Un any 2014 feliç i cinèfil!

Quina millor manera de desitjar bon any que amb un petó? Doncs apa, aquí us deixo tres imatges universals, de tres pel·lícules que han passat a la història. A tots els cinèfils del món, un any 2014 ben feliç. I si sou seguidors d'aquest bloc, encara més.

 

BON 2014 I MOLTS PETONS  

 

Cary Grant i Ingrid Bergman a Encadenados

 

 

 

Clark Gable i Vivien Leigh a Lo que el viento se llevó

 

 

George Peppard, Audrey Hepburn i Gat a Desayuno con diamantes  

 

 

 

FELICIGATS, cinèfils

 

 

Avui he decidit felicitar el Nadal als cinèfils seguidors del bloc amb la unificació de dues de les meves passions: el cinema i els gats.

Us sembla bé? Jo trobo que és una bona idea.

Per tant, tot seguit hi trobareu uns quants dels gats

més famosos del cine i de la televisió.

A mi em sembla que els nostres felins s'ho mereixen, després de les bones estones que ens han fet passar.

Que en gaudiu! I per descomptat, us desitjo de tot cor un Nadal ben feliç.

 

 

 

MOLTES FELICIGATS!

 

Blue Jasmine

Blue Jasmine, la darrera pel·lícula de Woody Allen, ha obtingut una allau de bones crítiques. Molt diferent a l’anterior, A Roma amb amor, que va ser enormement (i tal vegada exageradament) vilipendiada. I no diré que no ho entengui (malgrat la meva indiscutible flaca per ell i el meu convenciment que sempre se’l judica amb un barem de rigor especial), ja que el nostre director sembla entestat a fer estranyes oscil·lacions quant a la qualitat de les seves últimes propostes, especialment a partir d’aquella Vicky Cristina Barcelona tan esperada i, en canvi, (aquesta sí), de tan infausta memòria.  

Per justificar-ho, acostumem a apel·lar a la seva excessiva dèria de dirigir una pel·lícula anual, la qual cosa li impedeix, òbviament, confegir una obra mestra darrere d’una altra. Les coses ben fetes demanen temps. Però potser també hem de considerar la possibilitat purament “alimentícia”. Mentre les grans urbs europees li facilitin un munt de calers per promoure-les al llarg del planeta, les pel·lícules més senzilles li serviran per finançar les altres, les bones.

Sigui com sigui, Blue Jasmine pertany a aquest segon grup, tot i que al meu entendre no arriba a assolir el nivell de Match Point, Cassandra’s dream (diguin el que diguin) o Midnight in Paris. En qualsevol cas, explica una història punyent, de construcció perfecta, esfereïdora en la seva reflexió.

Una dona que ha ascendit socialment, casada amb un home riquíssim, adúlter i sense escrúpols: un lladre de guant blanc (o no tan blanc), que des de la banca i les altes finances s’ha lucrat brutalment jugant amb els diners dels altres, espoliant i robant. El tema no pot resultar més actual. Ens situa al bell mig de la crisi que estem patint. Tanmateix, la intenció d’Allen no es limita a l’aprofitament oportunista d’aquesta terrible circumstància coetània. El director novaiorquès planteja quelcom molt més profund. Encara que de retruc li sigui útil per indagar certerament en els problemes socials, el seu interès se centra en els conflictes humans i personals, aquells que, en el fons, ens converteixen en allò que som. Aquells que, ho vulguem o no, esdevenen atemporals, universals. Aquest funcionament no representa cap novetat. Allen sempre va del particular al general i sempre acaba disseccionant, com un cirurgià precís, la naturalesa humana.

Quan tot l’artifici de luxe en què viu s’esfondra, Jasmine, que no és un agent passiu en el desencadenament de la caiguda, també s’esfondrarà. Perdrà la dignitat, la identitat, tot. No haurà previst res, no sabrà què fer per aixecar-se. Així, buscarà aixopluc en una altra ciutat, a casa de la seva germana, una caixera de supermercat que du a les esquenes la càrrega de dos fills i un matrimoni fracassat.   

