bé quin camí havia de seguir.
La pel•lícula, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, em sembla bona, però tampoc no es tracta d’una obra mestra. Està ben ambientada, la fotografia és magnífica, però considero innecessària alguna escena massa inspirada en l’“Amadeus” de Milos Forman. Ara bé, el treball dels actors resulta impressionant. Diane Kruger ho fa molt bé, i cal destacar sobretot la feina d’Ed Harris, incommensurable. Harris sempre m’ha agradat (ara em ve al cap la seva esplèndida interpretació del suïcida malalt de la SIDA a “Las Horas”, per exemple), però sens dubte el paper de Beethoven és la perla de la seva carrera.
Pocs actors poden representar amb el seu carisma i el seu domini moments tan àlgids com el de la interpretació de la novena simfonia. L’escena és increïble, amb un crescendo emotiu que dura força minuts, però que passa en un sospir i que em va omplir els ulls de llàgrimes. La música converteix el cinema en l’antesala del cel. Quina meravella!
Necessitem més pel•lícules com “Copying Beethoven”, encara que el rigor històric no sigui una de les seves virtuts des del punt de vista biogràfic. Aquesta circumstància és irrellevant, perquè el film té un sentit profund a banda de qualsevol consideració històrica. I la consciència col•lectiva d’aquest sentit és el que tots nosaltres hauríem de recuperar.
Que cap amant de la música no se la perdi, si us plau.
La suprema ironia de l’admirat Oscar Wilde: “Tot art és completament inútil” s’omple i es buida de sentit veient “Copying Beethoven”, i espero que tothom entengui què vull dir. L’art dóna sentit a la vida, és allò que ens fa humans, que connecta directament amb la nostra ànima. El genial músic exposa tota una teoria musical i artística al llarg de la pel•lícula, expressada mitjançant frases i símils d’una claredat indiscutible. Beethoven va perdre progressivament l’oïda fins que va arribar a la sordesa absoluta, però el seu geni creador (procedent de Déu, dels déus de l’Olimp o de qui sigui) no va deixar de cridar sens descans al costat de la seva orella. Les darreres peces de Beethoven van ser incompreses pel públic de l’època, coincidint amb la seva evolució imparable des del neoclassicisme a l’estètica romàntica. Però ell sabia molt bé quin camí havia de seguir.
La pel•lícula, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, em sembla bona, però tampoc no es tracta d’una obra mestra. Està ben ambientada, la fotografia és magnífica, però considero innecessària alguna escena massa inspirada en l’“Amadeus” de Milos Forman. Ara bé, el treball dels actors resulta impressionant. Diane Kruger ho fa molt bé, i cal destacar sobretot la feina d’Ed Harris, incommensurable. Harris sempre m’ha agradat (ara em ve al cap la seva esplèndida interpretació del suïcida malalt de la SIDA a “Las Horas”, per exemple), però sens dubte el paper de Beethoven és la perla de la seva carrera.
Pocs actors poden representar amb el seu carisma i el seu domini moments tan àlgids com el de la interpretació de la novena simfonia. L’escena és increïble, amb un crescendo emotiu que dura força minuts, però que passa en un sospir i que em va omplir els ulls de llàgrimes. La música converteix el cinema en l’antesala del cel. Quina meravella!
Necessitem més pel•lícules com “Copying Beethoven”, encara que el rigor històric no sigui una de les seves virtuts des del punt de vista biogràfic. Aquesta circumstància és irrellevant, perquè el film té un sentit profund a banda de qualsevol consideració històrica. I la consciència col•lectiva d’aquest sentit és el que tots nosaltres hauríem de recuperar.
Que cap amant de la música no se la perdi, si us plau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada