Dues dones. Una octogenària, al final de la vida. L’altra de vint anys, a la primera joventut. Ambdues amb un passat terrible, que pesa com una llosa sobre les seves espatlles. Ambdues sense esperança, en un atzucac, en un entorn hostil on a dures penes poden sobreviure. Però hi ha la música, amb majúscules.
No avançaré gaire més, perquè la meva fita és que aneu al cine i no explicar la pel·lícula, però el cert és que Quatre minuts és un film remarcable, gens convencional i que, sens dubte, posa de manifest la bona salut del cinema alemany. Segon treball del director Chris Kraus, ha obtingut premis no només de l’Acadèmia alemanya, sinó també a festivals d’arreu del món, com a Shanghai, a Sofia i a Reikjavik.
A priori, l’argument del film pot resultar previsible. Segurament ens recorda històries passades que ja coneixem, perquè les relacions entre professors i alumnes han estat tractades al cinema de manera recurrent, des de tots els angles i en totes les èpoques. Ara bé, el tractament del tema, les implicacions i la problemàtica que l’envolten, la tècnica narrativa, el treball de les actrius; en una paraula, el savoir faire dels europeus (i permeteu-me l’ús d’un gal·licisme encara que sigui per enaltir un producte germànic), converteixen la pel·lícula en quelcom de diferent. Certes cròniques han caigut en la temptació de comparar-la amb La vida de los otros. És un error. Quatre minuts no m’ha deixat clavada a la cadira com l’òpera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, però no és just fer-ne una comparació simplement perquè comparteixen nacionalitat i són coetànies. És molt difícil aconseguir una obra tan rodona com La vida de los otros. Per això no hem d’esperar que passi cada dos per tres.
He sortit del cinema només fa una estona i reconec que, probablement, encara no he assolit el distanciament necessari per escriure una crítica suficientment objectiva. D’altra banda, pel que fa a mi –els que em coneixeu ja ho sabeu, ho he escrit moltes vegades en altres llocs–, una pel·lícula on es parli de música ja té molt guanyat. A Quatre minuts existeix una reflexió sobre el talent, sobre l’aprenentatge i la disciplina, sobre el nostre paper en aquest món, sobre la redempció a través de l’art, sobre la tensió creativa. La mestra i l’alumna són personatges paral·lels, torturats i complexos, però amb un nexe d’unió poderosíssim, la música.
M’ha agradat molt l’escena final, que podia haver-se convertit en una explosió catàrtica a l’ús. Però no ha estat així, per allò del savoir faire que comentàvem.
L’alumna no es doblega a la voluntat de la mestra. Li ret homenatge, sí, però des de la rebel·lia. La noia, que accepta el seu destí inevitable a la presó, exerceix el seu dret a la llibertat amb allò que de veritat importa, amb el seu do, amb la seva capacitat creativa.
No avançaré gaire més, perquè la meva fita és que aneu al cine i no explicar la pel·lícula, però el cert és que Quatre minuts és un film remarcable, gens convencional i que, sens dubte, posa de manifest la bona salut del cinema alemany. Segon treball del director Chris Kraus, ha obtingut premis no només de l’Acadèmia alemanya, sinó també a festivals d’arreu del món, com a Shanghai, a Sofia i a Reikjavik.
A priori, l’argument del film pot resultar previsible. Segurament ens recorda històries passades que ja coneixem, perquè les relacions entre professors i alumnes han estat tractades al cinema de manera recurrent, des de tots els angles i en totes les èpoques. Ara bé, el tractament del tema, les implicacions i la problemàtica que l’envolten, la tècnica narrativa, el treball de les actrius; en una paraula, el savoir faire dels europeus (i permeteu-me l’ús d’un gal·licisme encara que sigui per enaltir un producte germànic), converteixen la pel·lícula en quelcom de diferent. Certes cròniques han caigut en la temptació de comparar-la amb La vida de los otros. És un error. Quatre minuts no m’ha deixat clavada a la cadira com l’òpera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, però no és just fer-ne una comparació simplement perquè comparteixen nacionalitat i són coetànies. És molt difícil aconseguir una obra tan rodona com La vida de los otros. Per això no hem d’esperar que passi cada dos per tres.
He sortit del cinema només fa una estona i reconec que, probablement, encara no he assolit el distanciament necessari per escriure una crítica suficientment objectiva. D’altra banda, pel que fa a mi –els que em coneixeu ja ho sabeu, ho he escrit moltes vegades en altres llocs–, una pel·lícula on es parli de música ja té molt guanyat. A Quatre minuts existeix una reflexió sobre el talent, sobre l’aprenentatge i la disciplina, sobre el nostre paper en aquest món, sobre la redempció a través de l’art, sobre la tensió creativa. La mestra i l’alumna són personatges paral·lels, torturats i complexos, però amb un nexe d’unió poderosíssim, la música.
M’ha agradat molt l’escena final, que podia haver-se convertit en una explosió catàrtica a l’ús. Però no ha estat així, per allò del savoir faire que comentàvem.
L’alumna no es doblega a la voluntat de la mestra. Li ret homenatge, sí, però des de la rebel·lia. La noia, que accepta el seu destí inevitable a la presó, exerceix el seu dret a la llibertat amb allò que de veritat importa, amb el seu do, amb la seva capacitat creativa.
La rebel·lia i la música. LA MÚSICA.