He llegit ˗ara no recordo on˗ que un crític apuntava un cert paral·lelisme entre Blue Jasmine i Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. I he pensat que l’encertava de ple. Jasmine és sens dubte una nova encarnació de la lànguida Blanche Dubois, desarrelada, perduda, trastocada. Una dona que no assumeix la pròpia degradació i que s’instal·la en la mentida, en el fingiment. Que està convençuda que, des de l’engany, es podrà salvar. També la germana de Jasmine i el seu nou promès, primitiu i rude, evoquen inevitablement Stella i Stanley Kowalski. M’agrada molt aquest brot d’intertextualitat. M’anima, m’esperona, em resulta engrescador.  

Gran part de l’èxit de la pel·lícula és responsabilitat dels actors, en especial de les dues protagonistes femenines. Cate Blanchett està espectacular, formidable, es menja la pantalla. Feia temps que no veia una actriu que m’emocionés tant en un paper.  Tant com emociona una banda sonora, al més pur estil Allen, que es converteix en una delícia de primer ordre.

També els recursos narratius m’han semblat adients, amb una successió de flash-backs que reconstrueixen l’enlluernador passat de la protagonista mentre, en la realitat estricta, els espectadors assistim a la seva caiguda i al seu fosc futur.     

Malgrat alguns tocs lleugers, que poden arrencar-nos un somriure o fins i tot una rialla, Blue Jasmine no és una comèdia, sinó un drama. No hi ha nous ancoratges per a aquesta Jasmine-Blanche, que baixa als inferns i ens aboca sense xarxa a l'abisme més profund de la nostra condició. Però, tanmateix, el director ens torna a proposar una actitud propera, tolerant. Com fa a Delictes i faltes, a Match Point, a Cassandra’s dream. Com ha fet tantes vegades: a Manhattan, a Hannah i les seves germanes, a Marits i mullers, a Annie Hall. I és que Allen reflexiona, dibuixa, ens mostra, observa. Però no judica. Per això ens permet sempre, absolutament sempre, empatitzar amb els seus personatges, independentment del seu estadi de degradació.  

Woody Allen pot mostrar-se demolidorament sincer, però li resulta impossible deixar de ser humà.

Tots volem el millor per a ella

Després de rodar, l’any 2010, Tres dies en família, guanyadora del Goya a la millor direcció novella, la directora catalana Mar Coll se enfronta al seu segon llargmetratge, Tots volem el millor per a ella, una cinta destacable, intel·ligent i molt ben interpretada, que no pot deixar indiferent l’espectador. 

La pel·lícula va aconseguir afectar-me bastant, la qual cosa indica que la directora va reeixir en el seu propòsit. Des d’un realisme costumista i proper, però aclaparador, Tots volem el millor per a ella reflecteix el drama d’Eugènia, una advocada de prestigi que es troba en plena recuperació després d’un greu accident de cotxe que quasi li costa la vida. L'accident no apareix en la ficció. Ens situem un any després. Un cop superada la fase crítica, els traumatismes han deixat al personatge amb importants seqüeles físiques, sensorials i psicològiques.

Aquest plantejament em va evocar inevitablement una cinta que a mi m’agrada molt. Em refereixo a la pel·lícula protagonitzada per Harrison Ford, A propòsit de Henry. En els dos casos, els protagonistes tenen molts problemes per tornar a ser qui eren: recuperar la parla, reintegrar-se a la vida social i laboral, arribar a desenvolupar les seves antigues capacitats. Tanmateix, i malgrat els punts en comú, ambdues històries divergeixen diametralment. Allò que en l’americana servia per reconstruir, per recuperar, per tornar als orígens, en la catalana serveix per alliberar, per fer un salt endavant, per arriscar-se.

 

  

Intuïm que la protagonista, una Nora Navas que consuma una interpretació absolutament magistral, era una advocada competent, una dona brillant amb futur, bona situació econòmica, un marit comme il faut, una casa bonica i una família tan complicada com qualsevol altra (un pare, una germana casada i amb un fill que assumeix el rol de matriarca, i una germana soltera una mica excèntrica). També intuïm que Eugènia no era feliç i que l’accident, juntament amb el retrobament amb la seva millor amiga de joventut (una argentina bohèmia i sense lligams), l’abocaran a una reflexió profunda al voltant de la seva vida, una reflexió que marcarà definitivament les seves decisions.  

