Neix (i hi col·laboro) EL CINÈFIL, una nova publicació de cinema en català

Estic molt contenta de tornar avui al meu bloc de cine, el meu primer bloc. L'any 2015 va quedar en blanc, el pobre, per excés de feina en altres àmbits. No és possible abastar tot el que ens agradaria. Tanmateix, avui sóc aquí de nou per anunciar-vos un esdeveniment que em fa moltíssima il·lusió.

Ha nascut El Cinèfil, una revista en xarxa en català que vol ocupar un lloc important que fins ara, en la nostra llengua, no existia. Es tracta d'un espai de comunicació i d'informació acurada, seriosa, detallada i totalment actualitzada al volant del cinema i de les sèries de televisió. 

La Revista debuta avui, 1 d'abril, i ha crescut a l'aixopluc d'un grup de gent amb iniciativa, amb ganes de fer coses, treballadora i molt preparada. Entre ells, JR Armadàs, periodista, editor, un dels responsables del Festival Sant Cugat Fantàstic i del Festival de novel·la negra Sang Cugat. 

JR Armadàs em va demanar si volia col·laborar amb El Cinèfil, coneixent els meus antecedents  en aquest àmbit, el meu amor pel setè art i la meva declarada i incurable sèrieaddicció. Malgrat la feinada que sempre tinc, no m'hi vaig poder resistir. La idea és que escrigui un article d'opinió mensual sobre cine, sèries i dones (però no en un sentit femení típic i tòpic, òbviament), sinó des de punts de vista innovadors, interessants, reivindicatius i "canyeros". Per tal que m'entengueu, el meu primer article, titulat El problema més antic del món, toca el tema de l'avortament. 

Em van demanar que busqués un títol per a la meva secció. I no em va costar gaire. He decidit anomenar-la "El crit de l`òliba", que és el  nom d'una novel·la de l'admirada Patricia Highsmith. Per què aquesta tria, a banda de la referència a la gran autora? Doncs perquè la paraula "crit" ja indica quelcom vinculat a la reivindicació, a voler dir alguna cosa amb veu ben forta. I perquè l'òliba és un animal amb un gran simbolisme (llegir aquí un article que vaig escriure tractant la qüestió) que m'agrada molt. 

Us enllaço aquí el primer número d'El cinèfil i aquí directament el meu article.

I us copio íntegre el text del Comunicat a la premsa per tal que veieu en tota la seva amplitud el significat i la voluntat amb que El cinèfil ha nascut.

Espero que ens seguiu, que us interessi i que us agradi. Moltíssimes gràcies i contentíssima del nostre retrobament. 

       

NOTA DE PREMSA

Actualitat, crítica, reportatge, opinió, fotoperiodisme, entrevista, humor gràfic són només alguns dels molts continguts que oferirà aquesta revista que cada dia s’actualitzarà amb nous articles i notícies. Desitgem de tot cor que aquest sigui el principi d’una bonica amistat. Una amistat que podeu començar ara mateix seguint El Cinèfil i recomanant-lo a través de les seves diverses personalitats a la xarxa...  

El Cinèfil s’estrena amb un equip format per més de 25 persones entre periodistes i col·laboradors que escriuran diàriament sobre diversos àmbits relacionats amb el cinema. Parlar de cinema avui en dia no és només tractar l’actualitat sobre les pel·lícules que arriben a les sales. No es pot deixar de banda l’àmplia oferta que passa per la televisió ja sigui en forma de sèries o de documentals de producció nacional o internacional. A més, Catalunya és un territori on les activitats relacionades amb el cinema són abundants i diverses. Al llarg de l’any i hi ha més de 40 festivals, mostres o cicles de cine que fan que els amants del setè art puguin anar molt més enllà de la projecció comercial de les darreres novetats de Hollywood. Un dels objectius d’El Cinèfil és ser un altaveu d’aquest univers per informar i recomanar tots els esdeveniments relacionats amb pel·lícules, curtmetratges, documentals i sèries que hi ha al país.             

