ALATRISTE

Jo he llegit les novel·les d’Alatriste. M’han servit d’esbarjo, de simple passatemps per relaxar el meu cap de tant d’estudi i de tanta literatura amb majúscules. També haig de confessar que va haver un temps en què vaig confiar en el talent de Pérez-Reverte per superar la fase inicial de dedicació a la literatura comercial i per aprofitar les seves aptituds en coses menys banals. De tota manera, no renego d’haver-m’ho passat molt bé amb El club Dumas o amb La tabla de Flandes. Sóc afeccionada a la novel·la negra i aquests dos títols reunien una certa pàtina cultural amb les dosis de misteri i d’originalitat necessàries per resultar (si més no per a mi) suficientment atractives. Després les coses han anat per uns altres camins i, malgrat el sorprenent nomenament del senyor Pérez-Reverte com a membre de la Real Academia, les seves darreres novel·les ja no em semblen interessants en absolut.
El cas d’Alatriste era, en el seu moment, una mica sui generis. Quan hom s’enfrontava a les seves aventures, calia abstraure’s de l’exaltació nacionalista espanyola de l’imperi “donde nunca se pone el sol” i llegir entre línies la crítica i la desesperança (que també n’hi havia) al voltant de la ineptitud de la corona, la corrupció àulica i la crueltat de la Inquisició. Pérez-Reverte va voler confegir una sèrie èpica sobre l’Espanya en crisi del XVII, vista des del bàndol dels qui tenien més a perdre, i va assolir un èxit de vendes sense precedents. Només era qüestió de temps que se’n fes una pel·lícula.
El film és absolutament decebedor, sense pal·liatius. I sap greu, perquè tret de l’Ariadna Gil, que recita el teatre clàssic castellà tan malament com pot, els actors estan molt bé, sobretot l’Eduard Fernández, sempre genial. L’elecció de Blanca Portillo en el paper masculí de l’inquisidor Bocanegra és una curiosa sorpresa i Juan Echanove broda la recreació de Quevedo. El protagonista, Viggo Mortensen, físicament dóna el paper, però hauria estat una sàvia decisió doblar-lo, perquè el seu accent estranger, malgrat els esforços i la bona voluntat que hi posa, converteixen la seva entonació en una mena de veu d’ultratomba absolutament fora de lloc. Més que un soldat bregat en duríssimes batalles sembla un zombi extret d’una pel·lícula de John Carpenter.
Alatriste és una producció cara, amb pretensions. Lògicament, es nota. L’ambientació, la fotografia, els decorats, els vestuaris, la música. Tot això funciona. El fracàs rau en dues deficiències bàsiques.
La primera, la inexistència del guió, que pretén unificar les cinc novel·les, i acaba convertint-se en una mena de successió de fets inconnexa i absurda. Hi ha personatges molt mal explicats, com el del Conde de Guadalmedina, encarnat per un Eduardo Noriega que ni amb el seu encant personal aconsegueix salvar-lo. El metratge és excessiu i no hi ha cap situació ni cap diàleg que treguin l’espectador d’una somnolència que obliga a consultar el rellotge periòdicament.
La segona mancança (per a mi la principal) té a veure amb el to narratiu i el tarannà de la versió cinematogràfica, que obvia totalment el mèrit més gran de la literària. Si alguna cosa fa bé Pérez-Reverte és crear un llenguatge personalíssim que posa al servei de la ironia, el sarcasme i la comicitat més àcides. Això no apareix a la pel·lícula, i és el millor de les novel•les. Sense un cert humor, una fina ironia i sense saber riure d’ells mateixos, els personatges d’Alatriste semblen titelles en un escenari buit de contingut i encant. On són les picades d’ullet sobre Quevedo, Cervantes, Góngora, Velázquez? On la malignitat a prova de bomba d’Angélica de Alquézar? I la narració en primera persona d’Íñigo Balboa, amb els seus comentaris d’esmolada intel·ligència? Tal vegada aquest tret s’hauria d’haver mantingut. Si la veu en off del noi hagués estat present des del principi, possiblement el conjunt hauria millorat.
En fi, diners mal gastats. Una ocasió perduda de fer bé una pel•lícula que molta gent esperava. Em pregunto com Arturo Pérez-Reverte ha pogut donar el vistiplau a un film que desvirtua de manera tan barroera l’esperit de la seva obra.