Neix (i hi col·laboro) EL CINÈFIL, una nova publicació de cinema en català

Estic molt contenta de tornar avui al meu bloc de cine, el meu primer bloc. L'any 2015 va quedar en blanc, el pobre, per excés de feina en altres àmbits. No és possible abastar tot el que ens agradaria. Tanmateix, avui sóc aquí de nou per anunciar-vos un esdeveniment que em fa moltíssima il·lusió.

Ha nascut El Cinèfil, una revista en xarxa en català que vol ocupar un lloc important que fins ara, en la nostra llengua, no existia. Es tracta d'un espai de comunicació i d'informació acurada, seriosa, detallada i totalment actualitzada al volant del cinema i de les sèries de televisió. 

La Revista debuta avui, 1 d'abril, i ha crescut a l'aixopluc d'un grup de gent amb iniciativa, amb ganes de fer coses, treballadora i molt preparada. Entre ells, JR Armadàs, periodista, editor, un dels responsables del Festival Sant Cugat Fantàstic i del Festival de novel·la negra Sang Cugat. 

JR Armadàs em va demanar si volia col·laborar amb El Cinèfil, coneixent els meus antecedents  en aquest àmbit, el meu amor pel setè art i la meva declarada i incurable sèrieaddicció. Malgrat la feinada que sempre tinc, no m'hi vaig poder resistir. La idea és que escrigui un article d'opinió mensual sobre cine, sèries i dones (però no en un sentit femení típic i tòpic, òbviament), sinó des de punts de vista innovadors, interessants, reivindicatius i "canyeros". Per tal que m'entengueu, el meu primer article, titulat El problema més antic del món, toca el tema de l'avortament. 

Em van demanar que busqués un títol per a la meva secció. I no em va costar gaire. He decidit anomenar-la "El crit de l`òliba", que és el  nom d'una novel·la de l'admirada Patricia Highsmith. Per què aquesta tria, a banda de la referència a la gran autora? Doncs perquè la paraula "crit" ja indica quelcom vinculat a la reivindicació, a voler dir alguna cosa amb veu ben forta. I perquè l'òliba és un animal amb un gran simbolisme (llegir aquí un article que vaig escriure tractant la qüestió) que m'agrada molt. 

Us enllaço aquí el primer número d'El cinèfil i aquí directament el meu article.

I us copio íntegre el text del Comunicat a la premsa per tal que veieu en tota la seva amplitud el significat i la voluntat amb que El cinèfil ha nascut.

Espero que ens seguiu, que us interessi i que us agradi. Moltíssimes gràcies i contentíssima del nostre retrobament. 

       

NOTA DE PREMSA

Actualitat, crítica, reportatge, opinió, fotoperiodisme, entrevista, humor gràfic són només alguns dels molts continguts que oferirà aquesta revista que cada dia s’actualitzarà amb nous articles i notícies. Desitgem de tot cor que aquest sigui el principi d’una bonica amistat. Una amistat que podeu començar ara mateix seguint El Cinèfil i recomanant-lo a través de les seves diverses personalitats a la xarxa...  

El Cinèfil s’estrena amb un equip format per més de 25 persones entre periodistes i col·laboradors que escriuran diàriament sobre diversos àmbits relacionats amb el cinema. Parlar de cinema avui en dia no és només tractar l’actualitat sobre les pel·lícules que arriben a les sales. No es pot deixar de banda l’àmplia oferta que passa per la televisió ja sigui en forma de sèries o de documentals de producció nacional o internacional. A més, Catalunya és un territori on les activitats relacionades amb el cinema són abundants i diverses. Al llarg de l’any i hi ha més de 40 festivals, mostres o cicles de cine que fan que els amants del setè art puguin anar molt més enllà de la projecció comercial de les darreres novetats de Hollywood. Un dels objectius d’El Cinèfil és ser un altaveu d’aquest univers per informar i recomanar tots els esdeveniments relacionats amb pel·lícules, curtmetratges, documentals i sèries que hi ha al país.             

Avui, 1 d’abril, obre portes El cinèfil una revista nascuda a la xarxa que utilitzarà la llengua catalana com a llengua vehicular. L’objectiu és ser un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Malgrat som amants del paper, en ple segle XXI té tot el sentit del món que una iniciativa periodística com aquesta neixi a internet i és per això que El Cinèfil serà una revista de cinema en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web que servirà de suport per la gran majoria de continguts, també aprofitarem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I en català perquè, lamentablement, el nombre de publicacions dedicades al cinema que es fan en aquesta llengua són més aviat escasses.