Avui, 1 d’abril, obre portes El cinèfil una revista nascuda a la xarxa que utilitzarà la llengua catalana com a llengua vehicular. L’objectiu és ser un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Malgrat som amants del paper, en ple segle XXI té tot el sentit del món que una iniciativa periodística com aquesta neixi a internet i és per això que El Cinèfil serà una revista de cinema en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web que servirà de suport per la gran majoria de continguts, també aprofitarem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I en català perquè, lamentablement, el nombre de publicacions dedicades al cinema que es fan en aquesta llengua són més aviat escasses.

Neix ‘El cinèfil’, un nou mitjà de comunicació sobre cinema en llengua catalana 

Sentit adéu, Constantino Romero

No m'ho puc creure. Fa un parell de dies lamentàvem la mort d'Alfredo Landa i ara he de tornar a escriure sobre algú que ens deixa, Constantino Romero. Em preocupa la deriva d'aquest bloc, que sembla ja un espai de necrològiques.

Realment, estic molt trista. Constantino Romero ha estat un home present al llarg de tota la meva existència, tant a la televisió com, a través de la seva veu, en els més carismàtics personatges del cinema. Des de Clint Eastwood i Arnold Schwarzenegger a, sobretot, l'imponent Dark Vader. Ho sento, no entrarem ara en disquisicions sobre les versiones originals i el doblatge. Per a mi, Dark Vader té la veu d'en Constantino. I punt. 

Ja sabeu, però, que no m'agrada gaire escriure elegies a l'ús. La llista de la tasca duta a terme per l'actor i presentador durant tota una vida la trobareu repetida mil cops a Internet i a la premsa. Jo més m'estimo recordar alguna anècdota personal. I en tinc una.

Una de no gaire alegre, però real. A finals de 1998, vaig patir un pinçament lumbar molt seriós, que em va tenir uns quants mesos sense treballar, prostrada al llit o al sofà i amb un dolor de mil dimonis. Tot provocat per una hèrnia discal L5-S1 que ja he assumit que forma part de mi per sempre. El cas és que una de les coses que em feien sobreviure, a banda de llegir i veure pel·lícules, era cada tarda un programa que presentava Constantino Romero. Es titulava "Alta Tensión" i, si no recordo malament, el feien a Antena3.    

Cada dia tenia el meu ritual. Als matins dedicava més temps a la lectura i, a la tarda, esperava amb candeletes la cita amb en Constantino. Direu que és una bestiesa, però quan et trobes tancada a casa i impedida de moviments, prenent corticoides que et deixen K.O., t'agafes a allò que et distreu una mica. En Constantino, amb el seu humor, la seva capacitat comunicativa i la seva veu encisadora, va representar una petita taula de salvació per a les meves tardes avorridíssimes. 

Gràcies, amic Romero. 

La veritat és que no tocava. Només tenia 65 anys. No me'n sé avenir. Marxa un dels històrics, un dels millors. Destijo vivamente que, allà on vagi, pugui descansar en pau. 

Si cliqueu aquest enllaç, podreu accedir a alguns dels seus doblatges més significatius. Que ho disfruteu, cinèfils. 

http://cinemania.es/noticias-de-cine/homenaje-a-la-voz-los-mejores-doblajes-de-constantino-romero

Un altre que ens deixa: s'ha mort Alfredo Landa

Què podem dir d'Alfredo Landa que tots plegats no sapiguem? Molt poca cosa.

Marxa un altre dels grans, un altre dels històrics, un d'aquells professionals a prova de bomba que van marcar una fita. Un actor de raça que, com gairebé tots els de la seva generació, no va tenir més remei que fer el cinema que li tocava, el que existia. Fins i tot hom va encunyar un terme, el landismo, per fer referència a aquells papers tan casposos, de "macho ibérico" de pa sucat amb oli, que tants cops va haver d'interpretar. 

 

Tanmateix, també com d'altres, va demostrar amb escreix (així que va tenir oportunitat) tot el que duia dins: que era un actoràs com la copa d'un pi, capaç de representar personatges amb una varietat de registres profunda, rica, interminable. Tenia un aire casolà, un rostre proper, de bona persona. Era algú a qui tots coneixiem, a qui tots apreciàvem. 

Se m'acut pensar que, segurament, per a cada un de nosaltres Alfredo Landa té un significat distint. I és que resulta inevitable que s'hagués colat per força en algun dels nostres records personals. Ha estat tan llarga la seva carrera! 

