Tesis sobre un homicidio

Sempre em genera bones expectatives l’arribada a les pantalles d’un thriller nou. Si aquest thriller és de factura argentina i està protagonitzat per Ricardo Darín, és, decididament, com posar-me la mel als llavis. Tanmateix, el resultat no ha estat el que jo m’esperava.

La pel·lícula és ben distreta, agradable de veure. Té una atmosfera inquietant, un bon exercici estètic, un joc de llums atraient i una suggeridora ambientació. La feina impecable de Ricardo Darín, que porta tot el pes de la pel·lícula i que demostra un cop més la seva versatilitat per a assumir un munt de registres diferents, resulta innegable. Diria que, de bon tros, és el millor de la cinta.   

El plantejament també em sembla correcte, tot i que, des del punt de vista de la trama criminal, no resulta especialment innovador. Va en la línia, salvant molt les distàncies, de La otra cara de la verdad, de Richard Gere i Edward Norton. Parlem d’un engany, d’un parany, d’un repte entre dos personatges. Que no sigui original és un detall que, personalment, no m’hauria importat. Esdevindria irrellevant si la resta hagués funcionat. El problema, al meu entendre, és que l'artifici posseeix massa llacunes, fa aigües per massa llocs, no manté un ritme equilibrat i se sustenta en qüestions excessivament circumstancials.

El director ha pretès generar ambigüitat i incertesa. Mantenir el dubte de l’espectador com tan magistralment sabia fer Hitchcock (només cal recordar personatges tan ambigus com els protagonistes de Rebecca o Sospecha, sense anar més lluny). Però, malauradament, no se’n surt. O, si se’n surt, no ho aconsegueix mitjançant una bona tensió narrativa. La fredor del film no permet que el públic se senti vinculat a allò que veu en la pantalla. No pateix, no viu la projecció amb l’ai al cor. No li importa, en realitat, saber qui és el culpable. Vol veure què passa, però sense la necessària identificació amb els personatges, sense cap tipus de posicionament.

Hi ha massa coses no explicades a la pel·lícula. No és que resultin dubtoses. No ho són. Però haurien requerit algun tipus d’explicació, encara que fos a través d’imatges breus, de petits tocs. El gènere ho exigeix. D’altra banda, l’escena final em va semblar un recurs massa fàcil, sobretot perquè –i sense desvetllar res– l’objecte que la protagonitza no fa massa sentit. Per acabar-ho d'adobar, Alberto Ammann, l’actor que dóna la rèplica a Darín i que tant em va agradar en el seu paper de Lope, no està a l’alçada. Massa fred, també. Massa.

El resum és que no he vibrat, benvolguts cinèfils. I amb una pel·lícula com Tesis sobre un homicidio m’agrada vibrar. Això no vol dir, però, que no sigui una cinta digna de ser visionada. Simplement vol dir que no us espereu res de l’altre món. Que no és el thriller de l’any, en una paraula.