El film planteja dicotomies, disjuntives, riscos. Però Eugènia conclou que es poden fer altres coses, que es pot canviar, que es pot improvisar. Que podem deslliurar-nos de les cadenes d'una societat que ens encotilla i ens exigeix un comportament preestablert, estereotipat, indefugible. Diguin el que diguin la matriarca, el pare, el marit comme il faut, fins i tot la germana excèntrica...

En aparença, la desinhibició provocada per les seqüeles de l’accident justifiquen l’actitud de la nova Eugènia, però aquesta interpretació és només la convencional, la políticament correcta. La del públic que, assegut a la butaca, no pot (o no vol) veure més enllà del que sembla evident. En contrapartida, si hom es planteja amb sinceritat, encara que sigui una sinceritat dolorosa i feridora, allò que li està passant al personatge, s’adonarà que tot plegat és una manera duríssima de reflectir la nostra deriva, individual i col·lectiva, en una societat que ens obliga i aliena.

 

 

Benvolguts cinèfils, si aquest és el cinema català que s'està fent ara mateix, benvingut sigui. Us recomano la pel·lícula. Us farà pensar, cosa que sempre és altament positiva.             

     

Crònica del nostre enviat especial al Festival de Sitges

46è FESTIVAL INTERNACIONAL DE

CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

 

Avui dissabte, 19 d’octubre de 2013, he tornat a assistir amb els meus companys de fatigues (aquest any s’ha apuntat un amic més, fan del fantàstic i del terror) al festival cinematogràfic més important de casa nostra.

Hem gaudit d’un dia magnífic, amb sol, bona temperatura –hi havia banyistes i tot˗ i, com no podia ser d’una altra manera, bon menjar i beure. Després de passar per les paradetes de marxandatge de rigor, ens hem entaulat i hem fet petar la xerrada, tot comentant les expectatives que ens creaven les dues pel·lícules que hem seleccionat aquest any i també rememorant edicions passades. 

Satisfets gastronòmicament, hem enfilat cap al cinema Retiro per veure el primer film: es tractava ni més ni menys que de The Congress, una fantasia al·lucinògena de ciència-ficció del director israelià Ari Folman. Coproducció d’Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França i Bèlgica, basada en una novel·la d’Stanislaw Lem. 

Lenta en el seu desenvolupament, la cinta consta de dues parts, una amb actors de carn i ossos, amb participació de Harvey Keitel, i una segona d’animació de dibuixos tipus cartoon, amb diverses picades d’ullet a personatges cèlebres del món de l’espectacle. El director pretén fer una reflexió sobre el nou món virtual, al qual ens hi veiem abocats, tot portant-ho a l’expressió extrema mitjançant l’aparició d’una realitat paral·lela al millor estil Matrix. 

Rere l’excusa del lliure albir, aquesta distòpia ens duu a l’autoengany de l’ésser humà en la seva recerca de la felicitat, a través dels ulls d’una mare amb un fill molt malalt i que vol el millor per a ell com a principal objectiu. Interessant plantejament, amb una estètica atractiva, però amb alguns alts i baixos del guió i algun passatge escurçable (dura 120 minuts). No serà la sensació del festival, però podria endur-se algun guardó per la seva aposta original.

 

 

 

Immediatament després de finalitzar, hem sortit ràpidament per a tornar a fer la cua del  mateix cinema. La segona i última pel·lícula del dia era The Machine. Amb presentació a càrrec del director Caradog James, el productor John Giwa-Arnu i l’actriu secundària Pooneh Hajimohammadi.
 

Revisió de la temàtica del robot amb sentiments, el film es mou en un futur relativament proper i immers en una guerra freda entre Anglaterra i la Xina. Tot volent crear un soldat cibernètic invencible, els militars proporcionen recursos al científic protagonista per allò que busca realment, salvar la vida i recuperar la seva filla d’una greu malaltia neurològica (coincidència d’ambdues pel·lícules!). 

