Blue Jasmine

Blue Jasmine, la darrera pel·lícula de Woody Allen, ha obtingut una allau de bones crítiques. Molt diferent a l’anterior, A Roma amb amor, que va ser enormement (i tal vegada exageradament) vilipendiada. I no diré que no ho entengui (malgrat la meva indiscutible flaca per ell i el meu convenciment que sempre se’l judica amb un barem de rigor especial), ja que el nostre director sembla entestat a fer estranyes oscil·lacions quant a la qualitat de les seves últimes propostes, especialment a partir d’aquella Vicky Cristina Barcelona tan esperada i, en canvi, (aquesta sí), de tan infausta memòria.  

Per justificar-ho, acostumem a apel·lar a la seva excessiva dèria de dirigir una pel·lícula anual, la qual cosa li impedeix, òbviament, confegir una obra mestra darrere d’una altra. Les coses ben fetes demanen temps. Però potser també hem de considerar la possibilitat purament “alimentícia”. Mentre les grans urbs europees li facilitin un munt de calers per promoure-les al llarg del planeta, les pel·lícules més senzilles li serviran per finançar les altres, les bones.

Sigui com sigui, Blue Jasmine pertany a aquest segon grup, tot i que al meu entendre no arriba a assolir el nivell de Match Point, Cassandra’s dream (diguin el que diguin) o Midnight in Paris. En qualsevol cas, explica una història punyent, de construcció perfecta, esfereïdora en la seva reflexió.

Una dona que ha ascendit socialment, casada amb un home riquíssim, adúlter i sense escrúpols: un lladre de guant blanc (o no tan blanc), que des de la banca i les altes finances s’ha lucrat brutalment jugant amb els diners dels altres, espoliant i robant. El tema no pot resultar més actual. Ens situa al bell mig de la crisi que estem patint. Tanmateix, la intenció d’Allen no es limita a l’aprofitament oportunista d’aquesta terrible circumstància coetània. El director novaiorquès planteja quelcom molt més profund. Encara que de retruc li sigui útil per indagar certerament en els problemes socials, el seu interès se centra en els conflictes humans i personals, aquells que, en el fons, ens converteixen en allò que som. Aquells que, ho vulguem o no, esdevenen atemporals, universals. Aquest funcionament no representa cap novetat. Allen sempre va del particular al general i sempre acaba disseccionant, com un cirurgià precís, la naturalesa humana.

Quan tot l’artifici de luxe en què viu s’esfondra, Jasmine, que no és un agent passiu en el desencadenament de la caiguda, també s’esfondrarà. Perdrà la dignitat, la identitat, tot. No haurà previst res, no sabrà què fer per aixecar-se. Així, buscarà aixopluc en una altra ciutat, a casa de la seva germana, una caixera de supermercat que du a les esquenes la càrrega de dos fills i un matrimoni fracassat.   

He llegit ˗ara no recordo on˗ que un crític apuntava un cert paral·lelisme entre Blue Jasmine i Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. I he pensat que l’encertava de ple. Jasmine és sens dubte una nova encarnació de la lànguida Blanche Dubois, desarrelada, perduda, trastocada. Una dona que no assumeix la pròpia degradació i que s’instal·la en la mentida, en el fingiment. Que està convençuda que, des de l’engany, es podrà salvar. També la germana de Jasmine i el seu nou promès, primitiu i rude, evoquen inevitablement Stella i Stanley Kowalski. M’agrada molt aquest brot d’intertextualitat. M’anima, m’esperona, em resulta engrescador.  

Gran part de l’èxit de la pel·lícula és responsabilitat dels actors, en especial de les dues protagonistes femenines. Cate Blanchett està espectacular, formidable, es menja la pantalla. Feia temps que no veia una actriu que m’emocionés tant en un paper.  Tant com emociona una banda sonora, al més pur estil Allen, que es converteix en una delícia de primer ordre.

