Clint Eastwood no deixa de sorprendre’m. De fet, penso que em repeteixo massa, atès que aquest comentari ja l’he fet diverses vegades en aquest bloc. Però no puc evitar pensar que aquell home que més aviat em feia mandra, al qual considerava un fatxenda violent i molt americà que no m’interessava gens, ha esdevingut un grandíssim cineasta. Potser la idea era totalment errònia, potser es tractava de la percepció que, tendenciosa i esbiaixada, arribava aquí en aquells moments. En qualsevol cas, rectificar és de savis. I jo, pel que fa a Clint Eastwood, fa molt de temps que he rectificat.
Tant se val que, en aquest cas, la pel·lícula no estigui a l’alçada de Million Dolar Baby, Mistic River o Gran Torino, que em semblen molt millors. Independentment que el tema ens interessi o no, ningú no pot discutir que les pel·lícules d’Eastwood són tècnicament (música, ambientació, estil narratiu, fotografia, tractament de l’espai) perfectes.
Más allá de la vida és un producte de llarga durada (això ja sembla impossible d’evitar en el cinema d’avui) que se centra, de manera mesurada, en la indagació al voltant d’allò que ens espera després de la mort. Triangulant la història a través d’una jove periodista francesa, un nen anglès de família desestructurada i un parapsicòleg obligat per les circumstàncies, la pel·lícula planteja respectuosament els grans interrogants que, fet i fet, tots alberguem en el nostre interior.
Que ningú no pensi que es tracta d’un film de mèdiums o de fenòmens paranormals. No és una pel·lícula fantàstica, ni de ciència-ficció. No és un producte comercial a l’ús típic del gènere de suspens, sobrenatural o de terror. Simplement ens trobem, narrades de manera impecable, una sèrie d’experiències humanes a partir de les quals podem reflexionar.
Quedi clar que Eastwood no sembla creure en fantasmes ni en poders extrasensorials. S’ocupa de deixar-nos ben clar que el parapsicòleg s’ha trobat amb la seva anòmala capacitat de percepció a causa d’una malaltia neurològica i d’una intervenció subsegüent. Per tant, emmarca el desenvolupament del seu “do” en un àmbit científic que no per desconegut deixa de ser possible. S’aparta de qualsevol al·lusió religiosa, de qualsevol interpretació en clau de “fe”, per posar damunt la taula, asèpticament, allò que el preocupa. Tanmateix, no s’està de donar versemblança a la història. De fet, el missatge entranya una clara crítica als poders fàctics, a la societat occidental en general, tombada d’esquena a l’hora d’admetre, de voler esbrinar la veritat.
Què veiem en el moment de morir? Hi ha alguna cosa comuna a tots nosaltres? Podem creure que no tot s’acaba aquí, en aquesta nostra Terra? Aquests són els dilemes d’Eastwood, articulats a partir del cas concret i humà de tres persones concretes i humanes. Tal vegada aquesta deriva era lògica en la filmografia de Clint Eastwood si tenim en compte les pistes que ens va donar tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino. En ambdós films, i sempre presentant l’Església Catòlica com una interlocutora que no resol cap problema, ja es planteja un munt de qüestions sobre la vida i la mort.
Els actors estan magnífics, especialment Matt Damon, ben allunyat del seu paper d’espia en la nissaga Bourne, i un Frankie McLaren (el nen) absolutament creïble. Más allá de la vida no és un pel·liculon, però es deixa veure bé. Cal desprendre’s de certs prejudicis de gènere abans d’entrar al cinema. Això sí, no perdono la concessió comercial de l’escena final entre Damon i Cécile de France. No feia cap falta.