Neix ‘El cinèfil’, un nou mitjà de comunicació sobre cinema en llengua catalana 

Crònica del Festival de Sitges 2014

El nostre enviat especial Elies Villalonga ens transmet des del Festival de Sitges 2014 la seva crònica anual. Moltes gràcies!

Els meus amics i jo, enguany hem optat per visitar el festival el primer cap de setmana, concretament dissabte 4 d’octubre. Atrets per la ja clàssica Zombie Walk, una de les dues pel·lícules escollides ha estat d’aquesta temàtica tan de moda.

 

Però comencem pel començament.

 

Arranquem la jornada després de dinar. Arribem a Sitges i l’èxit de públic que més endavant se’ns farà evident, ja s’ensumava en la dificultat per trobar una plaça d’aparcament. Lluny del centre, una passejada ens dugué a recórrer les paradetes temàtiques al llarg del Passeig Marítim. Una llarga cua de voluntaris esperava el seu torn per maquillar-se per a la desfilada. Cicatrius, sang de pega regalimant, carn esberlada i purulenta... En fi, tot el reguitzell habitual en aquests casos feia les delícies dels vianants, inclosos nosaltres.

 

Un cafè per agafar forces i cap a l’auditori Melià Sitges a presenciar el primer dels films: Zombervers.

 

Es tracta d’un producte únicament adreçat a incondicionals del gènere, de poc pressupost i amb tots els llocs comuns haguts i per haver ficats amb calçador.  El film, de Jordan Rubin, dóna una volta més al tema dels no morts amb una munió de castors zombies mutants que porten de corcoll a tres parelles d’universitaris que han anat a passar un cap de setmana al bosc.

Residus tòxics, dents esmolades i molt to de comèdia en una cinta previsible però que arrenca unes quantes rialles en algunes escenes.

Tan bon punt sortirem de l’auditori, vam tornar a fer la cua preceptiva per a la segona del dia: Young Ones.

 

 

La pel·lícula de Jake Paltrow ens porta a uns Estats Units en un futur on l’aigua és escassa i el món rural pateix especialment per la impossibilitat de conrear. Amb un to entre el western i la ciència-ficció, la història mostra de manera pausada i molt personal les relacions humanes davant d’un món hostil, on els protagonistes paguen cars els errors propis i aliens. Les sempre difícils relacions paterno-filials, l’alcoholisme, l’enveja, la cobdícia, l’amor, la venjança i l’assumpció de responsabilitats. Tot hi és present en un llargmetratge no exempt de qualitat i bones interpretacions, però que, al meu parer, potser no encaixa exactament en el perfil del festival.

La jornada va acabar amb unes bones pizzes i una cervesa fresqueta. I fins l’any que ve, cinèfils.

Elies Villalonga, El Racó de l'Anna, Sitges 

 

 

Crònica del nostre enviat especial al Festival de Sitges

46è FESTIVAL INTERNACIONAL DE

CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

 

Avui dissabte, 19 d’octubre de 2013, he tornat a assistir amb els meus companys de fatigues (aquest any s’ha apuntat un amic més, fan del fantàstic i del terror) al festival cinematogràfic més important de casa nostra.

Hem gaudit d’un dia magnífic, amb sol, bona temperatura –hi havia banyistes i tot˗ i, com no podia ser d’una altra manera, bon menjar i beure. Després de passar per les paradetes de marxandatge de rigor, ens hem entaulat i hem fet petar la xerrada, tot comentant les expectatives que ens creaven les dues pel·lícules que hem seleccionat aquest any i també rememorant edicions passades. 

Satisfets gastronòmicament, hem enfilat cap al cinema Retiro per veure el primer film: es tractava ni més ni menys que de The Congress, una fantasia al·lucinògena de ciència-ficció del director israelià Ari Folman. Coproducció d’Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França i Bèlgica, basada en una novel·la d’Stanislaw Lem. 

Lenta en el seu desenvolupament, la cinta consta de dues parts, una amb actors de carn i ossos, amb participació de Harvey Keitel, i una segona d’animació de dibuixos tipus cartoon, amb diverses picades d’ullet a personatges cèlebres del món de l’espectacle. El director pretén fer una reflexió sobre el nou món virtual, al qual ens hi veiem abocats, tot portant-ho a l’expressió extrema mitjançant l’aparició d’una realitat paral·lela al millor estil Matrix. 

Rere l’excusa del lliure albir, aquesta distòpia ens duu a l’autoengany de l’ésser humà en la seva recerca de la felicitat, a través dels ulls d’una mare amb un fill molt malalt i que vol el millor per a ell com a principal objectiu. Interessant plantejament, amb una estètica atractiva, però amb alguns alts i baixos del guió i algun passatge escurçable (dura 120 minuts). No serà la sensació del festival, però podria endur-se algun guardó per la seva aposta original.