També els recursos narratius m’han semblat adients, amb una successió de flash-backs que reconstrueixen l’enlluernador passat de la protagonista mentre, en la realitat estricta, els espectadors assistim a la seva caiguda i al seu fosc futur.     

Malgrat alguns tocs lleugers, que poden arrencar-nos un somriure o fins i tot una rialla, Blue Jasmine no és una comèdia, sinó un drama. No hi ha nous ancoratges per a aquesta Jasmine-Blanche, que baixa als inferns i ens aboca sense xarxa a l'abisme més profund de la nostra condició. Però, tanmateix, el director ens torna a proposar una actitud propera, tolerant. Com fa a Delictes i faltes, a Match Point, a Cassandra’s dream. Com ha fet tantes vegades: a Manhattan, a Hannah i les seves germanes, a Marits i mullers, a Annie Hall. I és que Allen reflexiona, dibuixa, ens mostra, observa. Però no judica. Per això ens permet sempre, absolutament sempre, empatitzar amb els seus personatges, independentment del seu estadi de degradació.  

Woody Allen pot mostrar-se demolidorament sincer, però li resulta impossible deixar de ser humà.

A Roma amb amor

Tot aprofitant que a molts països d’Europa les institucions continuen recolzant-lo amb aportacions econòmiques i facilitats de tota mena, Woody Allen no deixa de fer excursions anuals arreu del continent. Després de Londres, Barcelona i París (sense oblidar el pas per Venècia a Tots diuen I Love you), enguany ens ha fet arribar el seu homenatge a la ciutat eterna. Això és, en  primera instància, A Roma amb amor, un magnífic i plàstic passeig, ple de bellesa, pels monuments, jardins i carrers de Roma. El mateix títol, de doble interpretació, ens ho indica. A Roma amb amor perquè és una comèdia de tall essencialment romàntic. També A Roma amb amor perquè aquesta és la dedicatòria que ofereix a la ciutat el director novaiorquès.  

Sens dubte, la cinta és un títol menor dins la filmografia de Woody Allen. No tornarem a qüestionar (no condueix a res i ja ho hem fet en massa ocasions) la necessitat de treure una pel·lícula per any. Ell ho vol així i no el farem canviar. I què voleu que us digui? Doncs que benvingut sigui. Al cap i a la fi, com també hem comentat repetidament, fins i tot els seus pitjors films són molt millors que la mitjana actual. Amb tot, s’ha de tenir clar. A Roma amb amor és un producte senzill i lleuger que, bàsicament, aconsegueix que el públic passi una bona estona.

 

Dit això, he de reconèixer que jo he rigut de valent. Allen sempre és Allen i els seus diàlegs estan farcits de guspires inspiradíssimes que, en elles mateixes, ja justifiquen el film. Una trama i un repartiment corals, de vides encreuades i amb algun dels elements metacinematogràfics i fantàstics típics del director (en aquest cas es tracta del personatge d’Alec Baldwin fent de “Pepito Grillo”), ens aboquen a meditar sobre qüestions importants de la naturalesa humana. L’enamorament, la recerca de la felicitat, la fidelitat, la sinceritat, el sexe, les aparences socials.

El tema principal de la pel·lícula, tot i estar tractat de manera humorística, no és intranscendent. Allen  planteja una qüestió que acompanya (i tortura) l’home des que és home i que, endemés, es troba molt magnificada en la nostra societat actual, buida de valors. Estic parlant de la “fama”. La fascinació per la fama planeja al llarg de la trama i es fa present en gairebé totes les històries: l’actriu egoista i pagada d’ella mateixa que cerca l’èxit a tota costa; la recent casada que es deixa seduir per un actor de moda d’allò més caspós; la surrealista incursió en el món de l’òpera del consogre d’Allen; el mateix paper d’Allen, que no para de buscar fórmules per triomfar, per esbojarrades que siguin. Però, sobretot, el tema excel·leix amb la història d’un ésser anònim, interpretat esplèndidament per Roberto Benigni, que de la nit al dia esdevé extraordinàriament famós. La metàfora i el paral·lelisme amb el món que ens envolta és reeixida i brutal.