Amb molts tics de Jo, robot, fins i tot el nom de la machine, AVA, té connotacions conegudes –recordem l’Eva de Maíllo- on també hom fa referència a la confusió d’ambdós noms.

Pel·lícula independent, ben resolta amb pocs recursos, efectes especials molt correctes, bon ritme narratiu i interpretacions creïbles. Amb dosis adients d’acció, sang i morts en el tram final, podem concloure que es tracta d’un producte d’agradable visionat que ens ha fet passar una bona estona.

I fins aquí la meva crònica del festival d’enguany. El proper, més i millor!

 

Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges


 

La gran familia española

Ocupacions diverses m'impedeixen dedicar massa temps a confegir la crítica de la pel·lícula que avui he anat a veure.

Tanmateix, en diré alguna cosa, encara que sigui breument.

La gran familia española, dirigida per Daniel Sánchez Arévalo, és una comèdia atípica que conté no poques dosis de tendresa i d'originalitat. L'acció transcorre en una sola jornada, el dia de la final del Mundial de Futbol de Sudàfrica, que casualment coincideix amb el casament d'un dels membres de la família protagonista.   

 

Preseleccionda per representar Espanya en la pròxima edició dels Oscars (encara està per decidir quina cinta serà l'elegida finalment), es tracta del quart llargmetratge del seu director, darrere d'Azul oscuro casi negro (2006), Gordos (2009) i Primos (2011).

 

Amb una sintaxi narrativa personal i diferent, un repartiment molt ben avingut i una història de tints a moments surrealistes, la cinta reflexiona sobre les relacions de família. El director no té manies a l'hora d'exposar temes diversos, però ho fa des de l'humor, amb naturalitat i comoditat.

 

D'altra banda, la trama no defuig alguns elements del drama. Sortosament, estan reflectits de manera innovadora, sense efectismes ni carrincloneria, cosa no sempre fàcil en comèdies lleugeres d'aquestes característiques. Si gratem la superfície, la pel·lícula transmet quelcom prou interessant. La importància de tot tipus d'amor (fraternal, filial, romàntic) i la necessitat de comprendre els altres. 

 

D'altra banda, hi trobareu en Quim Gutiérrez, l'actor preferit del director. A aquestes alçades, diria que Gutiérrez ha esdevingut un valor més que remarcable dins del panorama cinematogràfic actual.    

 

I res més. Senzilla pel·lícula, distreta i passadora. No crec que aporti cap gran novetat,  però és un fresc intent de fer les coses diferents i resulta molt agradable de visionar.

.

  

 

 

 

Fill de Caín

La darrera pel·lícula de Jesús Monllaó, Fill de Caín, és un thriller psicològic, amb una bona posada en escena, que explota un motiu prou rendible dins l’univers dels crim i del suspens: la psicopatia i la maldat en un nen. Tots coneixem altres films que es detenen en aquest tema: El bon fill, La profecia, Lilith, The ring... i és que no hi ha res pitjor que comprovar que el model d’innocència per antonomàsia, una criatura, també pot ser un despietat assassí. Amb tot, no us vull desvetllar el final. A Fill de Caín res no és el que sembla. Per tant, haureu de veure la pel·lícula per poder esbrinar si la premissa del nen psicòpata es compleix o no.  

No és que tinguem entre mans una cinta perfecta ni d’enorme categoria. En certa manera, si hem llegit prou i hem vist prou cine, podem endevinar moltes coses. Tanmateix, és extremadament distreta i, al meu entendre, té una gran virtut: contribueix a la normalització del cinema català. Fer tot tipus de pel·lícules, tocar totes les tecles, acostar-nos a la variada i heterogènia oferta del cine de qualsevol país... és un tret significatiu. Amb Fill de Caín això sens dubte s’aconsegueix. 

Voldria destacar sobretot el paper dels actors. José Coronado, com el bon vi, ha vist créixer els seus registres amb el temps. Ara mateix, m’agrada molt. Maria Molins ja va demostrar a El bosc que és una actriu de cap a peus, capaç de representar papers molt diversos. I què dir de Julio Manrique? Sense comentaris. D’altra banda, els “nens” també resulten prou creïbles. En conjunt, una destacable feina d’interpretació. 

