Mientras duermes és la darrera pel·lícula de Jaume Balagueró, protagonitzada per Luis Tosar i Marta Etura. Un thriller de terror psicològic que gran part de la crítica ha comparat amb el millor de Roman Polanski. He de confessar que, personalment, ni se’m va acudir pensar en Polanski, però sí que puc garantir que Mientras duermes és magnífica.
La pel·lícula recull, amb un to narratiu pausat, elegant, impecable, una història de maldat en estat pur. Cèsar, porter d’un edifici de pisos barceloní, sotmet una jove i bonica veïna, Clara, a un refinat assetjament. Però, lluny del típic assetjament de connotacions sexuals, la seva intenció anirà molt més enllà. El personatge no és un simple pervertit a l’estil de les pel·lícules de Hollywood. Es tracta d’un autèntic sàdic, un home torturat i sense consciència, un psicòpata que només pot suportar la vida quan aconsegueix fer mal. No s’estarà d’emprar els mitjans que calgui. Ell no troba el camí de la felicitat. Per tant, no tolerarà que ningú sigui feliç al seu voltant.

La crueltat del personatge és absolutament gratuïta i absolutament generalitzada. Resulten especialment dures les escenes amb la seva mare (una anciana postrada en un llit d’hospital sense possibilitats de parlar, però que comprèn perfectament allò que el fill li explica) i amb una veïna, Verònica, una jubilada solitària que només compta amb la companyia dels seus gossos. L’escena en què Cèsar, amb deliberada fredor, es complau en consumar la total destrucció psicològica de Verònica em va semblar el millor del film.
Evidentment, no vull explicar detalls de la trama. Seria imperdonable. Però cal remarcar la intensitat d’una intriga que, allunyant-se dels convencionalismes del gènere, aconsegueix tenir l’espectador en absoluta tensió. No hi ha cap element previsible, no sabem com acabarà la història, no tenim ni idea de quin serà el final. L’espectador viu un crescendo de desconcert fins arribar a una culminació singular, que permetrà al personatge de Cèsar trobar el camí per assolir la felicitat, per atorgar sentit a la seva vida.

Tanmateix, aquest desenvolupament entranya un curiós nivell de perversió. En alguns moments i malgrat tot, el públic acabarà sentint-se còmplice del personatge de Cèsar. I aquí és quan Balagueró excel·leix en la seva creació. Planteja una profunda reflexió al voltant de la condició humana, de la capacitat humana d’exercir la maldat més brutal i sibil·lina, i ho arrodoneix implicant-nos a tots, diabòlicament, en el seu exercici reflexiu.
El to contingut i mesurat de la pel·lícula em sembla encertadíssim. Que ningú no s’imagini un producte de por convencional. De fet, Mientras duermes no fa por. La barreja de sentiments que genera és complexa i àmplia, però no a través de les típiques escenes a què ens té acostumat el cinema de terror. El mèrit de Balagueró, per contra, rau en endinsar-nos en un horror més primari, més profund, més incomprensible i inquietant. I més difícil de pair.
La interpretació és de luxe. Luis Tosar, com ja ens té acostumats, broda el complicat paper del psicòpata. I, endemés, està secundat per un repartiment que funciona a la perfecció. Tot quadra i està mesurat en el punt just, si exceptuem tal vegada el paper de la nena, la veïna de replà de Clara, que, per una qüestió de versemblança, hauria d'estar assumit per algú de més edat.
En qualsevol cas, això és irrellevant. No us perdeu la pel·lícula. Una mostra més del bon estat del cinema a casa nostra i de la varietat de gèneres que hi podem trobar, que contribueix sens dubte a la seva normalització.