Si més no, jo sí que tinc el meu Alfredo Landa. Ben meu. Per a mi, sempre serà l'entranyable Bandido Fendetestas de El bosque animado, una pel·lícula antològica, plena de màgia, que m'agrada moltíssim.

Avui ha vingut a buscar-te la Santa Compaña, Fendetestas. T'ha arribat l'hora. Només espero que et permeti descansar en pau.    

El racó de l'Anna fa 6 anys: tres hurres pel racó!

Avui el bloc fa 6 anys, cinèfils. Poquíssima broma.

La commemoració la faig enllaçant el vídeo d'un dels instants cinematogràfics més entranyables per a mi. En Gene Kelly a l'escena memorable de "Cantando bajo la lluvia" (així, en castellà, perquè així l'he mamada jo i per a mi es diu així, i punt).  

També aprofito per compartir un compromís vital. Fa massa temps que no vaig al cine amb la regularitat de sempre. I això no pot ser. 
La literatura no em pot malmetre la meva passió cinèfila. Per tant, així que passi l'estiu penso tornar als meus costums de tota la vida. He dit.

Ja veieu que estic contundent. Deu ser la calor, que no em deixa viure. 

Fins ben aviat, amics. I ja ho sabeu: "tota la vida és cinema". Queda clar que no hi ha més.


  

Fandom Sitges 2011: Menció especial per a Elies Villalonga

Benvolguts cinèfils,

Res no em complau més que fer-vos arribar avui aquesta notícia. En el transcurs del Festival de cinema fantàstic de Sitges, el nostre enviat especial Elies Villalonga va participar en el concurs de vídeo Fandom Sitges, adreçat als assistents al festival. Es tractava de documentar el festival, a través d'una breu filmació, amb enginy i traça. Ara s'han fet públics els resultats. L'Elies no ha guanyat el primer premi, però el seu vídeo Entrevistes a un robot (versió dia i versió nit) ha estat destacat amb una menció especial. El jurat ha volgut valorar així l'aparició a la cinta del tema motiu del festival d'enguany (la robòtica) i el seu sentit de l'humor.

Aquest Racó, òbviament, no se'n podia estar de mostrar-vos ambdues filmacions.
Felicitats, Elies. 

Visca la robòtica i visca el cinema!

Versió diürna

   

Versió nocturna

El meu primer festival 2011

Després de més de 5 anys, aquest bloc encara no ha recollit cap de les moltes iniciatives que, en relació amb el món del cinema, es dediquen als infants. Evidentment, es tracta d'una mancança imperdonable que cal solucionar. És per això que avui em complau fer-vos cinc cèntims de la celebració a Barcelona de la 34 edició d'EL MEU PRIMER FESTIVAL 2011: un festival de cine adreçat a nens i nenes entre 2 i 12 anys. Tindrà lloc ben aviat: del 19 al 27 d'aquest mes de novembre. Els llocs: Cinemes Girona, Filmoteca de Catalunya i CCCB.   

A continuació us adjunto l'enllaç on hi podreu trobar tot el detall de les pel·lícules, horaris, etc. Espero que us animeu i en gaudiu força.

I penseu una cosa:

Mai no és massa aviat per introduir els infants en la màgia del cine.  

http://www.sortirambnens.com/sortides-amb-nens/esdeveniments/3766-el-meu-primer-festival.html

Arriba Sitges 2011

Sembla mentida. Ha passat un altre any i amb la tardor (que no climatològica, ja que fa una calor insuportable) torna el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Enguany se celebra la 44 edició, amb tan bones perspectives com de costum.  Les dates són del 6 al 16 del proper mes d'octubre i El racó de l'Anna, com ja ve essent habitual, hi tindrà destacat el seu enviat especial Elies Villalonga, que ens farà la crònica d'allò que viurà durant les jornades del Festival. Segur que ell s'ho passarà la mar de bé i, n'estem convençuts,  ens ho sabrà transmetre amb entusiasme.  

Mentrestant, us deixo amb l'inquietant cartell publicitari de la present edició. La intel·ligència artificial. Impressiona, eh?  