 

 

Cada cas es resoldrà de manera diferent, però Allen -sempre intel·ligent, sempre preclar- ja ens haurà endegat allò que volia. Els diners i la popularitat ajuden a viure bé, però la fama és efímera. Vivim en un món d’aparences, en una societat malalta i absurda on tots plegats ens deixem enlluernar fàcilment per miratges passatgers i fal·laços. Potser seria bo que comprenguéssim que els valors importants són d’un altre tipus.  

A la pel·lícula no hi poden faltar alguns dels elements constants en tota l’obra d'Allen. Així, la mort, la hipocondria i la por a la vellesa també hi són presents. Els actors estan, com gairebé sempre que treballen amb el geni, en estat de gràcia. I vull destacar una Penélope Cruz que, per a què negar-ho, m’ha semblat genial en el seu paper de prostituta. D'altra banda, si més no pel que fa a mi, sempre és un gran al·licient que en Woody formi part del repartiment. Tret d'algunes excepcions, com per exemple Match Point, sempre m'agraden molt més les pel·lícules on ell hi surt.       

I res més, cinèfils. Ja em donareu les vostres opinions. Jo vaig sortir de la sala ben contenta. La tardor a Barcelona ens fa arribar l’estrena del meu ídol. Per a mi, perfecte. I espero de tot cor que duri molts anys. 

Medianoche en París

Acabo d’arribar del cine i he posat una ampolla de cava a la nevera. Vull celebrar amb mi mateixa la joia d’haver vist una pel·lícula esplèndida, increïble, magistral. L’art sempre s’ha de celebrar, no us sembla? Doncs penso fer-ho. No amagaré de cap manera que estic entusiasmada.

Mentre el cava es refreda, començo a confegir la crítica menys imparcial i canònica que hauré, de segur, escrit mai. Però tant se val. Em resulta completament indiferent.

Perquè acabo d’experimentat el plaer del cine en estat pur, com feia molt de temps no em succeïa. He retornat als dies gloriosos, a la infantesa, al deliri davant la pantalla. He vist París, la ciutat dels meus somnis, tan bella com la recordo. He contemplat un desplegament de llums, de melodies, d’imatges superbes, de colors. He vist ressuscitar la magnificència lluminosa del París dels anys vint, de l’imaginari cultural que conforma el nostre univers i que Woody Allen (i tots nosaltres) portem a la motxilla.

Allen ha volgut retre un grandiós homenatge als mites (a hores d’ara ja clàssics) de l’art i de la literatura de començaments del segle XX. I ho ha fet amb delicadesa extrema, però sense renunciar al seu humor fi i intel·ligent, a la seva tendra ironia, a la seva nostàlgia amarada de vida.

Hemingway, Scott Fitzgerald, Picasso, Col Porter, Matisse, Gertrude Stein, Man Ray, Dalí, Buñuel, T.S. Elliot... i encara més enrere: Degas, Lautrec, Gauguin...

Salts temporals d’un escriptor. Una història plena de màgia. La recerca de l’edat daurada que tots enyorem sense adonar-nos que és amb el present amb allò que cal conviure. Una nova indagació entorn del procés creatiu de l’artista, entorn de la condició humana. Una exaltació dels valors de l’esperit per damunt del materialisme. Una història plena de confiança en el futur i en la sublimació dels instints a través de la cultura. Un relat eteri i càlid que recupera el millor Allen d’algunes de les seves obres mestres. Uns diàlegs que no tenen preu.

De l’argument no en vull desvetllar res. El factor sorpresa no deixa de ser important en el desenvolupament de la trama. Però està tot tan ben lligat, tan ben treballat... És tot tan senzill en la seva genialitat... que em cau la baba.