M’ha agradat la versemblança que amara la pel·lícula, que passa per l’ús indistint del català i del castellà. Com a la realitat. Abans d’entrar a la sala, em preocupava haver de veure Coronado doblat. Tenia por que no em resultés creïble i que m’amargués la tarda de cinema. Però els responsables no ho han fet. Els felicito. Ell s’expressa en castellà (com gran part dels habitants de Catalunya) i també ho fa algun altre personatge (el metre d’escacs, que és anglosaxó i barreja anglès, castellà i català). Tanmateix, la majoria parla català, excepte en algunes interaccions creuades. Tot plegat un encert en nom del decòrum. Una mimesi perfecta amb allò que realment vivim. 

Jo aniria a veure-la, cinèfils, sobretot si sou amants del thriller. Una pel·lícula molt digna. Molt millor que algunes propostes de misteri i de crims que ens arriben de fora i que a hores d’ara acostumen a ser extremadament previsibles. 

Sentit adéu, Constantino Romero

No m'ho puc creure. Fa un parell de dies lamentàvem la mort d'Alfredo Landa i ara he de tornar a escriure sobre algú que ens deixa, Constantino Romero. Em preocupa la deriva d'aquest bloc, que sembla ja un espai de necrològiques.

Realment, estic molt trista. Constantino Romero ha estat un home present al llarg de tota la meva existència, tant a la televisió com, a través de la seva veu, en els més carismàtics personatges del cinema. Des de Clint Eastwood i Arnold Schwarzenegger a, sobretot, l'imponent Dark Vader. Ho sento, no entrarem ara en disquisicions sobre les versiones originals i el doblatge. Per a mi, Dark Vader té la veu d'en Constantino. I punt. 

Ja sabeu, però, que no m'agrada gaire escriure elegies a l'ús. La llista de la tasca duta a terme per l'actor i presentador durant tota una vida la trobareu repetida mil cops a Internet i a la premsa. Jo més m'estimo recordar alguna anècdota personal. I en tinc una.

Una de no gaire alegre, però real. A finals de 1998, vaig patir un pinçament lumbar molt seriós, que em va tenir uns quants mesos sense treballar, prostrada al llit o al sofà i amb un dolor de mil dimonis. Tot provocat per una hèrnia discal L5-S1 que ja he assumit que forma part de mi per sempre. El cas és que una de les coses que em feien sobreviure, a banda de llegir i veure pel·lícules, era cada tarda un programa que presentava Constantino Romero. Es titulava "Alta Tensión" i, si no recordo malament, el feien a Antena3.    

Cada dia tenia el meu ritual. Als matins dedicava més temps a la lectura i, a la tarda, esperava amb candeletes la cita amb en Constantino. Direu que és una bestiesa, però quan et trobes tancada a casa i impedida de moviments, prenent corticoides que et deixen K.O., t'agafes a allò que et distreu una mica. En Constantino, amb el seu humor, la seva capacitat comunicativa i la seva veu encisadora, va representar una petita taula de salvació per a les meves tardes avorridíssimes. 

Gràcies, amic Romero. 

La veritat és que no tocava. Només tenia 65 anys. No me'n sé avenir. Marxa un dels històrics, un dels millors. Destijo vivamente que, allà on vagi, pugui descansar en pau. 

Si cliqueu aquest enllaç, podreu accedir a alguns dels seus doblatges més significatius. Que ho disfruteu, cinèfils. 

http://cinemania.es/noticias-de-cine/homenaje-a-la-voz-los-mejores-doblajes-de-constantino-romero

Un altre que ens deixa: s'ha mort Alfredo Landa

Què podem dir d'Alfredo Landa que tots plegats no sapiguem? Molt poca cosa.

Marxa un altre dels grans, un altre dels històrics, un d'aquells professionals a prova de bomba que van marcar una fita. Un actor de raça que, com gairebé tots els de la seva generació, no va tenir més remei que fer el cinema que li tocava, el que existia. Fins i tot hom va encunyar un terme, el landismo, per fer referència a aquells papers tan casposos, de "macho ibérico" de pa sucat amb oli, que tants cops va haver d'interpretar. 