Un nou comiat: adéu a la gata

No vull enganyar ningú. Liz Taylor (nascuda Elizabeth Rosemond Taylor el 27 de febrer de 1932) no es trobava ni de bon tros entre les meves actrius preferides. No hi ha un motiu concret. Simplement era així. Tanmateix, quan ahir vaig conèixer la notícia de la seva mort, haig d'admetre que em va entristir. 

Suposo que tots sabem  que ja queden poques estrelles del Hollywood daurat, de manera que cada traspàs representa una pèrdua doblement sentida. Aquell univers amb el qual  molts de nosaltres ens vam criar, aquell món glamourós que ens va despertar l'amor pel cinema, aviat haurà desaparegut per sempre. Segurament ella n'era una de les darreres representants. La preciosa actriu d'ulls electritzants que va seduir el món sencer des que era una nena. Només cal recordar-la al costat de la gosseta Lassie o fent d'Amy March a Mujercitas.       

 

Com sempre que haig de confegir una elegia (massa sovint darrerament!) no em mou  la intenció de  reproduir la biografia del personatge ni tampoc la seva filmografia. Tots tenim l'oportunitat de resseguir per Internet allò que més ens interessi. En canvi, sí que m'agradaria retre-li un homenatge amb un record molt personal i entranyable que ha afavorit, al llarg dels anys, la pervivència de Liz Taylor en el bagatge de la memòria de la meva família.

Quan jo era una adolescent, un dissabte d'hivern (el recordo fred i emboirat, però no sé si es tracta simplement d'una deformació de la memòria) van emetre a "Sesión de tarde", per enèsima vegada, Mujercitas. La versió de 1949, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per June Allyson, Janet Leigh, Margaret O'Brian, Peter Lawford i, evidentment, Elizabeth Taylor. Un clàssic de clàssics que tota la família (pares, germans i àvia) ens vam posar a veure plegats. Després de 120 minuts de cine televisat (sense comptar els corresponents anuncis), quan ja tot estava a punt de concloure i els nostres ulls emocionats assistien el final del drama de Louisa May Alcott, va la meva àvia i trenca el silenci sepulcral, mentre la carona de la Taylor ocupava la pantalla, amb la següent interrogació plena de sorpresa: 

 

- oi que aquesta noia té una retirada a l'Elizabeth Taylor?

 

Les nostres riallades van arribar a l'altre cantó del barri, com ara mateix mentre escric aquestes línies. La meva àvia s'havia empassat tota la pel·li i, al final, encara no tenia clar que aquella actriu era Liz Taylor!!! He de reconèixer que en vam fer un gra massa de l'escarni de la iaia, fins el punt que la pobra es va enfadar amb tots nosaltres i va estar no sé quants dies fent morros i sense parlar-nos pràcticament. A partir d'aquell moment, la frase: "oi que aquesta té una retirada a l'Elizabeth Taylor? és famosa a casa meva. Serveix tradicionalment per prendre el pèl a tothom que palesa algun tipus de "despiste" d'aquestes característiques. 

Iaia, només és una brometa i un record amorós. Sisplau, no facis morros. Allà on siguis, perdona'm.  

 

Amb tot, benvolguts cinèfils, per a mi Liz Taylor sempre serà la gran actriu de Gigante i, per damunt de tot, aquella dona bellíssima, elegant i d'ulls impressionants que ronronejava eròticament a la vora de Paul Newman a La gata sobre el tejado de cinc. 

Que descansi en pau.  

Premis Gaudí 2011

Anit se celebrà, al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona, l'acte de lliurament dels "Premis Gaudí 2011" del cinema català. La gran guanyadora fou la pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, que ja partia com a clara favorita i que es va alçar amb la majoria de guardons. 

A continuació d'aquest petit apunt us anoto la llista dels guanyadors, però no me'n puc estar de destacar que el premi al millor actor va ser per al meu admirat Eduard Fernández, pel film La mosquitera. Com mai no he amagat, Eduard Fernández és des de fa molt de temps el meu actor preferit del món mundial. Avui he trobat una excusa de pes per penjar la seva foto en aquest espai cinèfil! 

Aprofito per destacar el triomf del nostre cinema, que, a tots els efectes, està vivint un dolç moment de projecció i de qualitat. 