I em pregunto: com no n’haig d’estar absolutament penjada d’un personatge com en Woody Allen si és capaç de llegir-me la ment tan preclarament? Com no puc adorar-lo si fa les pel·lícules exactament a la meva mida? Si m’atorga moments de felicitat intensos, incomparables. Si l’encerta amb la música, els colors, els actors, els personatges, les idees, els gustos, els espais (fins i tot la Shakespeare and Co. hi surt a la pel·lícula, amb això ja està tot dit).

Estic convençuda que alguns de vosaltres tal vegada no m’entendreu. Potser el meu esclat de bogeria us pot semblar excessiu o fora de lloc. Segurament em titllareu de poc objectiva. Fins i tot de sonada. Però voleu que us confessi un secret? M’és igual. El Sr. Allen i jo ja ens entenem. La nostra identificació és ben nostra. I amb això jo ja en tinc prou.

Bona nit, cinèfils. Sense més paraules. Me’n vaig a beure la meva copeta de cava. A la seva salut, Sr. Allen. I moltíssimes gràcies.

Conocerás al hombre de tus sueños

No conec cap altre director que hagi de competir tant amb ell mateix. Aquest és exactament el problema de Woody Allen, sotmès a l’eterna comparació entre les seves pròpies pel·lícules. Estem d’acord que ell s’ho busca, entestant-se a filmar-ne una cada any. Tanmateix, sembla obvi que no totes poden ser obres mestres del més alt nivell. Això no acostuma a passar. Ni tan sols amb Kurosawa, ni amb Kubrick, ni amb Chaplin, ni, ni, ni...
He sentit i llegit crítiques poc favorables al voltant de Conocerás al hombre de tus sueños, però sempre vinculades a aquesta comparació. En canvi, ningú no diu que, atesa la qualitat del cinema que ens arriba darrerament, la cinta és més que digna.
Abans de res, hi ha dos temes que vull qüestionar. Un, la traducció del títol, gens escaient. Dos, la qualificació de “comèdia” atorgada al film. Em sembla poc realista titllar de “comèdia” la desencantada reflexió de Woody Allen, per més que, en algunes seqüències, vingui amarada de la seva ironia i del seu particular humor.
Conocerás al hombre de tus sueños ens endinsa en una senzilla història que no pretén altra cosa que indagar novament entorn de la naturalesa humana. Una de les queixes dels crítics és que el film no ofereix res de nou. Potser no. Ens parla de les mateixes pors, les mateixes incerteses, els mateixos interrogants de sempre.
I jo exclamo: i és clar! Perquè les pors, les incerteses i els interrogants d’Allen són el gran tema de la humanitat. A Conocerás al hombre de tus sueños els personatges es plantegen el futur, l’existència de la vida més enllà de la mort, la preocupació pel pas del temps. Ningú no em podrà negar que la recerca de l’eterna joventut i la lluita per no envellir és un tema de primer ordre, present des de fa segles en les manifestacions de la cultura universal. Només cal pensar en el mite de Faust o en El retrat de Dorian Grey, en l’alquímia i en la pedra filosofal.
Un munt de problemes humans desfilen per la pel·lícula. I ho fan a través d’uns personatges que, independentment de la seva altura moral, sempre són tractats per Allen amb tendresa i comprensió. La frustració dels somnis no aconseguits, siguin professionals o personals. La infidelitat, la manca de comunicació, la intolerància, el terror a la solitud i a la decadència (plasmat per un Anthony Hopkins superb), el desig de tenir fills, l’amor no correspost, el dubte sobre l’existència de Déu. I, sobretot, el desencant generalitzat, la infelicitat.