 

 

 

Immediatament després de finalitzar, hem sortit ràpidament per a tornar a fer la cua del  mateix cinema. La segona i última pel·lícula del dia era The Machine. Amb presentació a càrrec del director Caradog James, el productor John Giwa-Arnu i l’actriu secundària Pooneh Hajimohammadi.
 

Revisió de la temàtica del robot amb sentiments, el film es mou en un futur relativament proper i immers en una guerra freda entre Anglaterra i la Xina. Tot volent crear un soldat cibernètic invencible, els militars proporcionen recursos al científic protagonista per allò que busca realment, salvar la vida i recuperar la seva filla d’una greu malaltia neurològica (coincidència d’ambdues pel·lícules!). 

Amb molts tics de Jo, robot, fins i tot el nom de la machine, AVA, té connotacions conegudes –recordem l’Eva de Maíllo- on també hom fa referència a la confusió d’ambdós noms.

Pel·lícula independent, ben resolta amb pocs recursos, efectes especials molt correctes, bon ritme narratiu i interpretacions creïbles. Amb dosis adients d’acció, sang i morts en el tram final, podem concloure que es tracta d’un producte d’agradable visionat que ens ha fet passar una bona estona.

I fins aquí la meva crònica del festival d’enguany. El proper, més i millor!

 

Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges


 

Crònica del Festival de Sitges, per l'enviat especial Elies Villalonga

Enguany arribem a la 45a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. I jo, òbviament, no he volgut faltar a la cita obligada que, des de fa més d’una dècada, gaudeixo amb la companyia d’uns bons amics.  

En aquesta ocasió, hem fet una mica de turistes estrangers. Em refereixo a l’horari europeu per sopar: ens entaulàvem a les set de la tarda! La raó és senzilla. Teníem entrades per dues pel·lícules consecutives al cinema Retiro, a les 21:00 i a les 23:00 hores. Com us podeu imaginar, no volíem renunciar a la nostra paella i arròs negre sota cap concepte. Així que, amb només una altra taula ocupada en tota la terrassa del restaurant, vam anar fent les nostres càbales sobre les projeccions que estàvem a punt de veure. Vam fruir d’unes belles vistes del passeig a la vora del mar mentre la claror del dia tocava a la seva fi i presagiava la negra i esgarrifosa nit que ens esperava. 

La primera de les obres va ser Compliance, el segon llargmetratge de Craig Zobel, basat en un cas real esdevingut als Estats Units fa poc temps.

 

 

Si no se sabés que va passar de debò, hom podria pensar que es tracta d’una paranoia inversemblant de l’autor, atesa l’extrema exageració de la situació. I és que la naturalesa humana no deixa de sorprendre’ns. Parlo de la candidesa i l’estupidesa amb què actuen alguns dels personatges, que s’han d’enfrontar a un agent de policia amb unes demandes una mica especials.

L’argument és senzill: en un restaurant de menjar ràpid, un divendres a l’hora punta, l’encarregada rep una trucada d’un policia que incrimina una de les seves dependentes en el robatori de diners a una clienta. Li demana que la retingui fins que no arribin reforços. A partir d’aquí, la situació es va descontrolant a poc a poc i arriba a esdevenir  un autèntic esperpent. La cinta va avançant lentament, però l’espectador no té temps d’avorrir-se. Més aviat espera amb morbositat la següent vexació envers la retinguda, que pateix tot un seguit de maltractaments psicològics i físics dignes del millor dels torturadors. Terror del bo en una cinta que va ser una de les sensacions del darrer Festival de Sundance.

 

Sortida del cinema i ràpidament tornar-nos a posar a la cua per veure la següent projecció, la sanguinolenta American Mary. Dirigida per les germanes Soska, es tracta d’una història de cirurgia, insatisfaccions amb el propi cos, mutilacions, violacions i tortures. Els amants del gore poden trobar a faltar alguna escena una mica més explícita, però, en general, va arrencar aplaudiments de la concurrència.
 

Resumint, cinta de gènere poc recomanable per als estudiants de cirurgia (no els donguéssim idees!).

 

 

I fins aquí la meva experiència a Sitges aquest 2012. Lamento no tenir temps per estendrem més, però sí que us puc assegurar que m’ho vaig passar, novament, molt bé.  

Una abraçada forta a tots els cinèfils seguidors del bloc. I fins a la nova edició!

 
Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga

Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.

Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.

Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.

Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.

A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.

El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.

Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.

A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.

Cinèfils, fins l’any que ve!

Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.