Millor pel·lícula en català:       
‘Pa Negre’, d'Agustí Villaronga

Millor director:                               
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor guió:       
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor protagonista masculí:  
Eduard Fernández (‘La Mosquitera’)
Millor protagonista femenina:     
Nora Navas (‘Pa Negre’)
Millor actor secundari:
Roger Casamajor (‘Pa negre’)
Millor actriu secundària:         
Marina Comas (‘Pa negre’)
Millor pel·lícula documental:   
‘Bicicleta, cullera, poma’, de Carles Bosch

           
        ENHORABONA A TOTS ELS GUARDONATS

De sobreposar paraules (article a CatalunyaPress)

Per als cinèfils que no l'hàgiu llegit, aquí us enllaço el meu darrer article a CatalunyaPress. Com que aquesta setmana va de cinema, m'ha semblat que estava bé compartir-lo amb tots vosaltres. 

Fins aviat, benvolguts. 

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2011/01/de_sobreposar_paraules_42330.php 

Cartellera de cinema en català

Em sembla que no hi havia millor manera de començar l'any en aquest bloc que fent-nos ressò d'un lloc a Internet on podem trobar tota l'oferta setmanal de cinema en català arreu del territori. És fàcil i ràpid per consultar les pel·lícules que, en cada moment, tenim la possibilitat de visionar en la nostra llengua.

Vull agrair al meu amic Jordi Llord, lluitador incansable pel català, que m'hagi facilitat aquesta adreça. Jo em complac en publicar-la aquí per a tots vosaltres, cinèfils.

Feliç any i feliç cinema (en català).

Un altre adéu: Blake Edwards

Darrerament m'estic preocupant, perquè aquest bloc ha esdevingut una mena de lloc d'esqueles, elegies i panegírics. No paren de desaparèixer per sempre cineastes, actors, directors. Gent del setè art que, d'una manera o d'una altra, han significat quelcom per a mi i, per descomptat, per a la història del cinema.

Avui li ha tocat el torn a Blake Edwards. He escrit un article a CatalunyaPress on en parlava, de manera que, aprofitant l'avinentesa, en faré aquí una mica de refosa.

Blake Edwards ha mort als 88 anys. Director, productor, guionista, actor, és l’artífex (parlo en present perquè la seva obra continua ben viva) d’un munt de pel•lícules de signe molt divers. Tot i que és força més conegut per les seves comèdies (només cal recordar-ne algunes de tan antològiques com La pantera rosa o El guateque), la veritat és que també li devem metratges prou compromesos (citaré, per exemple, Dias de vino y rosas, de 1962, una dura aproximació al tema de l’alcoholisme) o esplèndidament exquisits (Desayuno con diamantes, basada en la novel•la de Truman Capote i amb la dolça i elegant Audrey Hepburn).


El llegat d’Edwards és extensíssim. Resulta absolutament impossible de reproduir en aquest article. D’altra banda, tampoc no fa cap falta, perquè una ràpida consulta internàutica ens permetrà esbrinar tot allò que vulguem. En canvi, a mi m’agradaria remembrar certs aspectes concrets, com el fet d’haver-se sabut envoltar sempre d’un conjunt de professionals de primera categoria. Destaca la banda sonora de moltíssimes de les seves pel•lícules, que en alguns casos han esdevingut èxits de fama mundial. Precisament el tema de La pantera rosa o el deliciós Moon river de Desayuno con diamantes (ambdós compostos per Henry Mancini, desaparegut el 1994) en són exemples paradigmàtics.

Tanmateix, per a mi la millor pel•lícula d’Edwards, una de les meves preferides i que em té el cor inevitablement robat, és la comèdia musical Victor Victoria, de 1982. El film posseeix un tret remarcable. La capacitat de posar damunt la taula, a partir de l’humor i de la música, un debat delicat i tendre, extremadament intel•ligent, al voltant de l’homosexualitat, de la transsexualitat, dels problemes de gènere. De la poca importància de l’orientació sexual de l’ésser humà i de la necessitat de destacar en primer lloc allò que realment importa, els nostres veritables valors com a persones: l’amistat i l’amor. Poques vegades he vist al cinema un tractament més eficient del tema. I és que, mitjançant la lleugeresa de la comèdia, de vegades resulta fàcil fer grans declaracions de principis. Si no em creieu, us remeto a d’altres comèdies igualment sensibles amb la qüestió: Las aventures de Priscil•la, princesa del desierto o In and out.