Allen, que no pretén altra cosa que plantejar un debat, reprodueix novament les seves dèries personals. S’endinsa, com ja havia fet a La maldición del escorpión de jade i a Scoop, en el món dels mèdiums, la màgia i l’espiritisme. El més enllà com a sortida per sobreviure al dolor i a l’abandó. No és casual que l’únic personatge que al final se sent consolat sigui la senyora d’edat que, en començar a creure en la reencarnació, troba un sentit a l’aventura de viure. Encara que sigui falaç, la il·lusió pot esdevenir més curativa que unes pastilles, que un psicòleg, que un metge. La resta de personatges (la filla, el gendre, l’exmarit) resten perduts enmig de llur propi absurd, en un final obert que a l’espectador no li cal interpretar, perquè el final obert és el final de la vida.
El repartiment no pot rebre cap qualificatiu que no sigui la d’esplèndid. Anthony Hopkins i Naomi Watts ho fan de meravella. Ella, des que la vaig veure a 21 gramos, m’agrada moltíssim. La trobo carregada de personalitat. Però sens dubte se’n du la palma l’actriu anglesa Gemma Jones, una autèntica dama de caràcter, amb multitud de registres, que ara mateix recordo amb plaer a Sense and sensibility i a les dues entregues de Bridget Jones.
Tampoc no puc deixar de parlar de l’ambientació. Londres. Quin luxe. I de l’estètica d’Allen, del vestuari, de l’especial fotografia de les seves pel·lícules. Que treu el millor de les ciutats per on passa, resulta evident. A Barcelona ho sabem prou bé.
I no em vull oblidar de la música, absolutament superba. D’una banda, jazz. D’una altra, Boccherini, Donizetti i la màgia de Disney amb una bonica versió de l'Estrella blava, tema central de Pinotxo, que obra i clou el film.
Què més puc afegir? Doncs que a mi tant me fan les escrupoloses crítiques dels pseudointel·lectuals que exigeixen a Woody Allen molt més que a ningú. Jo ja he demostrat que, si no m’agrada, el critico (us remeto a la meva opinió sobre Vicky Cristina Barcelona). Tanmateix, avui no ha estat el cas. Conocerás al hombre de tus sueños no és una obra mestra. És una història sobre la vida.

Us aconsello: podeu anar a veure-la i, després, en parlem.

SI LA COSA FUNCIONA

Bé, bé, bé, bé. Ha tornat. El meu Woody ha tornat.

Després del parèntesi de Vicky Cristina Barcelona, que no sé com definir (us remeto –per evitar esforços inútils a la meva neurona– a la crítica que vaig fer en aquest mateix bloc), el meu Woody Allen ja torna a ser aquí. No amb una pel·lícula que toqui temes nous i diferents, sinó amb un film on recupera les seves preocupacions de sempre. Per això m’encanta.

Si la cosa funciona és una obra intel·ligent i divertida, amb aquell humor personal i particular ple de sarcasme, ironia i frases enginyoses. Amb l’edat, el director novaiorquès es creix, de manera que no té pèls a la llengua per deixar anar tot el que pensa, per molt políticament incorrecte que sigui.

El protagonista és un misantrop madur que du a les esquenes un frustrat intent de suïcidi. Es tracta d’un geni, antic professor de física quàntica, nominat fins i tot al Premi Nobel. Despectiu, pessimista, maníac, obsessiu compulsiu, hipocondríac i mal educat, a causa de l’atzar (novament la pel·lícula es fa ressò d’aquesta circumstància del destí, com a Delictes i faltes, Match Point o El Somni de Cassandra) coneix una noieta d’un poble de Mississippi que s’ha escapat de casa. La noieta, els seus pares i els imponderables de la vida, canviaran l’existència de tots els personatges. No puc explicar res més, perquè, com sempre, el que vull és que aneu al cine. Tanmateix, us puc garantir que sortireu de la sala amb aquella sensació –que es prodiga tan poc i que no té preu– d’haver gaudit d’una estona distreta, profitosa i estimulant.