Sitges 2010. Crònica del nostre enviat especial Elies Villalonga

L'Elies Villalonga, que com veurem s'ho ha passat a Sitges d'allò més bé, ens ofereix, amb un to no exempt d'humor, una crònica molt personal del seu pas pel Festival. A més, aquest any, dominador de les noves tecnologies, ha enregistrat un reportatge gràfic i tot. Com veieu, al Racó de l'Anna no ens estem de res. Gràcies, Elies.

L'ELIES TAMBÉ VA FER DIAPOSITIVES DE L'ACTE D'ENTREGA DE PREMIS. US LES ENLLAÇO AQUÍ MATEIX I LES PODREU VEURE. GRÀCIES.


Sitges 2010. Crònica Final, d'Elies Villalonga

Enguany, els meus amics i jo –fidels seguidors del festival any rere any– ens vam decantar per assistir a les sessions del dissabte dia 16 d’octubre i a la gala final. El reclam de l’actriu Rebecca de Mornay va ser definitiu.

Començàrem el dia amb una passejada matinal pel Passeig de Sitges (feia un sol increïble), tot remenant en les paradetes temàtiques que envolten l’entrada del Palau de Miramar. La continuació va ser la tria de restaurant per anar a dinar. Aperitiu i àpat. Ja amb la panxa plena, ens dirigírem cap al cinema Retiro per a veure la primera pel·lícula: Bedevilled, òpera prima del director sud-coreà Jang Cheol-soo.

A diferència d’altres experiències que havia tingut prèviament amb el cinema coreà, Bedevilled em va semblar un film molt sòlid, amb un bon guió i unes interpretacions més que acceptables. Lluny del ritme frenètic a què estem acostumats amb els productes comercials americans, la cinta asiàtica manté una cadència lenta però efectiva, presentant-nos els aspectes més sòrdids del fosc món rural sud-coreà, recreant-se amb tot tipus de vexacions envers una de les protagonistes per part de tot el seu entorn familiar i veïnal. Masclisme en estat pur, en un ambient asfixiant, i amb un ampli ventall d’experiències violentes, físiques, psíquiques i sexuals.

Directa i sense embolcalls secundaris que desviïn l’atenció, és, en resum, una molt correcta pel·lícula. De tota manera –és la meva opinió– no crec que arribi a estrenar-se en els circuits comercials de Catalunya. Ja ho veurem.

Tan bon punt va concloure la projecció, vam enfilar cap a l’auditori de l’hotel Melià Sitges, on al cap d’una hora havia d’iniciar-se la gala de cloenda del festival. Després de prendre un refresc, vam apostar-nos en un bon lloc a l’entrada del recinte. Volíem gaudir de ben a prop l’arribada de la gran estrella de la vetllada, l’actriu nord-americana Rebecca de Mornay, que venia a presentar el seu darrer treball, Mother’s Day, i a recollir el premi “La màquina del temps” per la seva trajectòria cinematogràfica.

A poc a poc, el lloc es va anar omplint de curiosos i admiradors. L’estrella de Hollywood no va decebre. Afectuosa en tot moment i amb un posat elegant i alhora proper, va rebre el bany de multituds que s’esperava. Amb els seus 51 anys, la protagonista de pel·lícules com Risky Business i The Hand That Rocks the Cradle estava radiant d’alegria i felicitat. Ha mantingut tot el seu atractiu i destaca la inquietant i freda mirada que la caracteritza en tots els seus treballs.

Ja dins l’auditori, es va procedir al lliurament de premis del Festival, amb la conducció de Fina Brunet. Van destacar els films Rare Exports: A Christmas Tale (amb quatre guardons) i Rubber.

Pel que fa a Mothers Day, es tracta d’una recreació de la cinta de 1980 El día de la madre, en el qual una colla de germans irrompen en una casa (on s’està celebrant una festa amb diverses parelles) amb el propòsit de guarir un dels germans ferit en un atracament i recuperar uns diners perduts. La mare de tots ells, una esplèndida De Mornay, farà de mestra de cerimònies en tot el procés. En un escenari tancat, els personatges van modelant les seves actuacions i reaccions per tal de salvar la seva vida, traient el millor i el pitjor que tenen a dins. Violència a dojo, sang i maltractaments de tota mena en un llargmetratge al més pur estil de Hollywood que de ben segur farà les delícies dels amants del gènere d’acció. I amb la protagonista femenina fent de dolenta dolentíssima i atrapant l’espectador amb el seu magnetisme personal.

En fi, espero tornar el proper any a gaudir d’aquest meravellós espectacle i, per descomptat, poder explicar-vos-ho aquí, al Racó de l’Anna.

Mentrestant, cinèfils, bona nit i a reveure!