 

Tanmateix, també com d'altres, va demostrar amb escreix (així que va tenir oportunitat) tot el que duia dins: que era un actoràs com la copa d'un pi, capaç de representar personatges amb una varietat de registres profunda, rica, interminable. Tenia un aire casolà, un rostre proper, de bona persona. Era algú a qui tots coneixiem, a qui tots apreciàvem. 

Se m'acut pensar que, segurament, per a cada un de nosaltres Alfredo Landa té un significat distint. I és que resulta inevitable que s'hagués colat per força en algun dels nostres records personals. Ha estat tan llarga la seva carrera! 

Si més no, jo sí que tinc el meu Alfredo Landa. Ben meu. Per a mi, sempre serà l'entranyable Bandido Fendetestas de El bosque animado, una pel·lícula antològica, plena de màgia, que m'agrada moltíssim.

Avui ha vingut a buscar-te la Santa Compaña, Fendetestas. T'ha arribat l'hora. Només espero que et permeti descansar en pau.    

Tesis sobre un homicidio

Sempre em genera bones expectatives l’arribada a les pantalles d’un thriller nou. Si aquest thriller és de factura argentina i està protagonitzat per Ricardo Darín, és, decididament, com posar-me la mel als llavis. Tanmateix, el resultat no ha estat el que jo m’esperava.

La pel·lícula és ben distreta, agradable de veure. Té una atmosfera inquietant, un bon exercici estètic, un joc de llums atraient i una suggeridora ambientació. La feina impecable de Ricardo Darín, que porta tot el pes de la pel·lícula i que demostra un cop més la seva versatilitat per a assumir un munt de registres diferents, resulta innegable. Diria que, de bon tros, és el millor de la cinta.   

El plantejament també em sembla correcte, tot i que, des del punt de vista de la trama criminal, no resulta especialment innovador. Va en la línia, salvant molt les distàncies, de La otra cara de la verdad, de Richard Gere i Edward Norton. Parlem d’un engany, d’un parany, d’un repte entre dos personatges. Que no sigui original és un detall que, personalment, no m’hauria importat. Esdevindria irrellevant si la resta hagués funcionat. El problema, al meu entendre, és que l'artifici posseeix massa llacunes, fa aigües per massa llocs, no manté un ritme equilibrat i se sustenta en qüestions excessivament circumstancials.

El director ha pretès generar ambigüitat i incertesa. Mantenir el dubte de l’espectador com tan magistralment sabia fer Hitchcock (només cal recordar personatges tan ambigus com els protagonistes de Rebecca o Sospecha, sense anar més lluny). Però, malauradament, no se’n surt. O, si se’n surt, no ho aconsegueix mitjançant una bona tensió narrativa. La fredor del film no permet que el públic se senti vinculat a allò que veu en la pantalla. No pateix, no viu la projecció amb l’ai al cor. No li importa, en realitat, saber qui és el culpable. Vol veure què passa, però sense la necessària identificació amb els personatges, sense cap tipus de posicionament.

Hi ha massa coses no explicades a la pel·lícula. No és que resultin dubtoses. No ho són. Però haurien requerit algun tipus d’explicació, encara que fos a través d’imatges breus, de petits tocs. El gènere ho exigeix. D’altra banda, l’escena final em va semblar un recurs massa fàcil, sobretot perquè –i sense desvetllar res– l’objecte que la protagonitza no fa massa sentit. Per acabar-ho d'adobar, Alberto Ammann, l’actor que dóna la rèplica a Darín i que tant em va agradar en el seu paper de Lope, no està a l’alçada. Massa fred, també. Massa.

El resum és que no he vibrat, benvolguts cinèfils. I amb una pel·lícula com Tesis sobre un homicidio m’agrada vibrar. Això no vol dir, però, que no sigui una cinta digna de ser visionada. Simplement vol dir que no us espereu res de l’altre món. Que no és el thriller de l’any, en una paraula.