Woody Allen reflexiona en profunditat, a través d’un format de comèdia, sobre la condició humana. Em pregunto què hi diria Aristòtil si aixequés el cap de la tomba i s’adonés de la capacitat catàrtica del riure. Allen posa damunt la taula totes les xacres del món i de la societat americana en especial, amb una franquesa que, com he dit més amunt, amb el temps es revela cada cop més ferma (racisme, sexisme, homofòbia, violència gratuïta, pobresa, hipocresia, crueltat). Arremet contra l’associació del rifle, fa referència a la violència dels adolescents, a la manca de valors. No condescendeix amb res, però sempre ho encara de manera plaent per a l’espectador.

Torna a plantejar-se un munt d’interrogants al voltant de Déu, la seva existència i el paper de les religions: tots surten perdent sense remei. Les religions són malsanes i Déu no existeix. I, en cas que sí, què ha fet? Ha creat les flors, el mar, les muntanyes, el paisatge. En una paraula, és “decorador”. Hom diria que la idea del director és que la vida és un fàstic i que no val la pena. De fet, el seu protagonista intenta suïcidar-se dues vegades. Tanmateix, el seu cinisme sempre té contrapartides. La comèdia es resol amb un final feliç, però no perquè la vida ho sigui. La vida pot ser un fàstic, però cal aprofitar cada moment perquè, com ha dit Allen en altres ocasions, és l’únic que tenim (mentre dura).

Woody Allen entona un cant a la tolerància i al respecte envers els altres. Torna a aparèixer el seu amor per la cultura i la seva capacitat de mostrar-nos que l’home culte pot actuar “civilitzadament”. Recupera algun dels seus antics recursos: el protagonista es dirigeix directament al públic per explicar la seva història. Una interacció que és tan vella com la mateixa màscara de la comèdia, però que sempre (Annie Hall, Poderosa Afrodita) li ha donat bons resultats.

La pel·lícula només presenta un problema. En Woody Allen no hi surt. Deu haver considerat que ja té massa anys per fer el protagonista, però els seus incondicionals tenim clar que, malgrat l’edat, era un paper únicament i exclusivament a la seva mesura. I no és que l'alter ego que ha triat no ho faci bé (l’actor Larry David), sinó que, simplement, no és ell.

En fi, suposo que noteu la meva eufòria. Pot ser excessiva, però els ídols recuperats no tenen preu. Ah, i hem tornat a Nova York! Què més podíem demanar?

Vicky Cristina Barcelona

La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.

En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.

En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?

A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.

Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.

M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.

També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.

El somni de Cassandra

A Barcelona, la tardor significa moltes coses, entre elles l’estrena de la nova pel•lícula de Woody Allen. Cauen les fulles, s’ennuvolen els cels i els incondicionals del director novaiorquès restem a l’espera, impacients, del darrer lliurament de la seva obra. Si en aquest bloc l’any passat vaig parlar d’un film, Scoop, que no passava de ser un divertimento menor, ara no puc deixar de constatar que, ben al contrari, El somni de Cassandra és una mostra indiscutible de la maduresa d’un cineasta genial.

El somni de Cassandra és l’última entrega de la trilogia que Allen inicià amb Delictes i faltes i que continuà amb Match Point. El tema no està exhaurit, de manera que hom no pot garantir que la trilogia no pugui créixer, malgrat que la reflexió profunda al voltant del bé i del mal, de l’existència de Déu, del lliure albir, del determinisme del destí i de l’atzar arribi a un punt àlgid i tal vegada a alguna conclusió.

Qui llegeix aquestes crítiques, sap que la meva consigna bàsica és no desvetllar res significatiu de la trama de les pel•lícules, però, en el cas d’El somni de Cassandra, aquesta autoimposada discreció esdevé un imperatiu. Perquè un dels mèrits indiscutibles del film és un increïble crescendo dramàtic que fa que l’espectador es mossegui les ungles enganxat a la butaca. I no només per la intriga envers el desenllaç final, sinó sobretot pel fet d’estar assistint a una intel•ligent indagació al voltant de la naturalesa humana. Woody Allen aconsegueix, com ja va fer a Match Point, mantenir-se intensament vinculat als esdeveniments que narra i alhora rabiosament allunyat d’aquests mateixos esdeveniments. La delicadesa i la brutalitat amb què descriu l’ésser humà responen a la contradicció que és dins de tots nosaltres. Allen és tendre i tolerant amb els defectes humans, però a El somni de Cassandra és també menys obscenament incorrecte que a Match Point, malgrat que la seva tendresa i la seva tolerància siguin encara més grans. O precisament per això.