El cert és que a Victor Victoria la màgia del cinema es combina de manera magistral (actors en estat de gràcia, música impecable, diàlegs plens d’enginy i un guió esplèndid). I això que es tracta d’un remake, concretament de la pel•lícula alemanya, de 1933, ViKtor und Viktoria, dirigida per Reinhold Schünzels.

Per tant, estimats lectors, avui us recomano l’exercici de tornar al passat. Els DVD i la presència del cinema a la xarxa (que Sinde em perdoni, per Déu!) ens permeten recuperar amb un esforç mínim un munt de pel•lícules que paga la pena veure. No us sembla que podria ser una bonica activitat en aquestes festes tan familiars i casolanes? Pares, germans, tiets, avis. Tots al voltant de la tele o de la pantalla de l’ordinador per gaudir d’aquestes magnífiques pel•lícules.
Jo, per part meva, ho tinc molt clar. Ja us puc garantir una cosa: a casa, mirarem Vïctor Victoria.

Adéu, Leslie Nielsen (que riguis a gust)

Avui ha mort Leslie Nielsen, conegut sobretot pels seus papers còmics en les pel·lícules de la nissaga d'Aterriza como puedas.
Us enllaço damunt del seu nom l’entrada de wikipèdia. Així en podreu consultar la filmografia i saber més coses de la seva vida. Va néixer a Canadà l’any 1926. Per tant, tenia 84 anys.
No era un gran actor, segurament. En canvi, posseeix una significació especial en la meva vida.

Aterriza como puedas ha estat tot un símbol del cinema d’astracanada, tant per a mi com per a la meva família i amics. Un cinema esbojarrat, paròdic, intranscendent, però absolutament irressistible.

No sé les vegades que l'he vist. A casa ens la sabem de memòria i, com si es tractés d'un acudit, només ens cal insinuar quatre paraules per recordar-la de cap a peus i fer-nos un fart de riure.

També em ve al cap un dia, quan la meva filla era encara una nena, que vam anar totes dues al cinema, a l'aventura. Hi feien Atrápalo como puedas 33 1/3. No en teníem ni idea de què anava i, en visionar les primeres imatges, vam pensar, però què és això? Què estem mirant? Tanmateix, al cap de breus instants, així que vam acceptar les regles del joc humorístic que la cinta ens proposava, ens ho vam passar de meravella. Ara, després d'anys i panys, encara ho comentem de tant en tant. I, per descomptat, tornem a riure.

Amb Leslie Nielsen hem pogut exercitar moltes vegades aquest saníssim exercici, el de la riallada franca i sense complexos. Espero que descansi en pau. I que continuï igual de divertit allà on estigui.

XI Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa

Com a cinèfila (i negrota) no puc deixar de fer-me ressó de la inauguració avui 18 de novembre de la XI edició del Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, que ha obert les portes amb un sentit record pel director recentment traspassat Luis García Berlanga. Poques vegades conflueixen en un mateix esdeveniment dues de les meves passions. Per tant, no puc evitar pensar que serà molt interessant. Us recomano d'anar-hi, malgrat jo no pugui fer-ho. Si premeu l'enllaç damunt del nom del Festival, hi trobareu tota la informació. I, si algú s'anima, aquí l'esperem amb la seva crònica.

Una abraçada i moltes gràcies, amics cinèfils (i negrots).

LOS FANTASMAS DEL ROXY (i quelcom més)

Demà 16 de novembre fa 50 anys que va morir Clark Gable. En honor i en record d'un actor que m'encantava, símbol d'una època del cinema que mai no tornarà, he pensat a compartir amb vosaltres aquesta preciosa cançó. Des que Serrat la va publicar l'any 1987, dins del seu disc Bienaventurados, ha estat una de les meves cançons de capçalera. No podia ser d'una altra manera, perquè reflecteix a la perfecció tot allò que el cinema va representar per a mi al llarg de la infantesa.

