Sentit adéu, Constantino Romero

No m'ho puc creure. Fa un parell de dies lamentàvem la mort d'Alfredo Landa i ara he de tornar a escriure sobre algú que ens deixa, Constantino Romero. Em preocupa la deriva d'aquest bloc, que sembla ja un espai de necrològiques.

Realment, estic molt trista. Constantino Romero ha estat un home present al llarg de tota la meva existència, tant a la televisió com, a través de la seva veu, en els més carismàtics personatges del cinema. Des de Clint Eastwood i Arnold Schwarzenegger a, sobretot, l'imponent Dark Vader. Ho sento, no entrarem ara en disquisicions sobre les versiones originals i el doblatge. Per a mi, Dark Vader té la veu d'en Constantino. I punt. 

Ja sabeu, però, que no m'agrada gaire escriure elegies a l'ús. La llista de la tasca duta a terme per l'actor i presentador durant tota una vida la trobareu repetida mil cops a Internet i a la premsa. Jo més m'estimo recordar alguna anècdota personal. I en tinc una.

Una de no gaire alegre, però real. A finals de 1998, vaig patir un pinçament lumbar molt seriós, que em va tenir uns quants mesos sense treballar, prostrada al llit o al sofà i amb un dolor de mil dimonis. Tot provocat per una hèrnia discal L5-S1 que ja he assumit que forma part de mi per sempre. El cas és que una de les coses que em feien sobreviure, a banda de llegir i veure pel·lícules, era cada tarda un programa que presentava Constantino Romero. Es titulava "Alta Tensión" i, si no recordo malament, el feien a Antena3.    

Cada dia tenia el meu ritual. Als matins dedicava més temps a la lectura i, a la tarda, esperava amb candeletes la cita amb en Constantino. Direu que és una bestiesa, però quan et trobes tancada a casa i impedida de moviments, prenent corticoides que et deixen K.O., t'agafes a allò que et distreu una mica. En Constantino, amb el seu humor, la seva capacitat comunicativa i la seva veu encisadora, va representar una petita taula de salvació per a les meves tardes avorridíssimes. 

Gràcies, amic Romero. 

La veritat és que no tocava. Només tenia 65 anys. No me'n sé avenir. Marxa un dels històrics, un dels millors. Destijo vivamente que, allà on vagi, pugui descansar en pau. 

Si cliqueu aquest enllaç, podreu accedir a alguns dels seus doblatges més significatius. Que ho disfruteu, cinèfils. 

http://cinemania.es/noticias-de-cine/homenaje-a-la-voz-los-mejores-doblajes-de-constantino-romero

Un altre que ens deixa: s'ha mort Alfredo Landa

Què podem dir d'Alfredo Landa que tots plegats no sapiguem? Molt poca cosa.

Marxa un altre dels grans, un altre dels històrics, un d'aquells professionals a prova de bomba que van marcar una fita. Un actor de raça que, com gairebé tots els de la seva generació, no va tenir més remei que fer el cinema que li tocava, el que existia. Fins i tot hom va encunyar un terme, el landismo, per fer referència a aquells papers tan casposos, de "macho ibérico" de pa sucat amb oli, que tants cops va haver d'interpretar. 

 

Tanmateix, també com d'altres, va demostrar amb escreix (així que va tenir oportunitat) tot el que duia dins: que era un actoràs com la copa d'un pi, capaç de representar personatges amb una varietat de registres profunda, rica, interminable. Tenia un aire casolà, un rostre proper, de bona persona. Era algú a qui tots coneixiem, a qui tots apreciàvem. 

Se m'acut pensar que, segurament, per a cada un de nosaltres Alfredo Landa té un significat distint. I és que resulta inevitable que s'hagués colat per força en algun dels nostres records personals. Ha estat tan llarga la seva carrera! 

Si més no, jo sí que tinc el meu Alfredo Landa. Ben meu. Per a mi, sempre serà l'entranyable Bandido Fendetestas de El bosque animado, una pel·lícula antològica, plena de màgia, que m'agrada moltíssim.

Avui ha vingut a buscar-te la Santa Compaña, Fendetestas. T'ha arribat l'hora. Només espero que et permeti descansar en pau.