Hi ha un altra reflexió important a la pel•lícula: la de les relacions familiars i allò que representen. Tampoc no és nova. Segueix la línia de Hanna i les seves germanes o d’Interiors. És una meravella el privilegi d'estar assistint, des d’aquell llunyà Toma el dinero y corre (i amb totes les errades que els detractors vulguin), al desenvolupament de l’obra completa d’un artista que ha estat capaç de crear un corpus complex i seriós i, a hores d’ara, absolutament madur.

No us la perdeu, si us plau. La banda sonora, original de Phillip Glass, és molt intensa. I fixeu-vos bé en la feina esplèndida de tots els actors, però especialment dels dos protagonistes, Ewan Mc Gregor i un Colin Farrell en estat de gràcia.

PERQUÈ SÍ

Barcelona, 12 de juliol de 2007

Lloc de l’esdeveniment: Rambla de Catalunya entre Consell de Cent i Aragó

Avui m’he comportat com una fan adolescent i m’he plantat al rodatge d’en Woody Allen. A priori, suposava que seria una sort aconseguir fer-li una ullada, però, contra tot pronòstic, l’he tingut davant quasi dues hores. Fins que jo (no ell) he marxat amb l’esquena feta pols i les cames de suro (és obvi que, d’adolescent, només em queda l’actitud, no l’esquena ni les cames). Això sí, després d’haver-li fet un munt de fotos.

Impertorbable, xiulant de tant en tant, abillat indefugiblement amb el seu “uniforme” habitual (camisa blanca, pantalons beige, inefable barret de platja marró), en Woody feia la seva feina, aliè a l’enrenou que la seva figura genera. I no em refereixo a la fresa de la gernació d’admiradors que l’envoltàvem, sinó a l’espectacle deplorable que ofereixen els polítics.

No vull entrar a debatre la qüestió en el meu bloc cinèfil, com tampoc no vull esdevenir una mitòmana empedreïda incapaç d’emetre un judici amb equanimitat. Està clar que una subvenció milionària pot semblar excessiva, però també està clar que en cap altre país no es qüestionen tant totes aquestes coses. La imatge de Barcelona que el Sr. Allen pot transmetre al món sencer és un regal impagable i, al cap i a la fi, la majoria de la feina la fa personal autòcton. És a dir, una part important dels diners reverteix en inversió en els nostres mateixos mitjans.

El debat que em sembla realment seriós té a veure amb decidir si als ciutadans ens interessa que Barcelona continuï essent un aparador de cara al turisme o desitgem un altre model per a la nostra urbs. Aquesta disjuntiva, però, és complicada i plena d’imbricacions, i no crec que ara hàgim de ser tots plegats més papistes que el Papa i engegar la controvèrsia al damunt de les espatlles del Sr. Allen.

A mi m’honora que hagi triat la meva ciutat per a una de les seves pel·lícules. És un fet que passarà a la història. Així de fàcil. Ens iguala amb Nova York, amb París, amb Venècia, amb Londres... Què carai. I m’importen un rave els pseudointel·lectuals que el posen verd i qüestionen el seu geni. I m’importen un rave els qui el sobrevaloren exageradament.

El Sr. Allen, en Woody Allen, m’ha regalat alguns dels millors moments que jo he passat davant de la pantalla (i n’he passat molts). M’ha regalat algunes de les frases més enginyoses i intel·ligents que he sentit mai. No és infal·lible i de vegades s’equivoca, però la meva relació amb ell ja dura massa temps com per no acceptar que tots som humans. Per això l’he anat a veure avui, perquè per a mi és una vivència que mai no hauria imaginat. L’Allen d’Annie Hall, de Manhattan, de Hannah i les seves germanes, de Dies de ràdio, de Poderosa Afrodita, de Misteriós assassinat a Manhattan... L’Allen de Match Point. Tots eren allà, davant meu, amb un rebregat barret marró que els hi amagava la cara.