Amb ella us deixo aquesta nit. I, amics cinèfils, que us aprofiti molt.

L'adéu a Luis García Berlanga

Avui ens ha deixat Luis García Berlanga (1921-2010). Un dels bons, reflex excepcional de tota una època i, malauradament, dels pocs que encara eren amb nosaltres. Tinc la fatídica sensació que massa sovint, darrerament, he hagut d'acomiadar per sempre, en aquest petit racó cinèfil, gent que admirava.

Luis García Berlanga fou un home singular, un gran cineasta, algú capaç, amb intel·ligència i ironia, d'anar capejant el temporal enmig de l'obscurantisme franquista. Ens ha llegat diverses obres mestres, gairebé insòlites per a la seva època, algunes de les quals, in memoriam, recordo més avall.

Però no són les úniques. Considero absurd, havent-hi tants enllaços a la xarxa, posar-me a fer una llista de la seva filmografia. Més m'estimo recordar la seva veu agradable i franca, el seu finíssim humor i la seva genialitat a l'hora de revestir d'entranyable quotidianitat les crítiques i les denúncies més punyents.

Per sort, la seva vida ha estat llarga i fructífera. Ha mort als 89 anys. Amb ell, sembla desaparèixer tot un període. Però estic segura que, des de l'univers de les estrelles, sempre serà amb nosaltres.

Descansi en pau.

El verdugo (1963)

Calabuch (1956)

Bienvenido Mister Marshall (1953)

Mor Manuel Alexandre, un secundari de luxe

Fins fa un moment no he sabut que ahir, dia 12 d'octubre de 2010, va deixar-nos per sempre Manuel Alexandre, un dels secundaris de luxe del cinema espanyol. Tenia 92 anys i una llarguíssima trajectòria al darrere, amb centenars de títols (no és una exageració) i multitud de premis. Va treballar amb els millors directors i va omplir les pantalles i les nostres llars durant dècades.

Jo el recordo a la perfecció. Nítidament. Una feina implecable i un carisme especial. Però, sobretot, recordo que en la gran majoria de pel·lícules espanyoles que han passat per la meva vida, ell sempre hi era. Amb la seva fesomia senzilla i la seva veu apocada, amb el seu físic suau i tendre. El recordo jove, madur, vellet. El recordo amb la barbeta i les mans tremoloses. Amb la mirada neta.

Un actor de cap a peus que, sortosament, ha gaudit d'una llarga vida. De ben segur que el trobarem a faltar, però tenim les seves pel·lícules per recordar-lo. Sabem molt bé, cinèfils, que no ens ha deixat del tot.

Descansi en pau per sempre enmig del cel rutilant de les estrelles del cinema.

25 anys sense Orson Welles

Avui es compleixen 25 anys de la mort d'Orson Welles, el gran monstre. No pretenc a hores d'ara confegir la seva biografia, que he enllaçat convenientment damunt del seu nom, ni copiar la seva filmografia, que també us enllaço. Tampoc no és el moment de comentar una rere l'altra les seves pel·lícules, una bona part de les quals es troben al cim més elevat de la història del setè art.

Tanmateix, aprofitaré l'efemèride per compartir amb vosaltres, amics cinèfils, un record entranyable. Tot i que m'agrada molt el cinema de Welles en general i que no puc deixar d'acceptar que ens va llegar diverses obres mestres, jo he de reconèixer que la pel·lícula que prefereixo és The third man (El tercer home), en la qual només hi va participar com actor. Està basada en la novel·la homònima de Graham Greene i dirigida l'any 1949 per Carol Reed. L'escena de la persecució del malvat Harry Lime (Welles) a través de les clavegueres de Viena em sembla antològica.

El cas és que un dels èxits de la pel·lícula consistí en l'encert de la seva magnífica banda sonora, composta per Anton Karas. I aquí és on jo volia arribar, perquè, a casa meva, la música d'El tercer home posseeix una història peculiar.

