
De sobte ja no hi ets. I aquest fet ens recorda indefectiblement la fugacitat de la vida i el destí de l’home. Memento mori. En aquesta nostra societat que viu d’esquena a aquesta màxima, avui m’he despertat amb la notícia. Sabia que estaves malalt, però ara, per sempre, s’ha acabat.
Veig les teves imatges a la tele, el teu rostre bellíssim d’ulls blaus increïbles. I, sense esperar-m’ho, com arrossegada per un riu que es desborda, retorno vívidament a la infantesa. Quan les tardes de dissabte o les sessions matinals de diumenge (beneïdes matinals desaparegudes!) anava amb el meu pare al cine i t’hi trobava. Feien dues pel·lícules, excepte si era una sala d’estrena del centre de Barcelona. Hi anàvem plegats i contents, de vegades amb el meu germà, sense saber del cert què ens depararia la cartellera.
I aleshores, l’emoció del teu nom a les lletres de crèdit. Et recordo molt bé en papers memorables. A El buscavidas, per exemple, mostra inequívoca del teu pas per l’Actor’s Studio. A Marcado por el odio, Harper, La Leyenda del Indomable o Veredicto final, film que m’encanta. O a la teva recreació fabulosa d’un dels personatges més torturats de Tennessee Williams, en Brick de La gata sobre el tejado de zinc caliente.
Hi ha records que són estranyament significatius, sense que nosaltres ho volguem i sense que en coneguem massa bé el perquè. A mi, quan veig en Gene Kelly cantant i colpejant amb el peu els tolls d’aigua sota la pluja, sempre se’m fa un nus a la gola. És com el punt suprem, la culminació del plaer del cinema de la meva infantesa. Una sensació similar m’embarga en contemplar Butch Cassidy i Sundance Kid cridant i llançant-se, com uns suïcides, des del penya-segat de Dos hombres y un destino. O quan et veig, enmig del fred alemany, fingir ser un científic traïdor a Cortina Rasgada. També m’agrada especialment un film senzill, de pur entreteniment, que he vist moltes vegades, El premio. Tothom es pensa que és d’en Hitchcock, perquè efectivament en té reminiscències. No és així, però tant se val, perquè jo sempre em quedaré sense alè contemplant-lo i contemplant-te. Amb el teu posat despreocupat, la teva mirada fugissera i la teva tendresa endevinada rere un estudiat gest d’ironia.
Sé que has viscut força i que has tingut una bona vida. Sé que al final, com desitjaves, has estat envoltat dels teus. Però, tanmateix, has deixat un buit especial, estrany, una mica irracional. Molts que jo admirava han marxat abans. I m’ha emocionat. Però tu, precisament tu, semblava que hi series sempre. Eres un home jove quan jo era una nena petita, una adolescent. I em fa mal recordar com la meva amiga Cristina i jo demanàvem diners als pares per tornar al cine i repetir un cop i un altre el visionat d’El golpe.
Em sembla que és així com he decidit guardar-te a la memòria. Amb tirants i descamisat, amb un mig somriure burleta i un got a la mà, en el paper magnífic de Henry Gondorf a la partida de pòquer més memorable de tota la història del cinema.
Un adéu emocionat, Paul. Una presència eterna.
Veig les teves imatges a la tele, el teu rostre bellíssim d’ulls blaus increïbles. I, sense esperar-m’ho, com arrossegada per un riu que es desborda, retorno vívidament a la infantesa. Quan les tardes de dissabte o les sessions matinals de diumenge (beneïdes matinals desaparegudes!) anava amb el meu pare al cine i t’hi trobava. Feien dues pel·lícules, excepte si era una sala d’estrena del centre de Barcelona. Hi anàvem plegats i contents, de vegades amb el meu germà, sense saber del cert què ens depararia la cartellera.
I aleshores, l’emoció del teu nom a les lletres de crèdit. Et recordo molt bé en papers memorables. A El buscavidas, per exemple, mostra inequívoca del teu pas per l’Actor’s Studio. A Marcado por el odio, Harper, La Leyenda del Indomable o Veredicto final, film que m’encanta. O a la teva recreació fabulosa d’un dels personatges més torturats de Tennessee Williams, en Brick de La gata sobre el tejado de zinc caliente.
Hi ha records que són estranyament significatius, sense que nosaltres ho volguem i sense que en coneguem massa bé el perquè. A mi, quan veig en Gene Kelly cantant i colpejant amb el peu els tolls d’aigua sota la pluja, sempre se’m fa un nus a la gola. És com el punt suprem, la culminació del plaer del cinema de la meva infantesa. Una sensació similar m’embarga en contemplar Butch Cassidy i Sundance Kid cridant i llançant-se, com uns suïcides, des del penya-segat de Dos hombres y un destino. O quan et veig, enmig del fred alemany, fingir ser un científic traïdor a Cortina Rasgada. També m’agrada especialment un film senzill, de pur entreteniment, que he vist moltes vegades, El premio. Tothom es pensa que és d’en Hitchcock, perquè efectivament en té reminiscències. No és així, però tant se val, perquè jo sempre em quedaré sense alè contemplant-lo i contemplant-te. Amb el teu posat despreocupat, la teva mirada fugissera i la teva tendresa endevinada rere un estudiat gest d’ironia.
Sé que has viscut força i que has tingut una bona vida. Sé que al final, com desitjaves, has estat envoltat dels teus. Però, tanmateix, has deixat un buit especial, estrany, una mica irracional. Molts que jo admirava han marxat abans. I m’ha emocionat. Però tu, precisament tu, semblava que hi series sempre. Eres un home jove quan jo era una nena petita, una adolescent. I em fa mal recordar com la meva amiga Cristina i jo demanàvem diners als pares per tornar al cine i repetir un cop i un altre el visionat d’El golpe.
Em sembla que és així com he decidit guardar-te a la memòria. Amb tirants i descamisat, amb un mig somriure burleta i un got a la mà, en el paper magnífic de Henry Gondorf a la partida de pòquer més memorable de tota la història del cinema.
Un adéu emocionat, Paul. Una presència eterna.