És una qüestió privada, entre ell i jo. Per això l’he anat a veure. Perquè m’ha donat la gana.

SCOOP

Sé perfectament, i en conec alguns, que Woody Allen té detractors. Per a mi, és un fet sorprenent. Perquè jo no he pogut deixar d’admirar-lo des que, quan tenia tretze o catorze anys, el vaig descobrir de casualitat en un cinema de barri. Era una sala antiga i una mica bruta, d’aquelles que projectaven dues pel•lícules en sessió contínua, la “bona” i la “dolenta”. No cal dir que la d’en Woody, aleshores un perfecte desconegut, era la “dolenta”. La meva amiga i jo vam quedar irremeiablement enganxades al seu encant, i encara ho estem. Està clar que he oblidat totalment quina era la “peli bona”. En canvi, “Toma el dinero y corre” ha esdevingut per sempre més una de les comèdies de la meva vida.
Això no vol dir, però, que Woody Allen tingui “patent de cors” per fer qualsevol cosa. Algunes de les seves emulacions de Bergman (posem per cas “September”) més val oblidar-les. Sigui com sigui, cada tardor espero amb delit el corresponent lliurament del seu geni insubstituïble.
Ahir vaig anar a veure “Scoop”. Havia estat treballant tot el dia i necessitava una desconnexió urgent. Infal•lible. La pel•lícula és un divertimento en el més pur estil de l’Allen de sempre, personalíssim i enginyós.
La trama, que se situa entre “Misterioso asesinato en Manhattan” i “La maldición del escorpión de jade”, reflecteix un cop més les preferències cinematogràfiques d’en Woody: el cinema negre, els films policíacs clàssics, les referències a la màgia, els arguments d’intriga. Això és “Scoop”, una comèdia romàntica de suspens, amb elements misteriosos, assassinats i aparicions sobrenaturals. No falta tampoc un petit homenatge a Hitchcock (alguns dels recursos que utilitza recorden inevitablement un film tan antològic com “Encadenados”) i al Bergman d’“El séptimo sello”.
Ambientada a Londres, escenari dels crims de Jack l’esbudellador, tracta d’un altre assassí en sèrie, que deixa sempre una carta del Tarot al costat de les víctimes. La protagonista, una aspirant a periodista prou agosarada, s’encarregarà de desemmascarar-lo amb l’ajut del mag Splendini, encarnat per Allen. “Scoop” no és més que això, una història divertida, però està plena dels comentaris àcids i intel•ligents del cineasta, de la seva formació humanística, de la seva penetrant percepció de la realitat actual. Ningú com ell és capaç de riure de les coses que li importen. Les seves manifestacions al voltant de la religió o dels jueus no tenen comparació.
En la línia de “Match Point”, Allen substitueix la música de jazz per la música clàssica. En aquest cas trobem Tchaikowscky, Strauss i els més coneguts fragments del fantàstic Peer Gynt d’Edvard Grieg. La fotografia també és esplèndida i no apareix l’ús dels plànols seqüència tan presents en d’altres de les seves pel•lícules.
Existeixen clarament diferenciades dues línies en la cinematografia de Woody Allen. Una transcendent i filosòfica i una altra que es basa en l’humor pur per projectar les seves manies i parlar de les coses que el fan sentir bé. “Scoop” pertany al segon grup, però no per això deixa de tenir una dimensió profunda que reflexiona al voltant de la conducta humana i del joc entre aparença i realitat. Recomano a tothom que hi vagi i es diverteixi. És un regal que tots podem fer-nos a nosaltres mateixos.
Ai, què faríem sense vostè, senyor Allen!