La meva filla Mireia, que ara ja és una dona, comptava tan sols 9 mesos quan un dia que plorava a cor què vols va sentir a la televisió aquesta tonada. La criatura, amb els pulmons ben expandits i la carona plena de llàgrimes, va callar en sec. La seva mirada va dirigir-se lentament cap el televisor i, embadalida, va restar en suspens per uns moments. Tot seguit, com si algú li hagués donat corda, va començar a ballar amunt i avall, amunt i avall, com una molla.

Nosaltres, pares joves però previsors, vam córrer a enregistrar en el nostre flamant vídeo (un estri d'última generació, un Sony Betamax) la pel·lícula en qüestió. No debades era un títol que ens agradava moltíssim! Tanmateix, cal reconèixer que les nostres intencions no eren tan transparents. Poc tenien a veure amb qüestions cinèfiles i motivacions culturals.

Perquè... endevineu quina sintonia vam usar a partir d'aquell moment per fer callar la nena?

Doncs sí. La banda sonora d'El tercer home. I us he de dir, benvolguts cinèfils, que no fallava mai.

Avui, 10 d'octubre de 2010, un record emocionat per a Orson Welles (1915-1985). Dencansi en pau.

SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

Avui arrenca la 43 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, que se celebra del 7 al 17 d'octubre.

Com sabeu, cinèfils, es tracta d'un dels més acreditats festivals del món pel que fa al gènere fantàstic i de terror (per no dir el més acreditat).

Enguany, tal com palesa l'inquietant cartell anunciador, es ret homenatge a la pel·lícula de Stanley Kubrick El resplandor, que compleix 30 anys.

El racó de l'Anna vol anunciar-vos que, com ja vam aconseguir l'any passat, l'Elies Villalonga hi assistirà en qualitat de corresponsal del nostre bloc. Per tant, esperem amb delit la seva crònica i les seves fotos.

Mentre ens esperem, cinèfils, rebeu una salutació ben cordial.

Cinema en català: Una notícia sobre "Ventre blanc"

Avui aquest bloc cinèfil, en la línia de reivindicar la normalització del cinema català i en català a tots els nivells, es vol fer ressò d'un projecte que em sembla molt interessant.

Es tracta del film Ventre Blanc, una faula tragicòmica que parla d'altres maneres de ser feliç al marge de la societat de consum. No cal tenir cotxe, parella o hipoteca per assolir la felicitat. Ventre blanc és un relat místic i alhora delirant sobre l’amor, el transcendent i la caducitat de les coses.
En format coral, la pel·lícula narra les aventures vitals de tres persones: els portadors dels capgrossos de Vic. En paral·lel, tenen contacte amb la Nona: una organista d’onze anys que coneix un nen que viu dintre d'un orgue d’església.

El guió i la direcció són de Jordi Lara i la meva amiga Coia Valls, que m'ha passat la informació, forma part del repartiment. Les imatges del Teaser m'han agradat tant que us les enllaço tot seguit. Mireu-les. Ja veureu com també us criden l'atenció.

Ventre Blanc
www.ventreblanc.cat

Malgrat l'interès que demostra tenir, segurament aquest llargmetratge no arribarà a les sales comercials. És realment una pena. Fet íntegrament per catalans, com demostra la fitxa tècnica que adjunto tot seguit, probablement no passarà d'anècdota local. Em sembla vergonyosa aquesta despesa inútil de mitjans i de talent.

Hauríem de sentir-nos obligats a promoure el cinema català amb tot l'esforç que faci falta. I per això també ha de tenir espectadors. No ho oblideu.

Mentrestant, espero que Ventre blanc us faci tan bona impressió com a mi.

Fitxa tècnica:

Títol: Ventre blanc

Guió i direcció: Jordi Lara.
Fotografia i edició: Jordi Crusats i Sergi Lladó

So: Pablo Venegas

Música: Jordi Lara

Repartiment principal Enric/Merma: Enric Andreu; Xevi/Nen: Xevi Furriols; Manel/Veia: Manel Dot; Professor de dansa: Xevi Blancafort; Mare del professor de dansa: Isabel Gorina; Nona: Laia Alberch; Josep: Dani Tomàs; Susanna: Coia Valls; Mossèn Simó: Pep Simon; Rot: Enric Casassas; Jan: Jan Puig.

Ventre blanc va rebre la Beca Ciutat de Vic a la Creació Artística 2009.