La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.
En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.
En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?
A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.
Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.
M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.
També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.
En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.
En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?
A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.
Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.
M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.
També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.
